Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Karl Marx i les guerres d’annexió
21/08/2017 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Per Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Fa cent anys a Rússia l’horitzó polític semblava fixat en les eleccions a l’Assemblea Constituent, com a punt de partida per superar el règim de provisionalitat instal·lat arran de la Revolució de Febrer. El mes de juny hom havia fixat la data d’aquestes eleccions el 17 de setembre (data juliana), de manera que el 30 de setembre ja es constituiria aquesta Assemblea. Nedant entre l’agitació dels elements revolucionaris (bolxevics, socialrevolucionaris d’esquerra i menxevics internacionalistes) i el soroll del sabre de Kornilov, el Govern Provisional decidí el 2 d’agost d’ajornar-ho per al 12 de novembre, amb data de constitució per al 28 de novembre. La data seria respectada, però no pas pel Govern Provisional, sinó pel Consell de Comissaris del Poble, que havia pres el poder el 25 d’octubre (7 de novembre en la data gregoriana).

A casa nostra, ara mateix, l’horitzó polític sembla fixat en el referèndum, la data anunciada del qual és l’1 d’octubre. Queden uns 40 dies, i en 40 dies poden passar moltes coses. O passar-ne ben poques. De fet, un repàs dels comentaris fets al voltant de la qüestió de la unilateralitat durant els darrers vuit anys oferiria potser una uniformitat ben avorrida, i previsible. Cert que en aquests vuit anys hi ha hagut canvis (en totes dues direccions), però és més aviat un canvi de cadires. Segons la cadira on seu un, sembla força previsible què dirà i què li respondran. Els fets no són potser tan previsibles, però els dits ho són força.

Un subgènere d’aquests comentaris és que el té a veure amb els retrets que espais com “Esquerres per la Independència” i similars fan als sectors d’esquerres que, o bé defensen el “no” en el referèndum, o advoquen per una “abstenció activa”. En aquests comentaris, el Sant Cristo Gros sol ser la política de “nacionalitats” proposada pel Consell de Comissaris del Poble de fa cent anys, que girava a l’entorn de la “igualtat nacional” i del “dret d’autodeterminació” entès com a “dret de secessió”. La resposta dels interpel·lats sol acabar dient que el Comissari de Nacionalitats era Stalin. (Sobre això Federico Grom va fer una resposta interessant en el 2015: https://www.izquierdadiario.es/Stalin-los-delirios-de-Felipe-Gonzalez-y-las-mentiras-sobre-la-autodeterminacion)

L’esquerra, particularment la que es reclama més o menys marxista, ha navegat sempre amb el “problema nacional”, i ha participat en les discussions més generals sobre la “teoria de les nacions”. Però és clar que el problema d’entrada és posar-se d’acord amb quina és la “nació”. El moviment d’alliberament nacional d’uns és desviacionisme separatista pels altres. El moviment d’unitat nacional d’altres és imperialisme annexionista dels altres. Després, és clar, hom pot fer exegesi de textos marxians, engelsians, leninians, stalinians o de qui sigui. Armats amb el més implacable dels subjectivismes cada moviment, reivindicació, partit o dirigent, és qualificat com a obrer o burgès, petit-burgès o buròcrata, segons com convingui.

Fa cent anys, polèmiques sobre la qüestió nacional ja creuaven l’àmbit del socialisme català. Un exemple el tenim en la polèmica haguda entre Antoni Fabra Ribas (1879-1958) i Rafael Campalans (1887-1933) el gener-febrer del 1923, i de la qual ja vam fer referència indirecta fa uns mesos en parlar del concepte nacional de Gabriel Alomar (https://www.llibertat.cat/2017/01/la-nacionalitat-d-alomar-entre-la-individualitat-i-la-universalitat-37562).

El reusenc Fabra Ribas té llavors 43 anys. El barceloní Rafael Campalans en té 35. Fabra Ribas, llicenciat en Dret, havia fundat a Reus en el 1898 “La Reforma”, una revista quinzenal nascuda amb la voluntat de promoure l’organització entre els dependents de comerç, i en el 1905 havia participat en la creació de l’Agrupació Socialista de Reus. Campalans, graduat en enginyeria industrial, havia conegut Fabra Ribas en el 1910 a la redacció de “L’Humanité”. Tots dos compartien llavors l’admiració per Jean Jaurès. I tots dos ja discrepaven llavors de la qüestió catalana.

Tretze anys després, Campalans era del parer que “en aquest cas particular, no hi ha cap possibilitat que l’un arribi a convèncer a l’altre; ell, encastellat dalt de la seva lluminosa anomenada; jo, submergit en la meva obscura modèstia; de l’una banda una pura tautologia, de l’altra una idealitat”.

Això es va veure clar en el contingut d’una conferència realitzada el 6 de febrer del 1923 a l’Ateneu Barcelonès d’en Fabra Ribas sobre el tractament amb criteri socialista del problema de Catalunya. Durant aquesta conferència, Campalans va interrompre dues vegades el conferenciant.

La conferència i les interrupcions no podien quedar allà, i socis de l’Ateneu Enciclopèdic Popular convidaren Campalans a fer una conferència que desmuntés els arguments donats per Fabra Ribas. Finalment, el 13 de febrer, la conferència es va fer en el Casal del CADCI (https://www.marxists.org/catala/autors/campalans/1923/socialisme/index.htm). I és que el socialisme, tant de Fabra Ribas com de Campalans, era més d’empleats que de treballadors, però aquesta és una altra història.

En la seva conferència Fabra Ribas havia blasmat el nacionalisme en general i el català en particular com a moviment de natura opressora. Al capdavall, citava Fabra horroritzat, Prat de la Riba, mort el 1917, havia justificat el dret dels pobles de major cultura i civilització d’imposar per les armes les seves normes de progrés als pobles més endarrerits ("les potencies cultes tenen el dever d'espansionarse sobre les poblacions endarrerides", https://ca.wikisource.org/wiki/La_nacionalitat_catalana, La nacionalitat catalana, Cap IX. L'imperialisme). Ací va arribar la primera interrupció de Campalans: “Karl Marx deia igual!”.

Campalans desgranà, doncs, en la seva conferència exemples d’aquesta coincidència entre Enric Prat de la Riba i Karl Marx. Campalans es permeté citar el mateix Fabra, que en una ocasió resumí així la posició de Marx davant de la guerra de Crimea (1854):
“Marx era llavors partidari d’una guerra de l’Europa Occidental contra la Rússia tsarista. Les diferències existents en el desenvolupament econòmic entre Rússia i les grans potències occidentals, induïren Marx a defensar la coalició d’aquestes potències contra Rússia, com a mitjà per garantir el lliure desenvolupament de la democràcia i de les llibertats polítiques del continent”.

En ocasió del centenari de la Guerra de Crimea, Paul Blackstock i Bert Hoselitz seleccionaren uns fragments d’articles de Marx i Engels publicats al New York Tribune (https://www.marxists.org/archive/marx/works/subject/russia/crimean-war.htm) que confirmen la justesa d’aquesta descripció feta pel mateix Fabra Ribas a les pàgines del Diluvio unes dècades abans.

En el Tercer Volum dels “Literalischer Nachlass” de Marx, trobem una apologia de la conquesta prussiana dels ducats de Schleswig-Holstein (1864):

“Amb el mateix dret que els francesos han adquirit la terra de Flandes [es refereix al Flandes Occidental, és a dir a la zona de Dunkirk] i l’Alsàcia-Lorena, i acabaran per conquerir Bèlgica, amb el mateix dret Alemanya s’apodera de Schleswig: amb el dret de la civilització contra la barbàrie, del progrés contra l’estabilitat”.

En la pàgina 17 de “Die Internationalität und der Krieg”, de Karl Kautsky (http://digital.slv.vic.gov.au/view/action/singleViewer.do?dvs=1501620978190~482&locale=ca_ES&metadata_object_ratio=10&show_metadata=true&VIEWER_URL=/view/action/singleViewer.do?&preferred_usage_type=VIEW_MAIN&DELIVERY_RULE_ID=10&frameId=1&usePid1=true&usePid2=true), en un capítol que repassa la posició de Marx i Engels en la guerra franco-prussiana, se cita una lletra del 20 de juliol del 1870, on Marx diu a Engels que “els francesos necessiten una pallissa”.

En una lletra posterior a Marx, Engels arriba a dir:

“Els alemanys, en tota la guerra han atacat a la baioneta amb el més gran ardiment. Home contra home, batalló contra batalló, els alemanys han demostrat llur superioritat sobre els francesos. Vota Spichern, vint-i-set batallons alemanys han enfonsat almenys quaranta-dos batallons francesos que tenien una posició inexpugnable”.

Per bé que es tracta de correspondència privada, això contrasta amb la posició d’un Wilhelm Liebknecht, que en un article de setembre del 1868 (https://www.marxists.org/catala/autors/liebknecht-william/1868/09/rede.htm) havia escrit:
“Cada derrota del cesarisme napoleònic és una victòria del poble francès; cada derrota del cesarisme bismarckià és una victòria del poble alemany”.

Engels, en el 1870, en aquesta mateixa lletra a Marx, continua contrastadament:

“Fer de l’antibismarckisme el principi directiu, és unitat absurda. Primer de tot, Bismarck fa avui, com en l’any 1866 [amb la guerra austro-prussiana], una part del nostre treball”.

Marx i Engels, doncs, apliquen constantment la idea que les victòries militars acceleren el progrés, en resultar vençudes les formacions polítiques més retardatàries: Dinamarca en el 1864, Àustria en el 1866 o França en el 1871. En les tres guerres el vencedor havia estat Prússia i el seu ministre Bismarck. Però el principi es pot estendre en el temps. En el 1863, Engels havia qualificat de “búfals” els qui es planyien del repartiment de Polònia del 1772, en el sentit que els tres imperis que hi havia participat (el prussià, l’austríac i el rus) eren dignes de ser considerats formacions més avançades que no la rampoina de la Confederació Poloneso-Lituana. (Sobre aquesta qüestió concreta, ja em vam parlar en un article anterior: https://www.llibertat.cat/2014/01/engels-i-el-principi-de-les-nacionalitats-24561).

Quan Marx i Engels van passar a defensar la reconstrucció de Polònia ho feien en el benentès que el Gran Ducat de Posen (l’antiga “Gran Polònia”) havia de romandre en mans prussianes, i que per compensar-ho la Polònia reconstruïda hauria de rebre territoris “russos” més enllà de la “Polònia del Congrés”. És irònic que vuitanta anys més tard, Polònia recuperés ja no tan sols la regió de Poznan, sinó gran part de Pomerània i tota Silèsia, a costa dels alemanys, per compensar la pèrdua dels territoris annexionats a les repúbliques socialistes soviètiques de Lituània, Bielorússia i Ucraïna.

Amb aquestes citacions, Campalans afirma que no vol pas “fer trontollar gens ni gota la meva devoció sincera pel geni de Marx”, sinó mostrar com la germanitat de Marx influeix en el seu socialisme, de la mateixa manera que la catalanitat de Campalans influeix en el seu.

En el 1915, Arturo Labriola a “La Conflagrazione Europea e il Socialismo” havia provat d’explicar la posició “social-imperialista” del Partit Socialdemòcrata d’Alemanya a través dels conceptes nacionals de Marx i Engels:

“En principi Marx està contra Rússia perquè aquest país és tsarista; però després sembla dut a una condemna més general de tots els eslaus, als quals negaria aptituds per al progrés històric. Així, d’una filosofia democràtica de la història, cauria en una concepció ètnica del progrés, per la qual la virtut del progrés resultaria limitada solament a alguns pobles”.

Campalans ho resum així:

“Marx s’hi troba, com un perfecte pangermanista, en absoluta coincidència, pel seu imperialisme militarista, amb els nacionalistes reaccionaris”.

El problema s’esdevé quan els marxistes dels nostres dies apliquen les retòriques de classe mecànicament per satisfer els prejudicis nacionals que formen part, implícits o explícits, del programa dels partits o partidets que integren.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid