L’entrada automàtica en vigor de la Llei 20/2017, del 8 de setembre, de transitorietat jurídica i fundacional de la República com a conseqüència del referendament de l’opció de la República Catalana en la jornada del Primer d’Octubre, marcarà el futur immediat. Segons l’article 1 d’aquesta “proto-constitució”, “Catalunya es constitueix en una República de Dret, democràtica i social”. L’article 6 ens diu que “el territori de Catalunya, als efectes de l’exercici de la seva plena sobirania, està compost per l’espai terrestre, inclòs el subsòl, corresponent als seus límits geogràfics i administratius en el moment d’entrar en vigor aquesta llei”. És a dir que la Comunitat Autònoma de Catalunya, formada en el 1979 per les quatre províncies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, es constitueix en la República de Catalunya.
Hom no ha fet, doncs, de nou, ús de la “cautela esmolada” que Joan Fuster reclamava en el 1962 a l’opuscle “Qüestió de noms” (http://webs.racocatala.cat/eltalp/fuster.htm):
“L’ideal fóra adoptar, no ja la forma “Catalunya Gran”, sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres [els Països Catalans] [...] En certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l’ús de la paraula “Catalunya”. Hauríem de fer els majors esforços per reservar-la en el futur aquella amplitud integral”.
D’aquest passatge deriva el títol de l’obra de Josep Guia de l’any 1985, “És molt senzill: digueu-li Catalunya”, i que a partir del 1997 és diria més senzillament “Digueu-li Catalunya” (http://in.directe.cat/documents/digueu-li_catalunya.pdf).
República Catalana? República de Catalunya? República de Catalunya i Aran? República de Catalunya Central i Aran? Vet ací alguns dels possibles noms oficials, dels quals són els dos primers els que se les hauran de veure bàsicament en el moment que pertoqui del Procés Constituent.
Més enllà dels noms, però, la qüestió nacional roman. Si bé el Procés Català s’ha centrat en la qüestió de la voluntat, i en la comunitat cívica estructurada al voltant de l’experiència autonòmica dels darrers quaranta anys, les arrels són, és clar, més fondes. La “llengua pròpia” és el tret distintiu que justifica el caràcter nacional de les coses catalanes i, en conseqüència, el seu dret d’autodeterminació. Ara bé, com que aquesta llengua pròpia no és pas privativa del Principat (ni és tampoc pròpia de l’Aran), les forces que han defensat la constitució de la República Catalana, més que menys, han hagut d’adoptar posicions, federalistes, confederalistes o merament “culturals”, quant als Països Catalans/països de llengua catalana/països de llengua catalana-valenciana. Fins i tot els sectors més escèptics, són conscients de la incardinació de la Catalunya estricta (o Catalunya republicana) en “l’Euroregió de l’Arc Mediterrani”.
Josep Aladern, en el 1904, escrivia:
“Hi ha una Catalunya més gran que aquesta mal anomenada regió espanyola filla de la passatgera decadència de la nostra raça, quin concepte mesquí, per desgràcia, ha cristallisat ja en la pensa de molts catalans. Hi ha una Patria d’una etnografia ben definida, una agrupació d’homens, una part d’Humanitat filla d’unes meteixes causes etnogràfiques protohistòriques, que s’es agrupada al redós del Pirineu poblant les seus cims y les seves faldes, llindant per un cantó ab los franchs, per l’altre ab los vaschs y cap al oest y’l sud ab la extranya barreja de pobles seus, arábichs y moderns castellans”.
En Aladern, Fuster o Guia, la crítica a la “Catalunya estricta” es produeix des de la voluntat de promoure, en aquests o altres termes, la “Catalunya completa”. Ara bé, també existeix la possibilitat que hom esgrimeixi la unitat més gran per deslegitimar la possibilitat de formar una República Catalana en la subunitat “central”. Ha estat un argument constant per l’espanyolisme recordar que la Catalunya estricta mai no ha estat estrictament “independent” en temps històrics, en la idea que mai no va haver un “Regne de Catalunya” ni dins de la Corona d’Aragó ni dins la Monarquia Hispànica.
De fet aquests arguments poden recordar el caràcter volàtil (i no oficial) del terme “Catalunya”, de la mateixa manera que Joan Coromines o Joan Fuster podien enumerar les vegades que el dit corònim s’estenia per tot “l’àmbit lingüístic”. En la divisió provincial del 1822, per exemple, hom contemplà una “Provincia de Cataluña” restringida a les comarques de l’Eix del Llobregat. (Vegeu un resum sobre les divisions provincials al bloc d’en litu, http://litusantdalmai.blogspot.com/2014/08/la-divisio-territorial-de-catalunya-al_24.html).
Aquests arguments aparegueren en la polèmica de gener-febrer del 1923 entre el socialisme hispànic d’Antoni Fabra Ribas i el socialisme catalanista de Rafael Campalans, de la qual ja hem parlat en altres dues ocasions (https://www.llibertat.cat/2017/01/la-nacionalitat-d-alomar-entre-la-individualitat-i-la-universalitat-37562; https://www.llibertat.cat/2017/08/karl-marx-i-les-guerres-d-annexio-39634).
Fabra Ribas s’aferra a les contradiccions territorials dels catalanistes, que tan bon punt parlen de la Catalunya mancomunada, com fan referència a la Catalunya gran, o a posicions intermèdies.
Campalans, però, exposa una visió accidentalista de la territorialitat, en la seva conferència:
“Us diré, només, que nosaltres no sabem quin hagi d’ésser el territori que comprengui la Catalunya alliberada”.
Aquest territori, ens diu Campalans, és fruit del propi procés d’alliberament:
“La Catalunya-Nació acaba per nosaltres en el darrer poble on així ho declari la libèrrima voluntat dels seus moradors”.
Davant de l’acusació que formula Fabra Ribas d’imperialisme, Campalans respon:
“Nosaltres no sentim, perquè repugna a la nostra consciència lliberal cap imperialisme materialista, sinó que desitgem de tot cor que el pròxim futur Catalunya-Nació pugui estendre per tot l’ample de la terra que els homes trepitgen, el seu imperialisme moral, aportant al tresor de la saviesa universal, els fruits de la pròpia espiritual iniciativa”.
