Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Dues piulades i un article, determinat
10/11/2016 Carles Sastre
Carles Sastre, Secretari General de la Intersindical-CSC Carles Sastre, Secretari General de la Intersindical-CSC

Per Carles Sastre, Secretari General de la Intersindical-CSC

Els dos tuits són un de Ramon Cotarelo, on ve a dir que aquest govern de Rajoy és més franquista que l’anterior. L’altre tuït es d’Hèctor Lòpez Bofill on recordava, als qui confien en una reacció important davant de la judicialització de la política, que Otegui es va passar sis anys a la presó. I l’article és de Jordi Borràs, publicat al Fot-li Pou amb títol “Berga com a símptoma”.

Certament el govern que s’estableix a Madrid és més franquista que l’anterior, sembla més un govern de majoria absoluta que de majoria amb crosses. I més enllà dels jocs d’equilibri interns dintre del PP, poques novetats aporta.  Que s’oblidi qui esperi un govern dialogant i obert.  Al PP cada cop les enquestes li atorguen més intenció de vot. El PSOE es dessagna i malda per tallar l’hemorràgia i Podemos assegura el “sorpasso” però el cel els queda molt, molt, lluny.

Encetem un exercici amb uns cinc mil milions en retallades, certament el creixement econòmic pot suavitzar una mica l’impacte, però ja estem al moll de l’os. I tothom té ja clar que la paga extra de les pensions de desembre 2017 és impagable. Un govern en funcions i amb l’espasa de Dàmocles d’unes eleccions no podia prendre mesures però ara ja hem passat pantalla. I Catalunya no ha sabut aprofitar el moment de provisionalitat per fer res. No hi ha cap pastanaga en cartera ni n’hi haurà cap, per ADN polític i per condicions objectives.

De bastó sí que n’hi ha, ara per ara és allò que en diem judicialització de la política. I ha fet un pas qualitatiu des de divendres amb la detenció de l’alcaldessa de Berga. Creure que de manera automàtica una actitud repressiva, al final es tracta d’això, comporta una reacció contrària potent no és cert. I l’article del Jordi ens obliga a fer-nos preguntes al respecte, que l’Estat reaccionaria ho sabíem, què s’ha previst i com es pensa gestionar la situació? I aquí sorgeixen els dubtes. I en dinàmiques com les que encetem els dubtes no són bons companys de viatge.

Sóc dels que pensa que no hi ha full de ruta (Pot ser soc jo que no ho entenc?), no hi ha procés seqüencial. No hi ha acord amb l’Estat a fi i efecte d’exercir e dret a la autodeterminació, com no hi ha full de ruta en un partit de futbol o en un combat de boxa (perdó per la comparació, deixem’ho en partida d’escacs). L’avui farem això, demà allò i passat demà allò altre no funciona. Catalunya no es Escòcia, però sobretot Espanya no és Anglaterra, o la Gran Bretanya, a escollir. I que hi ha doncs? Hi ha estratègia i tàctica, tornem als clàssics. Òbviament és més senzill i falsament entenedor parlar de full de ruta i sobretot dona la sensació de seguretat. Si reduïm el procés a un joc tècnic jurídic ens estem equivocant, parlem de política, de correlacions de força i al final de poder, en cas contrari estem marejant la perdiu.

Sé que reconvertir organitzacions i institucions autonomistes (Instal·lades mental i organitzativament en el marc autonòmic) malgrat poder ser nominalment independentistes, en organitzacions i institucions estratègicament independentistes no és tasca fàcil ni ràpida. Sé que és més fàcil encetar debats sobre el RUI i el DUI, amb un pretès aire d’entesos, que encetar els veritables debats, i a més tinc la sensació que sovint son debats de fugida endavant. Es deia que convertir la tàctica en estratègia era, i és, un error. I jo afegiria que si bé la tàctica permet vacil·lacions i improvisacions l’estratègia n’és intolerant, com ma filla a la lactosa, o això diu.

Allò que debò ens ha de preocupar és saber com i quan s’ha de prendre la decisió sobre el trencament amb l’estat. Poder garantir la normalitat quotidiana al dia següent i a l’altre. Que funcionin les administracions, els serveis públics, els transports, les comunicacions, els caixers, que es pugui recaptar i fer els corresponents pagaments en un marc de garantia jurídica. I al mateix temps tenir els mecanismes suficients de mobilització popular, inclosa la vaga general, per si fos necessari. Al final els estats reconeixeran un altre estat, no una declaració d’intencions i ningú farà cap pas fins que sigui inevitable.

Penso que aquestes son les coordenades del veritable debat polític estratègic i és per aquí que passa la pugna, legítima d’altra part, per l’hegemonia (Serà hegemònic qui faci funcionar el país ras i curt). Aquesta és la pedra de toc de la credibilitat interna, ens ho creiem. I de la credibilitat externa s’ho creuen els contraris i els espectadors expectants.

 I mentrestant a veure que passa amb les noves citacions judicials i ordres de detenció. En política es pot fer de tot menys el ridícul.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid