x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La decadència demogràfica: la resposta de Carles Soldevila a Josep Vandellós el febrer del 1936
16/11/2017 Dídac López
Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Per Dídac López, col·laborador del blog col·lectiu desdelamediterrania.cat

Ara que alguns dels proclamadors de la República catalana s’afanyen a apartar-se’n per tal de poder participar amb tranquil·litat d’esperit en les eleccions autonòmiques convocades pel president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, per al proper 21 de setembre, és natural que hi hagi una producció ingent d’opinió per justificar el “canvi de rumb”. Un dels eixos argumentals és la idea que hom no pot proclamar la “independència de Catalunya” contra la voluntat de la “meitat de la població”. Aquesta “meitat de la població” és definida de manera més o menys velada com el segment de la població de la República catalana que té el castellà o espanyol com a primera llengua "perquè" els seus orígens familiars es troben en els Països Castellans.

Fa més de quaranta anys, l’independentisme històric es confrontava amb un argument similar. La Declaració Política de Principis del PSAN, per exemple, hi responia:

“El PSAN considera que les masses populars immigrades als Països Catalans, la integració de les quals a la nostra nacionalitat ha estat i és interferida per causa de les seculars condicions d’opressió nacional existents, formen part de les classes populars catalanes. Davant d’aquesta situació, que en l’actualitat afecta especialment àmplies masses obreres, el PSAN impulsa llur total participació en la lluita d’alliberament, de classe i nacional, per l’Estat Socialista dels Països Catalans”.

El creixement de l’independentisme dels darrers anys s’ha fet sobretot en base amb la identificació amb la catalanitat sociològica, cosa que li ha permès assolir la majoria aclaparadora en bona part de les comarques interiors del Principat. En bastir un moviment unionista (“constitucionalista”) de masses contra el Procés que ha menat a la República catalana, la línia oficial ha insistit en la concepció de la catalanitat com a part de l’espanyolitat, però això no obsta per formulacions comunitaristes. Així com a l’Ulster la comunitat de base (no elegida), és a dir l’oposició entre “catòlics” i “protestants”, es tradueix en la comunitat política (sí elegida), és a dir l’oposició entre “nacionalistes”/”republicans” i “lleialistes”/”unionistes”, un escenari paral·lel s’esdevindria a casa nostra si la República “catalana” no hagués estat frenada a temps.

Hom ha citat com a exemple d’això una pancarta amb el lema de “Bienvenido a España” a Villaroja (Girona), que recorda aquella altra pancarta, de fa vuitanta anys, a l’entrada de la Torrassa (l’Hospitalet de Llobregat) amb el lema “Está usted abandonando Cataluña”. La cosa no és d’ara, i també demostra fins a cert punt la indestriabilitat entre els elements de classe i els elements nacionals, de manera que els segons són utilitzats per expressar els antagonismes dels primers. Per no quedar atrapats en una guerra d’identitats o de banderes, no hi haurà més remei que reconduir el moviment popular en línies veritablement internacionalista i que sàpiguen trencar amb els sectors de la burgesia que agiten una o altra bandera o identitat (o les dues). Fàcil, no serà.

Intentar avançar en aquest sentit comportarà sentir greuges apocalíptics entre els “identitaris catalans”. Però tampoc això no serà cap novetat.

Fa vuitanta anys, després d’un cicle d’ascens del separatisme (=independentisme), que culminà amb la proclamació d’una República Catalana després reconvertida en Generalitat de Catalunya, la normalització nacional avançava malgrat importants obstacles, com la suspensió de l’Estatut entre novembre del 1934. En aquell context, Josep Vandellós va publicar dues obres que anaven en contra del sentiment aparentment majoritari del catalanisme polític: “Catalunya, poble decadent” (1935) i “La immigració a Catalunya” (1935).

Vandellós, nascut a Figueres, tenia llavors 36 anys. Llicenciat en Dret a la Universitat de Barcelona (1921), la seva trajectòria fou marcada per l’estada que va fer el curs 1924/25, amb beca de l’Ajuntament de Barcelona, al Laboratori d’Estatística de la Universitat de Pàdua, especialment pel contacte amb el demògraf i sociòleg Corrado Gini. Era l’època on hom es permetia comparacions entre l’Espanya de Primo de Rivera i la Itàlia de Mussolini, dos estats dinàstics, sostinguts a través de la força bruta de dos “duces” que proclamaven la fi de la lluita de classes. Gini era ben implicat amb el règim feixista, i encara ho seria més, d’ençà abandonà Pàdua per Roma en el 1925. És simptomàtic que Vandellós adoptés com a pseudònim freqüent per als seus articles populars el de “Metrius”, en paral·lel a la revista d’estatística “Metron” dirigida per Gini. En el 1929, Vandellós ingressà com a membre de l’Institut Internacional d’Estatística de Den Haag a proposta de Gini. Gini dirigí l’Institut Central d’Estatística de Roma entre el 1926 i el 1932, quan dimití en desacord amb les intromissions de les autoritats feixistes. Fou sota el model d’aquest Institut que Vandellós organitzà el Servei Central d’Estatística de la Generalitat (1934). El 1935, Vandellós participà en la fundació de la Societat Catalana d’Eugenèsia, de la qual esdevingué secretari general.

Les idees d’organicisme nacional de Gini o el concepte d’eugenèsia eren en aquella època realment transversals. Hom podia trobar adeptes entre els addictes al feixisme, però també entre responsables de les democràcies occidentals i de moviments progressistes i, àdhuc, revolucionaris. Ara bé, també n’hi havia de crítics, especialment entre els darrers.

A “La immigració a Catalunya”, Vandellós fa una anàlisi demogràfica dels darrers anys, particularment marcats per l’onada immigratòria cap a Barcelona i els seus voltants dels anys 1920, procedent en bona mesura de Múrcia i altres províncies del sud i de l’est d’Espanya. A “Catalunya, poble decadent” aprofundeix en les conseqüències d’una demografia marcada per una caiguda del creixement natural i un saldo migratori positiu. El català seria un “poble decadent” per la insuficiència de la reproducció demogràfica natural. La immigració hauria esdevingut necessària per aquesta insuficiència, i gràcies a ella s’haurien pogut satisfer els requeriments no tan sols de desenvolupament econòmic sinó també de desenvolupament polític. Vandellós no comparteix la tesi majoritària del catalanisme polític segons la qual la integració política d’aquesta immigració enfortiria la consolidació de Catalunya com a nació.

“Catalunya, poble decadent” fou premiat en el 15è Concurs de la Fundació Patxot, que l’edità en forma de llibre a final del 1935. El 12 de febrer del 1936, Carles Soldevila n’escrivia una crítica a La Vanguardia sota el títol “¿Una Cataluña sin catalanes?” (http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1936/02/12/pagina-5/33130255/pdf.html?search=vandell%C3%B3s%20soldevila).

Soldevila era set anys més gran que Vandellós (havia nascut a Barcelona en el 1892). S’havia llicenciat en Dret i, poc després, en el 1915, havia guanyat les oposicions a oficial lletrat de la Mancomunitat de Catalunya. La plaça la va mantindre fins el 1923, quan hi renuncià per les interferències del govern de Primo de Rivera. En ell seguia viu l’esperit del Noucentisme i de la desapareguda Mancomunitat, la creença en valors liberals, d’un catalanisme cosmopolita. Això es traduïa en l’obra teatral, novel·lística i en les col·laboracions amb la premsa.

Soldevila valora l’estudi de Vandellós de manera oberta, valorant-ne el recull de dades, històriques i presents. L’obra de Vandellós, comença, efectivament, amb un repàs de l’evolució demogràfica de la Catalunya moderna. El màxim demogràfic del Principat de Catalunya en el segle XIV, període àlgid de la història catalana des de la perspectiva noucentista, hauria estat de 391.000 habitants. La crisi de mitjan de segle faria que aquesta xifra no fos superada fins entrat el segle XVIII, de manera que en el fogatge del 1497 s’estimaven tan sols 268.000 habitants. El segle XVIII és un segle d’expansió demogràfica, en passar-se dels 402.531 habitants del cens del 1717 als 829.615 del 1787: un augment de Vandellós atribueix al renaixement de la indústria i al comerç directe en Amèrica. Entre el 1787 i el 1887, hom duplica amb escreix la població per arribar a 1.843.549 habitants. Fins el 1910, quan s’arriba a una població de 2.084.868, el creixement s’explica bàsicament pel creixement natural, un balanç de naixements vs. defuncions favorable gràcies a la primera part de la transició demogràfica, caracteritzada per una reducció de la mortalitat amb manteniment de les taxes de natalitat.

Entre el 1910 i el 1920, la població creix un 12%, i entre el 1920 i el 1930, un 19%, fins a arribar a 2.791.292 habitants. Aquest creixement del 19% en els anys 1920 deixava Catalunya, segons Vandellós, en el coeficient d’augment més elevat d’Europa. Aquest creixement es deu a saldo migratori elevadament positiu. En aquestes dues dècades, Catalunya entra paradoxalment en la segona fase de la transició demogràfica, amb una caiguda de la taxa de natalitat, similar a la que els demògrafs de principis de segle ja assenyalaven quant a França (amb un creixement demogràfic del 0,18% devers l’any 1913).

Vandellós situa dues causes en la immigració a Catalunya: 1) la baixa natalitat (“desnatalitat”); 2) els requeriments de mà d’obra de la indústria, mineria, agricultura, etc.

La immigració dels anys 1920 al Principat provenia de l’oest (Aragó, Castella, Lleó, Galícia) i del sud (València, Múrcia, Andalusia). Era majoritàriament masculina, juvenil i individual, però també migren famílies i de vegades pobles sencers. Vandellós identifica en aquest moviment espontani de població factors d’atracció i de repulsió, que es resumeixen en trobar una vida menys dura. És, en essència, un èxode rural cap a un centre urbà en creixement.

Aquesta onada immigratòria s’associà en l’imaginari barceloní amb la construcció del Metro i amb l’Exposició Internacional del 1929, apogeu propagandístic de la Monarquia i de la Dictadura. La crisi financera internacional de setembre del 1929 i la recessió econòmica resultant, acompanyada de la caiguda de la Dictadura (1930) i de la Monarquia (1931) segellà el final d’aquesta onada, tot i que el saldo migratori continuà en xifres positives. Vandellós remarca el fet que si bé en la Barcelona de la Segona República desapareixen factors atractius com la prosperitat industrial, les grans obres urbanes, etc., sí que s’hi mantenen els factors repulsius en les comarques espanyoles “de natalitat elevada i d’economia pobra”. A més, ara a Barcelona i voltants, els nous immigrants compten ja amb nombrosos parents i paisans que els faran més fàcil l’acollida.

Més enllà del saldo migratori, Vandellós s’ocupa de la fertilitat diferencial entre el “nucli català autòcton” i la “població immigrada”, i alhora entre la fertilitat de les classes benestants i de les classes treballadores. Així, la taxa de natalitat al Districte IV (Les Corts), de Barcelona, una zona típicament de catalans acomodats, era de 0,6‰. A l’Hospitalet de Llobregat, amb una població més popular i amb una xifra considerable d’immigrats de la dècada anterior, la taxa de natalitat era de 16,5‰. A Figueres, un municipi gairebé exclusivament autòcton, el creixement demogràfic de l’any 1930 era tan sols de 0,01%; mentre que a Badalona, un municipi receptor d’immigració, en el mateix any, era del 1,1%.

Vandellós era conscient que, probablement, en una sola generació, la població immigrada adoptaria la “desnatalitat” de l’autòctona, en la mesura que aquesta tendència era quelcom general a les poblacions europees de post-guerra. De totes maneres, en els períodes d’expansió econòmica s’esdevindrien noves onades immigratòries (com així fou en els 1960 i 1990). De tal manera que Vandellós estimava que en els anys 2005-2015, Catalunya hauria canviat de “substància ètnica”.

Soldevila contempla com a plausible aquesta darrera hipòtesi. D’entrada afirma no acceptar “els dogmes racistes” ni adorar “el mite de les races pures”. No obstant, per Soldevila, “els nuclis humans homogeneïtzats pel medi, per la història i per la cultura no són intercanviables”. Soldevila contempla Catalunya com un d’aquests “nuclis humans homogeneïtzats”, en el benentès que això consisteix en “una mil·lenària fusió de races que els prehistoriadors bategen i desbategen contínuament”. Així doncs, Soldevila conclou que “una Catalunya poblada per una barreja de catalans, murcians, valencians, aragonesos... i fins a alemanys serà, sens dubte, distinta de la Catalunya de segles passats”. Soldevila defuig de qualificar aquesta distinció com quelcom millor o pitjor, i en això s’aparta de les tesis eugenistes de Vandellós.

Els eugenistes de la generació de Vandellós eren influïts pel desenvolupament de la genètica mendeliana en les tres primeres dècades del segle XX. La qüestió de l’herència genètica i els conceptes de dominància/recessivitat eren traslladats, amb tota la prudència que calgués, però traslladats, a les consideracions sobre herència cultural/caracteriològica. Així doncs, Vandellós es demana si en una Catalunya “mestissa” predominaran els principis autòctons o els immigrats.

Soldevila trasllada també aquesta reflexió a la campanya de les eleccions generals del 16 de febrer del 1936. Com a liberal i noucentista, no podia més que sentir-se preocupat davant del “paroxisme” de les propagandes electorals, polaritzades entre el Front Català d’Ordre i el Front d’Esquerres. I es demana si “no farà ja una temporada que, sense nosaltres advertir-ho, vivim sota l’influx d’una transfusió de sang”?

Soldevila també fa referència als qui consideraven que la immigració podria resoldre “per immersió o asfíxia” el “problema català”. A aquests sectors, Soldevila els adverteix que “l’anul·lació del lot de defectes que enutgen o incomoden comportaria alhora el de les qualitats que ofereixen llustre i feina al conjunt”. És a dir, que “l’asfíxia total de la Catalunya inquieta, suprimiria el problema polític, però empobriria enormement l’economia espanyola”.

Vandellós dóna gairebé per fet que una Catalunya “mestissa” abandonaria el projecte “nacional català”. Soldevila, però, no és tan segur:

“Qui ens garanteix que el problema polític té un base exclusivament racial? Ningú. Podria fàcilment succeir que la població de Catalunya, malgrat les seves majors afinitats amb la resta d’Espanya – o precisament a causa d’elles – infongués al conflicte caràcters més desagradables que els que tingué fins el present. En la història abunden exemples de la ineficàcia de l’homogeneïtat de psicologia, quan entren en joc una divergència de ritmes, d’interessos i d’aspiracions. N’hi ha prou amb poca llevat per canviar la sabor de la pasta”.

Vuitanta anys després de Vandellós, amb un parell d’onades migratòries més, i un nou cicle de dictadura i monarquia, Soldevila podria tindre raó en el seu darrer comentari. Podria.
Valora
Rànquings
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid