x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El feixisme com a concepte
26/06/2017 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Per Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

El diumenge 29 d’abril del 1934, convocada pel Govern de la Generalitat i les forces polítiques que l’integraven (l’Esquerra Republicana de Catalunya, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, l’Acció Catalana Republicana i la Unió Socialista de Catalunya), així com per la Unió de Rabassaires i diverses entitats cíviques i culturals, se celebrava a Barcelona una manifestació contra el feixisme. Era la resposta a la mobilització massiva que havia tingut lloc el diumenge anterior, dia 22, a El Escorial, convocada per la Confederació Espanyoles de les Dretes Autònomes. Presidida per José María Gil Robles, aclamat als crits de “Jefe! Jefe! Jefe!”, la convocatòria de la CEDA, en un context de crisi de govern a Espanya, prenia la forma i contingut típics de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nacional-socialista.

La nit del dissabte 28 a diumenge 29, en el marc de la convocatòria antifeixista, s’encengueren fogueres a diversos cims, començant pel Tibidabo. L’endemà al matí començaren a arribar a Barcelona, en tren i altres mitjans, manifestants procedents d’arreu. El diumenge fou passat per aigua, però el desplegament de paraigües encara contribuí a donar-ne vistositat. La marxa indicava d’una banda, l’adhesió al President Companys (significada també pel crit de “Present!”), al Parlament (com la pancarta de “Visca el Parlament de Catalunya!”) i a la República (“Visca la democràcia!”. La Unió de Rabassaires de Llinars duia una pancarta amb el text “Abans que el feixisme la revolució” i d’altres rabassaires en duien que feien referència a la “nostra liberalització” i a la “nova justícia social” que havia de suposar la Reforma Agrària i la nova Llei de Contractes de Conreu. Pancartes com “Abaix el feixisme!” i “No passaran!” indicaven la identificació de la CEDA i de la Dreta de Catalunya amb el feixisme.

En paraules de Companys, en el discurs de cloenda de la manifestació, havia estat una demostració de “la democràcia nacionalista”. Companys alertava del perill que “les esquerres espanyoles sofrissin l’agressió i l’ofensiva de la reacció i feixisme”. L’endemà dilluns, La Humanitat parlava de la manifestació “Al capdavall de cada paraigua hi havia el puny, el braç, el cor, el cervell d’una dona o d’un home. I l’home i la donar – per què no ella? – que diumenge empunyaven paraigües empunyarien, si fos el cas, fusells”.

L’ús del terme “feixisme” per designar la CEDA l’abril del 1934 fou, és clar, motiu de certa controvèrsia. També ho havia estat l’ús del terme per referir-se a la Dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). A la premsa dels partits comunistes de l’època, el terme “feixisme” era conjugat de diverses maneres i a voltes servia per acusar de contra-revolucionaris els socialdemòcrates (“socialfeixistes”) i fins i tot la CNT (“anarcofeixistes”). D’altres indicaven el caràcter nacional del feixisme, de manera que calia no utilitzar el terme per règims no-italians. La confrontació existent, per exemple, entre Mussolini i Hitler per la qüestió austríaca, que arriba al zenit el 1934, mostraria la impossibilitat d’un moviment feixista internacional. Fet i fet, Hitler, malgrat l’admiració que encara professava per Mussolini i el feixisme, havia emprat un terme diferent per al seu moviment, el nacional-socialisme. Pel que fa a Gil Robles mateix, deia això:

“En el feixisme hi ha molt d’aprofitable; la seva arrel i actuació eminentment populars; la seva exaltació dels valors patris; la seva nítida significació antimarxista; la seva enemistat a la democràcia liberal i parlamentarista; la seva tasca, coordinadora de totes les classes i energies socials; el seu alè juvenil, amarat d’optimisme, tan oposat al desolador i enervant escepticisme dels nostres derrotistes i intel·lectuals”.

La utilització del “feixisme” i, per tant, de l’“antifeixisme” com a categories polítiques, ha generat un debat en diversos nivells: polític, organitzatiu, historiogràfic, politològic, etc. Hom ha alertat de la banalització del terme “feixisme”, en tant que pot conduir a la seva desvalorització i irrellevància (i per tant a la irrellevància de l’antifeixisme), i en aquest sentit s’hi ha proposat definicions o metodologies de caracterització de moviments, programes, governs o règims/constitucions. En la línia d’Amedeo Bordiga i del Partit Comunista Internacional, l’antifeixisme “és el pitjor producte del feixisme”, en el sentit que contribueix a una concepció antifeixista interclassista i democratera. En d’altres rodals ideològics, sentim que l’ús dels termes “feixisme” i “antifeixisme” no són més que un recurs “emocional” per suspendre el debat “racional”.

En l’esquema lineal del pensament modern sobre la societat moderna, el feixisme apareixeria com una de les formes de “socialisme reaccionari”, concretament de “socialisme reaccionari petit-burgès”. L’agost del 1932, Trotsky, a les pàgines de The Militant (https://www.marxists.org/catala/trotsky/1932/08/onlyroad2.htm) fa l’esquematització següent sobre l’evolució de la societat moderna:

- 1) albada del desenvolupament capitalista: la burgesia requereix mètodes revolucionaris per resoldre les seves tasques

- 2) període de floreixement i maduració del règim capitalista: la burgesia requereix de formes ordenades, pacífiques, conservadores i democràtiques.

- 3) declivi del capitalisme: la burgesia ha de recórrer a mètodes de guerra civil contra el proletariat per protegir el seu dret a l’explotació

Cadascun d’aquests estadis es correspon, respectivament, a un programa polític: el jacobinisme (1), la democràcia reformista (2) i el feixisme (3). Degut a la realitat demogràfica de les tres classes de la societat moderna (burgesia, petita burgesia i proletariat), aquests tres programes prenen la forma de corrents petit-burgesos.

Aquest esquema lineal no supera la constatació que el tercer estadi de “declivi del capitalisme” és reversible, en tant que les destruccions associades a aquest declivi obren espai a “renaixements”, els quals alhora són fecundats per noves revolucions tecnològiques. Però els renaixements, alhora, generen les condicions per a nous declivis, de manera que la qüestió del “feixisme” torna a plantejar-se de manera periòdica, en cada moment de crisi global: anys 1930, anys 1970, anys 2010.

En un extrem tindríem els que consideren que el feixisme és exclusivament el moviment polític organitzat al voltant de Benito Mussolini i que hauria conclòs amb la seva “il·legalització” en el marc de la Itàlia de post-guerra. Però no sé si ni si el mateix Mussolini hi seria d’acord. A “La dottrina del fascismo”, co-escrita amb Giovanni Gentile, i incorporada a la “Enciclopedia Italiana” del 1932, d'una banda es diu certament que el feixisme és “el moviment polític italià creat per Benito Mussolini”. No obstant, també s’hi conté una generalització quan diu:

“Que el segle XIX fos el segle del socialisme, del liberalisme i de la democràcia, no vol dir que el segle XX hagi de ser també el segle del socialisme, del liberalisme i democràcia. Les doctrines polítiques passen, les nacions romanen. Som lliures de creure que aquest és el segle de l’autoritat, un segle que tendeix cap a la ‘dreta’, un segle feixista. Si el segle XIX fou el segle de l’individu (liberalisme implica individualisme) som lliures de creure que aquest és el segle ‘col·lectiu’, i per tant el segle de l’estat”.

Segons Mussolini, doncs, l’estat és una categoria central en el feixisme:

“La concepció feixista de l’Estat és globalitzadora; fora d’ell no poden existir valors humans o espirituals. Així entès, el feixisme és totalitari, i l’estat feixista – una síntesi i una unitat incloent de tots els valors – interpreta, desenvolupa i potencia la vida sencera d’un poble”.

Mussolini també respon en aquest article a les acusacions d’oportunisme fetes amb ell i al seu règim:

“El feixisme és una concepció religiosa en la qual l’home es veu en la seva relació immanent amb una llei superior i amb una Voluntat objectiva que transcendeix l’individu particular i l’eleva a membre conscient d’una societat espiritual. Qui haja vist en la política religiosa del règim feixista no res més que mer oportunisme no ha entès que el feixisme, a banda d’ésser un sistema de govern, és també, i per damunt de tot, un sistema de pensament”.

Emilio Gentile resumirà aquesta idea dient que el feixisme és “la sacralització de la política per mètodes totalitaris” i n’enumerarà deu elements constituents: 1) moviment de masses interclassista, amb predomini dels sectors mitjans; 2) una ideologia anti-ideològica i pragmàtica; 3) una cultura fonamentada en el pensament místic; 4) una concepció totalitària de la primacia de la política; 5) una ètica civil fonamentada en la dedicació total a la comunitat nacional; 6) un partit d’estat únic com a defensa armada del règim; 7) un aparell policial que impedeix, controla i reprimeix la dissidència i l’oposició; 8) un sistema política organitzat en una jerarquia de funcions, cordonada en un líder investit de carisma sagrat; 9) una organització corporativa de l’economia; 10) una política exterior inspirada en el poder i la grandesa nacionals.

Davant d’aquestes autodefinicions del feixisme, en el marc del Setè Congrés Mundial de la Internacional Comunista (agost del 1935), el report de Georgi Dimitrov (https://www.marxists.org/reference/archive/dimitrov/works/1935/08_02.htm) avança una contradefinició del feixisme, en el marc de la tesi leninista de l’imperialisme com a fase superior del capitalisme:

“El feixisme és una dictadura terrorista oberta dels elements més reaccionaris, més xovinistes i més imperialistes del capital financer”.

Així doncs, “el feixisme no és ni un govern més enllà de les classes ni el govern de la petita burgesia o del lumpen-proletariat sobre el capital financer” sinó que “el feixisme és el govern del mateix capital financer” i “una massacre organitzada de la classe treballadora i de la capa revolucionària de la pagesia i de la intel·lectualitat”. Pel que fa a la política exterior, el feixisme seria, segons Dimitrov, “la forma més brutal del xovinisme, que cultiva l’odi zoològic contra altres pobles”.

Aquesta associació entre feixisme i els interessos del capital financer/monopolístic privat la trobem, formulada, des d’una altra perspectiva en un discurs del president nord-americà Franklin D. Roosevelt del 29 d’abril del 1938 sobre la necessitat de frenar “els monopolis” (http://www.presidency.ucsb.edu/ws/index.php?pid=15637):

“Fets malaurats en l’exterior ens han ensenyat de nou dues simples veritats sobre la llibertat d’un poble democràtic. La primera veritat és que la llibertat d’una democràcia no és segura si el poble tolera el creixement de poder privat fins a un punt que es fa més fort que el mateix estat democràtic. Això, en essència, és el feixisme – la possessió del govern per un individu, un grup o per un altre poder privat controlador. La segona veritat és que la llibertat d’una democràcia no és segura si el seu sistema empresarial no forneix ocupació i produeix i distribueix béns de tal manera com per sostindre un nivell acceptable de vida”.

Tota una altra línia de pensament trobem en l’escola austríaca d’economia. “The Road to Serfdom”, de Friedrich von Hayek (1899-1982), es publica en el 1944. Hayek sosté que “el feixisme és l’estadi assolit una vegada el comunisme es demostra il·lusori”. Al capdavall, el mateix Mussolini havia estat membre del Partit Socialista Italià, inserit en l’ala esquerra i anti-imperialista (s’oposa a la guerra ítalo-turca del 1912). Però Hayek forneix altres exemples d’aquesta evolució. Esmenta el cas de Werner Sombart (1863-1941), que passà de declarar-se marxista convençut i internacionalista, a abraçar la “guerra alemanya” en el 1915. També esmenta Johann Plenge (1874-1963) i Paul Lensch (1873-1926) que, sense trencar amb el socialisme marxià, sostingueren que la Primera Guerra Mundial era per ella mateixa una Revolució Socialista Mundial. Inversament, alguns pensadors nacionalistes conservadors com Oswald Spengler (1880-1936) i Arthur Moeller Van der Bruck (1876-1925) havien caracteritzat la Primera Guerra Mundial com una entre el liberalisme, encarnat per Anglaterra, i el socialisme, encarnat per Alemanya.

També en el 1944 s’havia publicat “As we go marching”, de John T. Flynn, representant del conservadorisme que s’havia oposat a l’entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial. Flynn caracteritza el feixisme com una mena de compromís del socialisme amb la realitat. Així el feixisme seria: 1) anticapitalista, però incorporant alguns trets capitalistes; 2) un sistema de gestió de la demanda econòmica; 3) una política pressupostària expansiva i deficitària; 4) una planificació econòmica directa, amb certa autonomia econòmica parcial; 5) militarisme i imperialisme; 6) la suspensió de l’estat de dret.

En la mateixa època, George Orwell a “Shopkeepers at War” havia definit el feixisme, si més no en la versió alemanya, com “una forma de capitalisme que manlleva del socialisme aquelles característiques que el faran eficient des d’un punt de mira bèl·lic”. Així, seria “un sistema planificat adreçat a un objectiu concret, la conquesta mundial” i que, per tant, “no permet que cap interès privat, sigui d’un capitalista o d’un treballador, s’interposi en aquest camí”.

Ara bé, en un article titular “What is Fascism” (http://www.orwell.ru/library/articles/As_I_Please/english/efasc), Orwell mostra la seva insatisfacció amb l’ús del terme. Repassa una per una algunes de les seves suposades característiques obligades:

- bel·licisme: els contraexemples d’aquesta característica serien el Portugal de Salazar o les diverses dictadures sud-americanes.

- antisemitisme: però no tots els moviments feixistes són antisemites. El feixisme italià tan sols incorporà l'antisemitisme ben entrat els anys 1930.

Però, sobretot, Orwell remarca el seu ús abusiu. “L’he sentit aplicat als pagesos, botiguers, al crèdit social, als càstigs corporals, a la cacera de la guineu, a la tauromàquia, al Comitè del 1922, al Comitè del 1941, a Kipling, a Gandhi, a Chiang Kai-Shek, a l’homosexualitat, als programes de Priestley, als albergs juvenils, a l’astrologia, a les dones, als gossos i a no sé qui més”.

Aquesta mal·leabilitat del terme feixisme és consubstancial al propi moviment. Per Charles Maurras, el feixisme italià era “un socialisme emancipat de la democràcia” i “un sindicalisme lliure de les cadenes de la lluita de classes”. En darrera instància, aquesta contradicció era necessària per “aplegar en un mateix feix tots els factors humans de la producció nacional”, cosa que no era possible sense una “decisió per resoldre la mateixa qüestió obrera”. Es tractava, doncs, “d’unir els sindicats en corporacions, coordinar-los, incorporar el proletariat en les activitats hereditàries i tradicionals de l’Estat històric de la Pàtria”.

D’aquesta manera, el feixisme seria una espècie de síntesi entre la dreta conservadora i l’esquerra socialista. Fet i fet, en el moviment de Mussolini aquestes eren les dues procedències principals dels seus participants (sumant-hi el sindicalisme més o menys anarquitzant). Des de l’escola de pensament anarco-capitalista, Linda i Morris Tannehill a “The Market for Liberty” (1970) expressen aquesta idea amb aquesta definició:

“El feixisme és un sistema en el qual el govern deixa la possessió nominal dels mitjans de producció en les mans d’individus privats però exerceix el control mitjançant una legislació reguladora i recull la majoria dels beneficis a través d’una forta taxació. En efecte, el feixisme és simplement una forma més subtil de propietat governamental que no el socialisme”.

Aquesta associació entre feixisme i socialisme és vista d’una manera ben diferent per Ernst Nolte a “Three Faces of Fascism” (1965):

“El feixisme és un anti-marxisme que cerca destruir l’enemic amb el desenrotllament d’una ideologia radicalment oposada i, amb tot, relacionada, i amb l’ús de mètodes gairebé idèntics però típicament modificats, i sempre, però, dins del marc irrenunciable d’autoafirmació i autonomia nacionals”.

Els tres rostres als quals fa referència Nolte són l’Acció Francesa de Maurras, el feixisme italià i el nacionalsocialisme alemany. Tots tres, efectivament, es construeixen contra el marxisme, contra la lluita de classes i contra l’internacionalisme. És la necessitat d’autoafirmació nacional, la que farà que Maurras consideri el feixisme mussolinià com un versió incomplerta del seu propi “nacionalisme integral”. D’ací la necessitat que cada nació cerqués un nom propi per la seva ideologia, pel seu moviment, pel seu partit i pel seu líder.

Roger Griffin a “Nature of Fascism” (1991), el defineix com “una forma revolucionària de nacionalisme, que s’estableix com a revolució política, social i ètica per conduir el ‘poble’ a una comunitat nacional dinàmica sota noves elits imbuïdes de valors heroics”. És doncs “un moviment populista i transclassista de purificació i renaixement nacional catàrtic” contra la decadència del “liberalisme” però també del “conservadorisme” així com contra l’amenaça del “socialisme internacional”. Si Gentile deia que el feixisme és una ideologia anti-ideològica, Griffin explica que és una ideologia “profundament lligada amb la modernització i la modernitat, que assumeix una considerable varietat de formes externes per adaptar-se al context particular històric i nacional, i que per tant beu d’un ample rang de corrents culturals intel·lectuals, d’esquerres i de dretes, anti-moderns i moderns, per articular-se com un cos d’idees, eslògans i doctrina”.

Stanley G. Paine en “A History of Fascism, 1914-1945” (1995) caracteritza el feixisme en tres àmbits:

a) ideologia i objectius: filosofia idealista, vitalista i voluntarista; estat autoritari nacionalista nou; organització de l’estructura econòmica a través del corporatisme; valoració positiva de la preparació per a la guerra, interna i externa; objectius internacionals de caire expansionista o de revisió de les relacions entre potències.

b) negacions, en forma d’antiliberalisme, anticomunisme i anticonservadurisme

c) estil i organització: moviment de masses; èmfasi en l’estructura estètica de la litúrgia política; insistència en el principi masculí; exaltació de la joventut; comandament autoritari, carismàtic i personal.

Dimitri Kitsikis a “Ἡ τρίτη ἰδεολογία καὶ ἡ Ὀρθοδοξία” (1998) esmenta tretze categories en la caracterització quantitativa d’ideologies i moviments feixistes: 1) la defensa de la coordinació de classes socials i l’admiració per la societat agrària com a model d’aquesta coordinació; 2) el rol de l’estat en la regulació de l’economia, encarada a l’autosuficiència nacional, a garantir el predomini de la burgesia nacional, bo i protegint la propietat privada i la circulació monetària; 3) la identificació de la nació i de l’estat; 4) la crítica de la democràcia i dels partits polítics; 5) la defensa dels herois polítics i dels lideratges carismàtics; 6) la defensa de la tradició des de la modernitat; 7) la defensa de l’individu condicionada a l’interès de la societat; 8) la defensa de la jerarquia; 9) la defensa dels rol tradicional de la dona; 10) la defensa de la religió nacional; 11) la crítica del racionalisme; 12) la crítica de l’intel·lectualisme; 13) l’expansió imperialista.

Aquesta aproximació quantitativa al feixisme permet atorgar una major racionalitat a l’ús del terme més enllà de la definició estricta i més ençà de l’ús retòric denunciat per Orwell. Ens permet també un ús retroactiu, molt anterior al 1919, com a data fundacional del feixisme mussolinià. Però potser una qüestió més fonamental és demanar-se perquè aquests moviments prengueren tanta rellevància en el període d’entre-guerres. Karl Polanyi ho resumí en un llibre també publicat en el 1944, “The Great Transformation”, amb la frase:

“La victòria del feixisme es va fer pràcticament inevitable per l’obstrucció dels liberals de qualsevol reforma que impliqués planificació, regulació o control”.

El conflicte entre jacobinisme (liberalisme) i reformisme (socialdemocràcia), en no poder resoldre’s per la via democràtica de la correlació de forces parlamentària, afeblí certament al segon, però també deixà en descrèdit el primer, i facilità el triomf de la “tercera ideologia”, és a dir del feixisme. En el llibre de Polanyi, la idea força central és la impossibilitat de considerar l’economia de mercat i l’estat nació com a elements discrets. En aquesta visió, els liberals poden afavorir el rol de la primera, i els reformistes voler ampliar el rol del segon. En la visió de Polanyi, la “gran transformació” moderna ha integrat una i l’altra en una “societat de mercat”.

En el 1995, Umberto Eco publicà “Feixisme etern”. La part més coneguda d’aquest assaig és l’enumeració de catorze propietats de la ideologia feixista:

1) El culte de la tradició, en tant que una vegada establerta la tradició no pot tindre lloc nou aprenentatge

2) El refús del modernisme, compatible amb l’acceptació i promoció de l’avenç tecnològic

3) El culte de l’acció per l’acció, amb el consegüent anti-intel·lectualisme i irracionalisme

4) La identificació de la dissidència amb la traïció

5) La por a la diferència

6) La crida a una classe mitjana frustrada

7) L’obsessió complotista

8) L’ambivalència en la descripció de l’enemic com massa forta o massa feble, alhora o segons les circumstància

9) La denúncia del pacifisme com a col·laboracionisme amb l’enemic.

10) El menyspreu pel feble

11) El culte a l’heroisme i a la mort

12) El masclisme, amb el consegüent menyspreu per a la dona i la intolerància i condemna dels comportament sexuals no estàndards, des de la castedat fins a l’homosexualitat.

13) El populisme selectiu, en el sentit que el Poble és concebut monolíticament i tan sols pot ésser interpretat a través del Líder

14) La neollengua, fonamentada en un empobriment del lèxic adreçat a limitar el raonament crític

En llegir aquesta llista i repassar alguns dels arguments que la premsa liberal ha dedicat a l’amenaça feixista que suposen determinades formes de populisme electoral (Brexit, Trump, Le Pen, etc.) apareix una inquietud. Ja no és que, com alertava Habermas fa cinquanta anys, pogués haver un “feixisme d’esquerres” nodrit des de l’antifeixisme d’esquerres. Sinó que fins i tot des de l’antifeixisme de centre l’extrem centre pot pujar fort en aquesta escala d’ur-feixisme

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid