Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Tant d'anar el càntir a la font, arriba un dia que es romp
02/02/2018 Guillem Vendrell

Per Guillem Vendrell Jofre

No sé si és una dita catalana, ...tant d'anar el càntir a la font, arriba un dia que es romp.

És com el conte del llop en què nosaltres som el llop i la caputxeta és la poderosa.

O ens pensem que som tan potents, o ho som i no ho assumim, i és perquè hi ha polítics que es farten des de la dreta, des de l'espanyolisme, des de l'unionisme, des del feixisme, o des de el camp popular amb la manca de convenciment i compromís, si més no amb tot el poble, quan ocupen llocs de responsabilitat perquè el poble els ha posat, perquè ells s'han ofert en una llista electoral, però ells pensen només de manera individualista o són agents enemics.

No provoquen el mateix efecte des de dins que el mal que ens fan des de fora?

Mai havia sentit que calia ser-hi, encara que ni hi veuria res extraordinari, ni participaria en res popular, ni em sentiria obligat per mantenir el compromís i la paraula, a posar el pit davant allò que pogués passar, però malgrat tot no em desconvocarien els que sempre ens volen desmobilitzar.

Per tercera vegada, el poble hi era, les organitzacions transversals hi eren, però mentre no es proposin unir-se en l'acció, sense donar lloc a condicionar l'acció popular a la conducta dubtosa dels “polítics” per més independentistes que diguin ser, no arribarem a aconseguir la força que cal.

Com podem continuar dient que som República i reclamar i recórrer al sistema judicial de l'estat opressor que és monàrquic i vol aixafar la nació, la independència i per suposat, la República?

”-Aquella mosca em mira, senyor jutge”,

El jutge: “-no hi ha proves senyor demandant”, i la mosca el demanda a ell per acusacions sense proves i el senyor és jutjat i condemnat pel jutge al qual va recórrer.

Ja no som nens de pit per a continuar empassant-nos la mateixa medecina.

O ens ho creiem, i aleshores ERC podrà ser un aliat puntual, però sense donar-li l'esquena, perquè se'ls escapen els punyals.

Ara han estat dolents amb els que, sent dreta assumida, han estat més concrets com a persones. Encara que amb la divisió i el fet de no posar tot el nostre govern a un lloc segur, i aquí no sabem qui va prendre la decisió, s'han lliurat presoners com a ostatges, han fet caure els Jordis i el contingut polític i ens volen fer caure en el contingut sentimental, i es dóna lloc a cedir a les pressions i al xantatge.

La sortida, (no cal analitzar el que tothom veiem), és treballar conscients i units.

L'estat borbònic se sent valerós, pletòric de poder i d'exaltació feixista.

Aquest sentiment es basa en les mateixes tesis premonitòries i idealistes que els van dur a convocar les eleccions del 21D.

Van perdre. Però si perden, saben poden continuar tirant de prepotència; perquè abans han creat la idea de la rebel·lió, i la sedició; i no hem estat ni rebels, ni sediciosos. Per a ser-ho de veritat, cal concretar-ho en l'acció.

Que si així fos, no tants i tant alegrement anirien anunciant decisions judicials amb setmanes d'antelació, ni dient que la llei preval sobre l'equilibri social.

Som i podem demostrar-ho, però cal que assumim que ho farem tots i totes plegats. Sense delimitar responsabilitats en representants que haurien de perdre l'autoritat tan aviat com no compleixin el mandat popular.

Els Jordis, els lluitadors i lluitadores socials, el poble i els treballadors, no es mereixen que siguin al davant aquells que més tremolen davant l'Estat oligàrquic borbó i mantenen el desvergonyiment de dir, a cada falta de lleialtat amb Catalunya, que han fet una jugada mestra.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid