Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
No s’acaba el món, si el procés fracassa
05/12/2016 Adam Majó

Per Adam Majó Garriga, militant de la CUP

 Pot ser que la CUP i Junts pel Sí no es posin d’acord en això dels pressupostos, que, sense números aprovats, en Puigdemont opti per convocar eleccions i desconvocar el referèndum i que el nou parlament sorgit d’aquestes eleccions no sigui partidari d’exercir l’autodeterminació ni a curt ni a mig termini.  També és possible que alguna d’aquestes propostes de fraternitat i diàleg que surten per la tele es concreti una mica i que una part de l’independentisme prefereixi -enmig d’aplaudiments i visques de Periódicos i Vanguardias- aturar el procés, ajornar sine die el referèndum i asseure’s a parlar d’allò de l’encaix. Fins i tot podria ser que es fes el referèndum però no amb la determinació i els mitjans necessaris i que s’acabés convertint en un 9N bis però en format ensopit i sense conseqüències polítiques. El procés, en definitiva, podria no acabar amb la independència, podria perfectament  anar-se’n en orris. Si això passa, però, la primavera tornarà a  substituir l’hivern i el món, no patiu, no s’acabarà.

De fet, que tot això quedi en res també tindrà una pila d’avantatges. Podrem, per exemple, recuperar els Barça-Madrid com a veritable clímax de la confrontació catalano-espanyola, des de fa uns anys superats per les manis massives a favor de la independència. Els partits de futbol tornaran a ser la sublimació perfecte i gairebé incruenta de les guerra que haurem perdut de la  forma menys èpica possible, per incompareixença.  Si deixem enrere el procés, el PDECAT i la CUP podran estalviar-se el mal tràngol d’haver de sortir, de tant en tant , en la mateixa foto. Podrem anar pel món sense que ningú ens pregunti què coi hi passa a Catalunya, senzillament perquè aquí no hi passarà res i ningú es recordarà que existim.  I dedicarem les nostres energies polítiques (els que en tinguin) a causes més modestes però, precisament per això, amb possibilitats d’aconseguir petites victòries. Podrem seguir protestant pel mal servei de rodalies i celebrar com una triomf cada vegada que un ministre anuncïi un pla d’inversions que no tindrà intenció d’executar. Podrem fer campanyes estupendes per defensar-nos dels nous atacs contra el què és normal a tot arreu (l’escola en la llengua del país) però només aquí en diem immersió lingüística; podrem fer vagues generals divertidíssimes contra les noves reformes laborals aprovades on s’aproven les coses realment importants, al “Consejo de ministros”; i podrem seguir enviant als nostres homes i dones més valents i agosarats a negociar un o’5% en el topall de dèficit autonòmic.

Quan el procés ja sigui història podrem tornar a reivindicar la independència dels Països Catalans, sencers i d’una sola vegada, perquè sabrem que, total, el no ja el tenim. Alhora esperarem resignadament que algun nou líder espanyol ens prometi que modernitzarà una mica el Regne i que ens el farà una mica més respirable. I un dia, qualsevol dia,  sortirà una fantàstica enquesta  que dirà que eI nivell de comprensió i coneixement del català es manté alt però que l’ús habitual registre una davallada sostinguda i que en àmbits urbans comença a ser obertament minoritari. Però no s’acabarà el món. I vindrà el mundial i amb contenció anirem amb Espanya perquè, al capdavall, hi juguen un parell de nanos d’aquí.

 Insisteixo, si el procés fracassa no s’acabarà el món. El món no.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid