Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Aburgesament i desburgesament
19/12/2017 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Per Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Sens dubte a la Catalunya Central, durant les darreres setmanes, l’esquerra més implicada ha tingut altres coses que el Centenari de la Revolució d’Octubre. Tot i amb tot, el cap de setmana del 4 i 5 de novembre, tant a Petrograd com, particularment, a Moscou, s’hi podrien veure estelades. L’endemà de l’efemèride central, el Set de Novembre, és a dir el Vuit de Novembre, els CDRs protagonitzaven la primera gran jornada de reivindicació de la República (Catalana) d’Octubre (del 2017). “Tot el poder per als CDR”, diu Xavier Diez (https://www.vilaweb.cat/noticies/tot-el-poder-per-als-cdr-opinio-xavier-diez/). L’encreuament entre el Set de Novembre del 1917 i el Set de Novembre del 1659, van fer que Perpinyà acollís el 4 de novembre el consell polític de la CUP que havia de valorar l’escenari obert per l’aplicació de l’article 155. I, ja posats, a encreuaments, els octubres de Petrograd s’encreuaven amb la setmana valenciana dels Octubre.

Aquests paral·lelismes, és clar, indiquen alhora la insuficiència de l’Octubre del 1917. D’aquell horitzó de revolució mundial de classe, a horitzons sectorials i territorials volgudament interclassistes. Al capdavall, Petrograd, després d'haver-se dit Leningrad entre el 1924 i el 1991, torna a dir-se Sankt Petersburg. “Què ha passat?”, s’han tornat a demanar de nou les esquerres, particularment totes aquelles que es reivindiquen hereves de la revolució bolxevic. Els diferents corrents han reiterat les seves respostes, basades en la identificació, en el curs de la història de l’Estat Soviètic de traïcions o revisions, de termidors o de brumaris, de burocratisme o social-imperialisme. Alguns les arriben a identificar en vida del propi Lenin, d’altres en temps d’Stalin i uns tercers després d’Stalin, havent-hi alguns que tan sols hi veuen el problema a partir del 1991, amb la restauració oficial del capitalisme.

Quan alguna d’aquestes disseccions les fan grupuscles de l’Europa Occidental fa una mica de coseta. Perquè aquests grupuscles solen oblidar el principal factor que jugà en contra, des d’un primer moment, de la revolució d’Octubre: la manca d’una revolució proletària en un o més països de l’Europa Occidental. La que més s’hi acostà en la directa post-guerra fou Alemanya. Però només s’hi acostà. Itàlia també s’hi acostà, encara que no tant, però prou com perquè les classes dirigents optessin per la via feixista. Quan aquesta via s’implantà també a Alemanya conduí a l’Operació Barbarossa. La Unió Soviètica aconseguí vèncer el nazi-feixisme. Però la guerra freda que hi seguí condicionà el desenvolupament ulterior de la Unió Soviètica. I, ni en les condicions de post-guerra ni en les de pau, ni en les de creixement sostingut ni en les de crisi, l’esquerra revolucionària de l’Europa Occidental repetí un Octubre.

Així doncs, potser seria més útil concentrar-se en el “centenari de l’absència de revolució” a l’Europa Occidental. Les revolucions d’Hongria i de Baviera el 1919, la revolució espanyola del 1936 i, en menor mesura, els cicles de mobilitzacions obreres i populars del 1968-1982, són excepcions, més o menys momentànies, i també concentrades en la perifèria de l’Europa Occidental.

Alguns dels dirigents més destacats de l’Octubre del 1917 van haver d’enfrontar-se a la tasca de trobar les causes que expliquessin l’absència de moviments revolucionaris a França o a Anglaterra. Més de vint anys després, en el 1938, el Programa de Transició (https://www.marxists.org/catala/trotsky/1938/progtrans.htm) de Trotski començava amb l’afirmació que “la situació política mundial en general es caracteritza principalment per una crisi històrica de la direcció del proletariat”. Així doncs, l’explicació calia trobar-la, principalment, en els factors subjectius, en les organitzacions i les ideologies de classe. Lenin o Luxemburg havien dut a terme, ja abans del 1914, una crítica implacable contra les tendències revisionistes, reformistes, oportunistes, etc., que campaven per la Segona Internacional. Aquestes tendències conduïen els partits socialdemòcrates nacionals a sostindre més o menys activament els interessos de les burgesies respectives, que prenien la forma d’interessos nacionals. Contra aquest social-xovinisme o social-imperialisme, la Conferència de Zimmerwald postulà l’internacionalisme, i contra el defensisme nacional els bolxevics practicaren el derrotisme revolucionari.

Lenin, però, no pensava pas que aquests factors subjectius operessin en el buit o que operessin contra uns factors objectius que empenyien ineluctablement cap a la revolució. L’hivern del 1916-1917, Lenin considerava factors objectius que, en les economies més desenvolupades, es constituïen com a obstacles a la revolució. I és damunt d’aquests factors objectius que calia explicar els factors subjectius, és a dir el social-xovinisme de les direccions dels partits i dels sindicats obrers. L’imperialisme, com a fase superior del capitalisme, havia modificat l’esquema de classes de les fases anteriors, l’esquema en el qual s’havia basat l’obra de Marx i d’Engels (https://www.marxists.org/catala/lenin/1917/imperialisme/imperialisme.pdf).

Així Lenin, cerca la base econòmica de “l’escissió internacional de tot el moment obrer” en el “parasitisme i en la descomposició del capitalisme, inherents a la seva fase històrica superior”. L’exportació de capital genera per als estats més rics i poderosos un “sobrebenefici” que “permet corrompre els dirigents obrers i la capa superior de l’aristocràcia obrera”.

Lenin, doncs, parla d’una “capa d’obrers aburgesats o d’aristocràcia obrera”, amb un estil de vida “petitburgès”, que fan “les funcions de lloctinents obrers de la classe capitalista” o d’“agents de la burgesia al si del moviment obrer”, és a dir de portadors del reformisme i del xovinisme. Lenin fa un paral·lelisme entre el sorgiment d’aquesta “aristocràcia obrera”, com a capa que es diferencia de la classe obrera general, i el sorgiment d’una “aristocràcia financera” que plana per damunt de la burgesia.

Lenin cita sobre aquest extrem una lletra d’Engels a Marx del 7 d’octubre del 1858, és a dir escrita gairebé dues generacions abans, en la qual s’afirma:

“El proletariat anglès se’n va aburgesant de fet cada dia més; pel que es veu, aquesta nació, la més burgesa de totes, aspira a tindre, en resumides comptes, al costat de la burgesia una aristocràcia burgesa i un proletariat burgès”.

El concepte de Lenin, doncs, deriva d’Engels, que en una lletra a Karl Kautsky del 12 de setembre del 1882 diu:

“Em pregunta vostè què pensen els obrers anglesos sobre al política colonial. El mateix que pensen de la política en general. Ací no hi ha un partit obrer, no hi ha més que radicals conservadors i liberals, i els obrers s’aprofiten, junt amb ells, amb la major tranquil·litat, del monopoli colonial d’Anglaterra i del seu monopoli en el mercat mundial”.

En el 1901, Karl Kautsky aprofundeix en el concepte (https://www.marxists.org/archive/kautsky/1901/04/unions.htm) en relació amb els sindicats:

“El caràcter gremial dels sindicats apareix sovint en una aristocràcia obrera, que s’aïlla dels treballadors no-organitzats, que s’eleva per damunt d’ells. Com més deixa banda aquesta aristocràcia obrera als sectors no-qualificats, desprotegits, desorganitzats del proletariat, més fa que aquests darrers constitueixin un focus d’esquirolatge que clava la punyalada a l’esquena del treball organitzat a cada moment i que així paralitza tota acció decidida”.

En el 1872, Bakunin ja havia acusat precisament els marxistes de cultivar “la capa superior, l’aristocràcia del treball, els més cultivats, els que guanyen més i viuen més confortablement que tots els altres obrers”. Els partits de la Segona Internacional tenien certament un contacte més estret amb els sectors obrers més ben organitzats i més conscients. L’esforç de la CNT per suplir els “sindicats d’ofici” amb “sindicats de ram” anava en el sentit de contrarestar els efectes de l’estratificació dins de la classe treballadora. Als Estats Units, la IWW defensava una integració similar de “one big union”.

La història dels partits socialdemòcrates hereus de la Segona Internacional en els darrers cent anys és un testimoni clar que el “sobrebenefici” pot corrompre fins a arribar a grans fondàries. Els anomenats “trenta gloriosos” que van dels anys 1940 als 1970 són un període especialment fecund per a aquests partits. A la manera d’Alexandre Kojève, que proclamava els Estats Units dels anys 1950 una societat sense classes que havia assolit “l’estat homogeni universal”, laboristes, socialdemòcrates i socialistes de l’Europa Occidental feien proclames similars.

Enver Hoxha, en la seva crítica a l’eurocomunisme del 1980 (https://www.marxists.org/reference/archive/hoxha/works/euroco/env2-1.htm), reprèn l’argument dels sobrebeneficis per explicar l’acomodació dels grans partits comunistes occidentals:

“El desenvolupament de l’economia a Occident després de la Segona Guerra Mundial exercí una gran influència en la difusió d’idees oportunistes i revisionistes en els Partits Comunistes... Aquesta situació, que aportà a la burgesia grans sobrebeneficis, permeté d’alleugerir una mica les cordes i fer afluixar els conflictes laborals fins a un cert grau. En el camp social, en qüestions com la seguretat social, la sanitat, l’educació, la legislació laboral, etc., prengué algunes mesures per les quals la classe treballadora havia lluitat dur... El nou estrat de l’aristocràcia obrera, que augmentà considerablement durant aquest període, començà a exercir una influència cada vegada més negativa en les bases dels partits i en les direccions amb la introducció de perspectives i idees reformistes i oportunistes”.

Aburgesament, adquisició dels estils de vida i les perspectives de la petita burgesia, “desclassament”, consumisme, individualisme, carrerisme etc., es tradueixen en polítiques reformistes. La persistència d’aquest procés genera un desplaçament en el sistema de partits. Així, si els partits de la Segona Internacional arriben a abandonar fins i tot aquest reformisme obrer per esdevindre un partit burgès més, els partits de la Tercera Internacional els supleixen com a esquerra reformista.

Però si aquest fenomen de l’aburgesament és propi de períodes de “desenvolupament pacífic del capitalisme”, també ha d’esdevindre’s un fenomen de desburgesament en els períodes de crisi. En el capitalisme del segle XIX, les tres classes socials principals, aristocràcia, burgesia i proletariat, representen els tres factors econòmics de la terra, el capital i el treball. L’aburgesament de l’aristocràcia s’acompanya també de la formació de noves classes mitjanes, nodrides en part del desburgesament d’amplis estrats socials. Així, les tres classes passen a ésser la burgesia, la petita burgesia (barreja de noves i antigues classes mitjanes) i el proletariat.

En moments de crisi, es trenca el clima de col·laboració entre la burgesia i els estrats mitjans. Això s’expressa políticament en el sorgiment de respostes radicalitzades, que bé poden prendre la forma d’una socialdemocràcia més encesa (amb especial èmfasi en els mecanismes d’“ascensor social”, “igualtat d’oportunitats”) o la forma de populismes de dreta (amb especial èmfasi en els mecanismes de solidaritat “nacional” que l’avarícia de la burgesia ha trencat).

L’agost del 2012, en mig de la Gran Recessió, el Socialist Equality Party (SEP) dels Estats Units descrivia:

“L’anticapitalisme d’aquest estrat – professionals, acadèmics moderadament exitosos, funcionaris empleats per organitzacions sindicals i obreres, les escales mitjanes i superiors de les burocràcies de l’estat del benestar i la joventut estudiantil de llars acomodades – és alimentat molt més per l’enveja dels rics que per la solidaritat amb la classe obrera. Desitja no tant la destrucció de la propietat privada (en la forma de possessió dels mitjans de producció) com una porció més gran de la renda que se’n deriva. En refusar la reivindicació de la igualtat a través de la lluita de masses de la classe obrera pel socialisme, l’adopció de la pseudo-esquerra de classe mitjana de diverses formes d’acció afirmativa – és a dir, quotes preferencials basades en la raça, l’etnicitat i el gènere – reflecteix el desig d’accés individual a oportunitats de carrera i major riquesa dins del marc del capitalisme”. (http://www.wsws.org/en/articles/2012/08/res1-a30.html)

En un sentit similar, però, de manera més àcida, Patricia Castro descrivia les ideologies radicals associades a aquest estrat com a “cuquifeixisme” (https://dynamitemag.es/2017/11/26/cuquifascismo-la-izquierda-posmoderna/):

“La postmodernitat és el cavall de Troia de l’esquerra. Ha destruït tota la solidaritat existent entre les classes populars i el mateix concepte del bé comú, així com els valors de fraternitat, igualtat i justícia que teníem. En aquests temps regna l’individu per damunt de totes les coses, és la tirania i el menyspreu a qualsevol col·lectiu que no vulgui fer de la diferència la seva lluita, sinó la cerca de fronts comuns amplis que ens facin millorar el benestar general”.

Els estrats i moviments interpel·lats per crítiques similars solen respondre amb befa davant de la “beritable hesquerra”. Davant de la crítica a la “política d’identitat” o a “l’esquerra de la diferència” agiten l’espectre d’una esquerra intolerant, que reprodueix esquemes masclistes, racistes, etc., i que la fa connectar amb els “angry white men” de l’anomenada “dreta alternativa”.

El panorama d’opcions polítiques, certament, no pot ésser més desencoratjador. El centre polític insisteix en les conquestes presents del capitalisme en el progrés humà (vegeu per exemple la iniciativa http://www.humanprogress.org) davant de les quals l’esquerra anticapitalista adoptaria una posició d’esquerra regressiva. Semblaria tal com si l’esquerra condemnés aquest progrés en la vida material, lamentés la prosperitat, l’ascensor social o la recompensa de l’esforç individual. Les crítiques a l’aburgesament o a la gentrificació semblen un enyorament de la misèria passada. Tan sols una esquerra dialèctica, que comprengui i aprofiti les contradiccions del capitalisme contemporani, pot ésser útil, i si la qüestió és la base social cal recordar que el propi capitalisme és el que la crea de manera contínua.

Valora
Rànquings
  1. La CUP, ICV, ERC i PDeCAT d'Argentona aniran junts a les municipals
  2. S'ha acabat el crèdit
  3. La CUP impulsa una Proposta de Resolució conjunta per fer front a l’estratègia electoralista de Cs
  4. Presentació de la sectorial d'Ensenyament: "La República comença a les aules"
  5. De governs efectius, investidures esguerrades i vots eixorcs
  6. "Li demano a Puigdemont que no posi un peu al coll de qui està sent trepitjat"
  7. Cim de les invisibilitzades en suport a la Tamara i l'Adri i Mallorca s'agermana a Cims per la Llibertat en solidaritat a Valtònyc
  8. La CUP fa possible la modificació de la llei que permet les Iniciatives Legislatives Populars
  9. Es pot guanyar seguint les regles del contrari?
  10. Poble Lliure afirma que l’independentisme no té estratègia ni direcció política
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid