Feta la introducció dos comentaris. Estem en moments complexes, greus, i a l'igual que en el futbol, la política també és un estat d'ànim, i per tant els marcs mentals són clau. Políticament estem en terreny desconegut, explorant, i això sempre genera inquietuds i incerteses, i en una societat com la nostra, on l'estabilitat i la seguretat son molt valorats és un problema a gestionar, anava a escriure “conservadora” però he fet un “cogitos interruptus.”
Estem acceptant el marc mental de l'Estat, mitjans de comunicació ajudant, i sembla que el nus del problema és què farem nosaltres, què estem fent i com responem. Acceptem, donem per bo, d'alguna manera acatem,el que fa l'Estat, el que es fa des del poder. El problema no és el dèficit democràtic, la vulneració de drets individuals i col·lectius, les imputacions de càrrecs públics en el seu exercici, les sancions... El problema és qui compra les urnes!.. Tot en nom de la Llei, la seva. Ens posem a la defensiva enlloc de posar en qüestió la sistemàtica vulneració de drets i el menyspreu més absolut a la voluntat popular. I el més greu és que això genera una important zona de confort, n'hi ha a favor, n'hi ha en contra i n'hi ha, molts, que es posen de perfil, nedar i guardar la roba o en frase elevada als altars per J. Pujol “fer la puta i la ramoneta”, aquests s'aprofiten i s'engreixen en la zona de confort. Transiten per sobre de la qüestió -estic a favor del dret a l'autodeterminació... però ja us ho fareu-. Res contra la Llei, la seva.
Diria que toca remuntada i això es fa des del carrer, on tot comença i acaba, cal pensar en reactivar-se de debò. Des de l'àmbit sindical hauríem de posar ja sobre la taula la vaga general, res s'improvisa, en un context generalitzat de mobilització. Tenim setembre a tocar. El repte és massa important per deixar-lo en mans “dels polítics”, va més enllà de les institucions.
I el segon, diria que hi ha una cosa que no hem entès, en general, un cop s'ha arribat a un punt de no retorn, i ja hi som, no vol dir que no puguem perdre, vol dir que si es perd té costos importants, personals, polítics i socials. No tornem al punt de partida. L'Estat no perdona ni fa tàbula rasa, i espero que el poble tampoc. Això no es resol canviant un candidat.
