Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Camí cap a la República
11/07/2018 Guillem Vendrell

Per Guillem Vendrell Jofre

Avui, escoltant en Toni Baños a Els matins de TV3, s’ha tocat el tema de la coneguda desobediència.

Quan vaig marxar de casa dels meus pares obeïa els meus principis, els meus criteris i les meves necessitats. Ja no hi era ni el meu pare, ni la meva mare,  jo prenia les meves decisions segons els meus criteris i necessitats.

Ara ja amb 66 anys d’experiència se'm presenta la disjuntiva.

Si un jutge d’un sistema judicial que no reconeguem vol imposar quelcom, quan nosaltres vam decidir ser independents i a més vam reclamar i proclamar la República, provoca imposicions, ordres i sancions; també haurien de ser desoïdes. 

Ja som grans!

Diuen: -“Que tornaran els piolins, que tornaran a ficar, per la força de la imposició violenta, gent a la presó”… mentre continuem esperant que vingui un angelot europeu a beneir-nos… què esperem, que fins el setembre no es podrà fer res…?

Ja ho sabíem quan esperaven indicacions i orientacions, quan havíem anat al Parlament aquell dia que proclamaríem la República (frustració sobre frustració) decidits perquè havíem d’ocupar els nostres lloscs en defensa de la nostra República.

 Els mateixos que ens van decebre llavors, tornen al joc de no fer res de veritat si el “majors” de l’altra banda no els ho autoritzen (perquè Europa vol veure diàleg per part nostra); ens van deixar tirats a l’estacada tant llavors com ara.

En Toni ha dit que hem de desobeir d’acord a les nostres forces sabent que això passarà (la repressió), però que si no ens ho creiem de veritat, si no construïm República amb nous organismes que reemplacin l’autoritat de l’autonomia, quan de veritat siguem capaços de mantenir la nostra República independent,  mai no hi arribarem ni a desobeir ni a tenir res més que paraules buides de contingut. Com quan teníem quinze anys.

A l’escenari actual i sota el marc de la constitució post-franquista, cal exigir i aprofundir en les qüestions socials, feministes, ecologistes, aconfessionals i anti-aristocràtiques. (L'Autonomia) és la línia parlamentària.

Al carrer, a les places i pobles, crear poder popular bàsic; començant per tal d’estar en condicions de repel·lir agressions feixistes sense haver de presentar denúncies a les policies constitucionals.

La dualitat s’ha de començar a sentir amb fermesa.

No estem per la violència, però no posarem l’altra galta. In situ, a cada agressió una resposta en la seva justa mesura. L’audiència, el judici i la sanció, sense esperar que una justícia al servei dels qui ens encanonen i colpegen decideixi  tornar a demostrar de quin cantó estan.

Res serà definitiu fins a erigir-nos airosos amb la República, la constitució republicana i la Justícia d’una república en el camí de crear socialisme.

Res de tot això, que idealistament exposo, serà possible sense una confluència amb  l’objectiu comú,  àmplia i unitària de la gran majoria per dalt,  amb un accionar conjunt majoritari; i que quan qualsevol de nosaltres mirem enrere ho fem veient que un sistema de seguretat propi  ens recolza en defensa dels nostres drets.

Així podrem exigir que no es detingui (els policies) sempre a les víctimes per a fer-les passar per culpables, perquè continuen mirant a través dels vidres del poder passat.

Les autodefenses no cal que siguin consensuades unitàriament per dalt,  sinó ben el contrari, des de baix. Discretes i sense més visibilitat que en el moment d’actuar.

Res ni cap bon menjar comença alineat i cuit.

Calen els ingredients, la bona mà de la cuinera, el foc i cuinar per a molts més que nosaltres mateixos.

Un plat per a tothom: alguns prendran pa, d’altres no, alguns beuran vi, d’altres no, alguns prendran postres, d’altres no, alguns es quedaran pels cafès, d’altres no. L’àpat serà per a tothom i cadascú triarà que menjarà amb el plat principal.

Hem de garantir les taules, les cadires, el menjar i la seguretat d’una bona estona.

En definitiva, qui s’ha de quedar sense la possibilitat d’utilitzar les armes de guerra i qui necessitarà negociar, no serà el poble ni la República Catalana Independent, sinó que seran ells, els tancats conservadors i retòrics espanyols que, sense tenir-nos doblegats i agenollats, hauran de negociar per a poder subsistir.

Cal ser inflexibles en la lluita i generosos en la victòria.

No guanyem amplada de base i força per a negociar, guanyem capacitat per a construir el nostre propi  futur.

Consells populars als municipis, potser a partir de les candidatures àmplies fetes fora per la coalició del 155 (PPPSOE+C’s), com a Badalona.

Governs a la llum, prou de governs a l’ombra.

Seguretat i autodefensa per protegir actes, assemblees i el legítim dret a l’organització autònoma dels ciutadans.

Després d’arribar fins on hem arribat no ens poden colar cap indemnització com la de Castor, ni una resignació oficialitzada perquè els bancs fan el que ja sabíem que farien i no tornaran res del que el PPPSOE els va regalar perquè el paguem nosaltres; ni lleis per a treure’ns la casa, per a impedir que continuem visquem a ca els pares;  o alliberant violadors i legislant per a la usurpació del cos i la dignitat de les dones pobres per a què lloguin el ventre.

Res d’això! ni una declaració de la renda on es destini un percentatge per a una església, ni per aquesta ni per a cap!;  els diners que siguin per a projectes d’ONG’s, per al desenvolupament, que no siguin per a Càrites, ni per a la Fundació Francisco Franco, com ha estat fins ara; decidirem nosaltres el destí d’aquests diners com amb els pressupostos municipals a Badalona.

Si volen ser racionals i compartir els nostres drets humans, benvinguts els senyors alemanys, els belgues, i els escocesos, però no ens quedem sense fer res fins que aquella gent digui la seva.

No tornarem enrere, ja hem fet prou passes enrere per fer només mig cap endavant.

Aquesta és la idea: si el poble la té assumida, no hi podrà posar-se cap figureta repetida davant per desviar el camí.

Ja no sé si podré aportar alguna cosa tallant carreteres, però si cal es farà; del que sí n’estic segur, és que amb reconeixement i respecte molta més gent honesta estarà amb nosaltres.

Parlem i recuperem la llengua popular, compartim el coneixement i fem pedagogia, que les mentides de la “porqueta rosa” dient això de l’apartheid se les hagi d’empassar ballant de la mà d’en Sánchez, d’en Rivera, de la hiena Arrimades i la processionària García Albiol.

Prou de frases boniques, la que val és l’acció després del crit: Visca la terra lliure!

Si no, tot seguirà com deia el periodista que parlava d'autonomia, ni més ni menys, una autonomia amb milers de víctimes al S.XXI.

Organitzar i portar l’organització a la gent, aportar llum, confiança i seguretat.

Anar amb confiança envers la gent!

Ens esperen i volen saber què fer.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid