Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Tornar no és trobar tot igual, ni molt menys millor
18/05/2016 Guillem Vendrell

Per Guillem Vendrell Jofre

Vaig sortir dels Països Catalans el mes de febrer per a la realització d'uns tràmits obligatòriament personals si no vols pagar gestors, notaris i apostilles de l'Haia. De pas, visitar la família tants i tants anys llunyana per a tornar a comprovar que la distància crea més distància, que cada persona canvia en el seu propi àmbit de desenvolupament. Que també poden fer-ho per caràcter i d'altres qüestions de l'àmbit individual personal i intransferible però majorment, es distancien més de la persona que ja coneixies.

Això es dóna a la família més propera, aquella que no hi ha setmana que no parlis per telèfon o et comuniquis a diari via correu o app de missatges, però també amb els amics de l'adolescència que no vas perdre mai el contacte i que has vis a cada miserable tornada. Són pocs els que vaig trobar més grans però iguals. Amb famílies nombroses o sols i sense parella com ens havíem conegut però evolucionats en la comprensió i acceptació dels nostres orígens. I sobretot aquells als qui vaig conèixer personalment a començaments del S. XXI i amb els qui vam coincidir en tirar endavant uns punts de vista i uns horitzons col·lectius per els quals havien assumit un compromís de lluitar per ells o morir intentant-lo.

Des d'aquests últims vull enraonar el que escric. Després d'alguna correcció en la caracterització, la recuperació organitzativa i consecució a nivell de la realització el 2002 del màxim esdeveniment resolutiu deixant de banda falsos actes realitzats fora del territori del país que només van servir per a poder explicar els anys foscos amb aquells que es van autoproclamar membres del selecte club, va arribar el moment de recuperar els estàndards i engegar el procés de construcció.

Avui si ve no implantat a tot el territori, sí a les zones de major concentració urbana i industrial, amb un clar increment de membres de la classe obrera industrial, i des de la premissa que es va desmuntar el sistema productiu i es van crear centenars de milers de desocupats i lúmpens, encara que en un percentatge inferior al qual es referien les teories que van fer néixer el tronc de les ideologies i que un japonès va declarar pomposament mortes després de la caiguda de l'URSS, hi ha classe obrera, hi ha proletariat, hi ha treballadors rurals assalariats i hi ha molts més lúmpens sense referència d'orígen de classe que ara fa 35 o 40 anys, hi ha explotadors i explotats, en conclusió: hi ha lluita de classes. Però els interessos de la majoria estan concentrats directament en el que pugui, des dels seus punts de vista particulars, desenvolupar una agrupació bàsica que sense claudicacions i amb domini de les eines idelògiques pugui mantenir el contacte per a fer arribar el resultat dels encerts que amb la mancança d'intel·lectuals compromesos amb la causa del futur de l'humanitat, creixen i avancen col·lectivament cap a l'obtenció de rigorosos anàlisis que arriben presentant circumstàncies abans que arribin les mateixes i posteriorment es poden comprovar en la pràctica en concretar-se en fets consumats. Allí està present l'anunci, l'explicació i la proposta organitzativa.

Davant la convocatòria oportunista i funcional dels sindicats per el dia 29 d'abril davant la CGT enlloc d'una jornada de lluita el mateix 1er de maig, els buròcrates sindicals van fer gesticulació genuflexa davant el govern amb el que s'havien reunit 48 hores abans i van jugar a l'estira i arronsa del seu pes en la política nacional volen tòrcer els anhels dels treballadors i del poble en general davant l'esperpèntica política del govern Macri.

Amb una conducció que va repartir consignes clares de frenar qualsevol protesta visible, el líder de l'actualment majoritària organització sindical, a l'estil dels que organitzaven irlandesos i italians als Estats Units, Moyano va dir ven clar que no es reconeixen com a membres de la classe obrera pregant cap amunt i cap a baix. En tot cas en són frontissa.

-”No volem governar, volem que governeu bé. No sou el nostre enemic, l'enemic són les vostres polítiques, vosaltres els treballadors ens heu de donar el recolzament i la força per a que com a dirigents sindicals que som, siguem rebuts i no estem sols”

La burgesia no és l'enemic, la política de la burgesia no és en interès dels majors beneficis de la burgesia, nosaltres tenim el recolzament de centenars de milers de treballadors disciplinats que si no aconseguim quelcom que els freni seran incontrolables, i per això desclassats corruptes i buròcrates traïdors demaneu el recolzament dels i les treballadores quan us veu fer rics sense treballar. Un autèntic sindicalista no pot ni ha de poder guanyar més que un companys amb el mateix nivell de capacitació i lloc de treball. Però la carrera sindical subvencionada no els hi permetrà mai de mossegar la ma que el hi dóna de menjar.

El pasquí d'aquell grup compacte ens va desaparèixer de les mans en quant els treballadors identificaven l'anagrama o quan tu així ho corroboraves. Orgullós que se m'hagi  permès de realitzar la tasca com un més.

Viure amb el poble treballador actiu i combatiu, sense por i amb entusiasme per a omplir l'estat d'ànims va ser una experiència que ha anat en alça a cada visita que he fet. En quant a l'estat general, l'acceptació de l'única veu que sintonitza amb amplis sectors encara que no tingui una gran militància, existeix un respecte general envers el que representen i són les dones i homes que reparteixen la seva propaganda. Això és un reconeixement palpable. Des que la gent em rebutjava els fulletons a la porta de la Seat fins aquest moment que me'ls treien de les mans s'obria un parèntesi.

No hi ha cap gran assemblea puntual perquè s'hagi de decidir quelcom que no s'havia tractat i mentre no canvii profundament la situació, la màxima reunió mensual no suma més de 50 persones, de tot el país i de diferents fronts de lluita. Tenen una publicació bimensual i opinions puntuals davant cada situació que es pugui plantejar. Des del 2002 que van recuperar el funcionament orgànic realitzant l'assemblea nacional que per a ells no cal canviar-li el nom de congrés, van realitzar un altre d'actualització el VIIè Congrés i mentre la situació internacional, o la nacional d'una forma que provoqui la necessitat d'actualització mantingui variació, avancen en el coneixement del marxisme, l'utilització de les eines d'anàlisi, la agitació i difusió dels seus mitjans i la propaganda partidària pel seus propis medis. La situació no la determinaran ells, sinó la capacitat que li puguin donar en alternatives possibles al poble en general, als treballadors pobres de la ciutat i del camp i des de el punt de vista dels interessos de la classe obrera en particular.  No són enllumenats que porten la raó sinó persones compromeses que saben esvair dificultats per a comprendre les conductes dels diferents actors socials, i dels interessos que representen. Com s'ha de manifestar el seu accionar?

Incidint per a aprofundir les situacions de crisi, formar més i millors membres de l'intel·lectual col·lectiu per a que funcionin orgànicament i posant-se en primera fila per a defensar les propostes assumides pel conjunt més organitzat i donant l'exemple.

 

Al capítol 1 de les resolucions de la VIIa reunió del seu organisme màxim diu:

Capítol 1

El Marxisme i la qüestió del poder.

Només de l'estudi de la realitat es pot extreure una praxi que transformi conscientment al món. Sense teoria revolucionària no hi ha pràctica revolucionària. Els marxistes vam lluitar per la presa del poder i la construcció, en mans dels treballadors, d'aquesta nova societat on l'home no sigui llop de l'home. ...//...

Més endavant i en quant a tasques i organització pròpies diu:

Definim al revolucionari com a un organitzador social amb vocació de poder, la responsabilitat del qual és la d'arribar a la Unitat dins de la lluita revolucionària, per donar-los als conflictes un impuls qualitatiu i garantir així l'èxit a partir d'establir un total suport de la població.

En tot moment hi veig que es propugna la formació dels seus membres i la necessitat de traslladar aquests aspectes als diferents nivells de la societat basant-se particularment en els directament implicats i objectivament interessats.

En cap moment es fa una dispersió de forces intentant dirigir diferents moviments o ser passius i cedir la iniciativa als fronts polítics d'avantguarda creats, traspassats i participats pels alíniaments de l'organització o d'altres amb moltes coincidències, però mai es renuncia a l'activitat independent i sense condicionament de l'organització pròpia sense intermediaris per poder també actuar sense demanar permís i amb el tacte i la capacitat del factor oportunitat objectiu per tal de desbloquejar atzucacs.

Tres mesos després torno i és clar, sense que se m'hagi passat del tot el “jet lag” en plena festa major al meu poble, el prurit conservador i regressiu va fer tallar una expressió popular cedint terreny davant el feixisme més civilitzat, què serà quan vingui el de l'acció directa!

Per anar fent concessions, als medis de premsa no s'aprofita el canal i en lloc de política amb objectius concrets es parla de gustos personals, i es relacionen directament amb un posicionament mai pres com a organització capdavantera de la unitat popular. Per si tot això no fos prou simptomàtic, una persona que es presenta com a membre de l'organització estratègica nega en la pràctica el paper estratègic d'un partit i reivindica els grups de discussió que acaben en sectes àrides.

Allà sense influència real de masses, aquí perdent la iniciativa en mans d'un front impulsat que controlen altres interessos. Uff!

Cal prendre les decisions que calguin, però navegar amb el corrent ens portarà a embarrancar.

18 de maig de 2016

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid