Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Sense tirar d'hemeroteca o biblioteca
25/06/2016 Guillem Vendrell

Van passant els dies, i els qui ho sentim profundament, cada dia que passa no empenyem cap any. Ens en revolten els budells.

Abans, cada vegada que demanàvem una explicació, un argument que pugui justificar actituds i pronunciaments en clau oficial, i a més fetes per boca de companys que s'havien de restringir per a no provocar els qui manen dins les CUP

Això no és ni objectiu, ni dialèctic, ni molt menys marxista.

Em pensava que no es volia reconèixer una debilitat i aleshores els hi demanava més definició política – ideològica amb la gent que coincidia en discurs de la reunió, o l'assemblea i a més després vaig saber que n'eren membres del que anomenaven una eina estratègica.

Entre molts i moltes, jo també, ens vam passar demanant i cridant sense resposta coherent des del 27S.

Si no saben que fer, si no ho tenien definit, si no tenien línia per a una situació com aquesta que en pensaven en treure 5 com a molt i el poble els ha responsabilitzat amb 10. Però no baixaven a les bases, els uns deien que era centralisme democràtic i jo deia que era centralisme piramidal, verticalisme totalment contrari a una organització democràtica: uns pensen, discuteixen, es barallen entre ells i quan prenen les decisions, després les baixen a l'assemblea on la claca teòricament resoldrà amb els seus vots. No obstant això, si ni amb la claca ho poden aconseguir, aleshores ho fan una altra vegada en petit comitè. Al final signen un acords vergonyosos i es feliciten perquè l'equip contrari ha canviat de porter. No perquè no sigui equip contrari i que vagin tots plegats en una mateixa direcció i amb uns mateixos objectius centrals, no, només perquè ha canviat de porter.

El temps ens va donar la raó. El fet d'una signatura que a més ens havia fet perdre quadres coherents que no estaven per dir el que pensava un altre, sinó representar l'esperit públic i reconegut de les CUP, van renunciar, perquè n'eren animals polítics coherents, i sense independents coherents, ni militància conscient organitzada, una altra vegada ens mans dels mateixos que ens havien portat a aquesta situació.

Això no va permetre rectificar, tenir línia, el que alguns fundadors li diuen “full de ruta”, elles van a la seva, “guitarrejant”, tenen el solfeig i la teoria de la música, la resta serà inspiració!!!!!

Però sembla més exhalació que inspiració, o com a mínim pensen amb el cul.

Parlem clar i no em vinguin a dir que em tranquil·litzi quan estic parlant pensant en els interessos del poble català i no el projecte individualista de promoció d'una candidata agosarada i amb un “look” que molts en porten però que fins ara no era en primer pla dels mitjans de comunicació sinó només en cases de desclassats en contra de tot i per tant que es feien el seu propi món en el seu propi feu “okupat”

Internament per a els posicionaments centrats en l'objectiu i la proposta coherent, o no hi havia prou capacitat política, o no hi havia prou quantitat de vots, o la manca de capacitat política va fer que es construeixin estructures que podien ser controlades pels “progres malcriats de Gràcia i Pedralbes o poblets que no necessiten de molts anys per a fer sorgir una candidatura quan són molt pocs”, i els confiats i vells lluitadors independentistes d'abans de la “transició del '78” només serien reclams , ja elles (les que manen) seguirien jugant el paper dels tres diputats del mandat anterior merament testimonial i propagandístic.

Ni continuar participant a l'ANC, perquè és de burgesos, ni els veus als barris, només per a votar internament.

No s'ahvien adonat que un resultat els així els o les posava com a element clau per a dinamitzar el procés, no tenien línia ni volien discutir-la. Elles tenien el guió amb els acords i si tocaven una altra tecla desafinaven.

En no haver-se presentat amb un programa enllestit de mínims i màxims i una línia política d'actuació fins a un punt on el l'escenari no plantejat prèviament s'havia de discutir de conjunt en una organització amb capacitat per a prendre decisions, sense la dilació de les assemblees estructurades per a que semblin decidir el que ja van decidir en un grup molt petit.

Elles feien el que volien, el secretariat era menystingut per a feines burocràtiques, els càrrec remunerats eren per a familiars directes o de la família política de qui no representava fins aleshores, res més que a Endavant-Osan i no pas a la CUP i van començar a publicar comunicats com si les CUP fossin una plataforma de partits amb una total falta de respecte a la militància sense partit, els independents sense partit que actuen i voten en un sentit o en un altre quan estan convençuts-convençudes.

Fa uns anys, després d'aquella assemblea d'un sol vot per a decidir, quan jo reclamava que si havia empat era per manca de discussió i esclariment de posicionaments, que això només es donava si hi havia un treball fraccional...

Proves al cant. El treball fraccional típic dels trotskistes ja s'estava donant en el si de les CUP.

La manca d'un pol respectat i seriós amb anàlisis clars que arribessin a tots i a totes, confiar lleialment només en que els missatges arribarien pel boca orella mentre els trostskistes treballaven com saben fer-ho, organitzadament, ens ha portar a la situació actual.

La por “automacartisme” a que et diguin dogmàtic, estalinista, centralista democràtic, o marxista leninista que vol ser comunista n'és part responsable; mentre ells i elles, amb un “troskistes anticapitalistes” sense més proposta que la vaga general fins a la presa del poder, van guanyar més espai dins de les CUP del que la Independència i la veritable revolució per la lluita de classes pot suportar per reeixir guanyant el cor i la ment del poble amb l'única política que pot ser interessant per a la resta de capes del poble empobrit: la que es fa des del punt de vista del proletariat conscient, el nucli únic cridat a ser la conducció d'una revolució socialista: la classe obrera, per més ínfima i quantitativament inferior numèricament que pugui ser. La qualitat del pensament des del punt de vista dels interessos de la classe obrera és l'únic que pot garantir una revolució socialista triomfant.

Aquests punts de vista s'han de dotar d'una organització de determinades característiques segons el moment polític concret. Però el missatge ideològic (la propaganda) i la difusió de consignes per a cada etapa (agitació) han de seguir un fil conductor on cada militant pugui explicar qualsevol dubte de qualsevol interlocutor. Mai arribar sinó no hi ha perill físic, a la violència verbal, l'autosuficiència discursiva que més sembla pedanteria que coneixement de la teoria revolucionària o l'enfrontament físic. Que als trotskistes els reprimeixi el sistema, no nosaltres perquè ho faríem per raons totalment oposades.

Amb menys de tres mesos de termini, per la meva continuo demanant a aquesta organització de classe el desenvolupament fora de terminis o condicionaments de situació, la realització d'escoles de formació i no mers discursos i quatre intercanvis davant una audiència que escolta però no participa.

La militància s'ha d'enllestir per a participar, no per a votar quan toqui.

25 de juny de 201

Guillem Vendrell i Jofre

 

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid