El franquisme no és un monument

Digueu-me estrany, però m’agrada que els carrers i places dels pobles i ciutats s’hi pugui llegir la història que els ha marcat, la bona i la dolenta. I com que és un fet tant horrible com incontestable que el feixisme va guanyar una guerra i va governar durant 40 anys a bona part d’aquest país, penso que és bo que en quedin rastres identificables a l’espai públic, en forma de monuments, plaques o d’edificis emblemàtics convenientment contextualitzats, això sí. Tampoc esmerçaria ni un segon del meu temps en anular decisions preses durant la dictadura per ajuntaments o diputacions il·legítimament usurpats. En Franco no és alcalde perpetu d’enlloc, per molt que uns senyors que es feien dir corporació municipal i que hi eren perquè tenien la força de les armes darrera així ho escrivissin en un paper ara fa unes dècades. No té cap sentit, per tant, anular una decisió que mai ha tingut validesa.

El que si que ens hauria d’amoïnar és l’herència política del franquisme. I no em refereixo només a la Constitució del 78 i a les limitacions democràtiques que constatem dia sí dia també, ni a l’impresentable acord amb el Vaticà, ni a la submissió als interessos geoestratègics dels Estats Units. Em refereixo, en aquest cas, a determinades inèrcies engegades durant el franquisme i que han condicionat i condicionen el tipus de societat i de país que encara tenim. Un exemple n’és el model de mobilitat basat en l’omnipresència de l'automòbil particular i en l’ampliació il·limitada de la xarxa de carreteres en detriment del transport públic i del ferrocarril. Foren els “planes de desarrollo” els que apostaren per la fabricació de cotxes, camions i autobusos en empreses aleshores públiques o semi-públiques i per l’eliminació dels tramvies i de moltes línies de tren alhora que construïen més i més carreteres i autopistes. El franquisme feu una aposta decidida per la industria de l’automòbil com a motor de l’economia fins a convertir aquest sector en tan estructural que  cap govern posterior (ni PP, ni PSOE, ni CiU ni tripartit) ha aconseguir treure’s del damunt aquesta fatal dependència. Per això seguim tenint una de les xarxes de carreteres més extenses del món i un dels pitjors ferrocarrils d’Europa, per això les catifes vermelles a les multinacionals de l’automòbil, per això els PIVE i per això el desastre de rodalies. L’altra gran aposta del “desarrolisme” fou el turisme extensiu de sol i platja, de mà d’obra barata i consumidor insaciable de territori. Recordo quan de petit el meu pare, convençut que a partir d’aleshores tot seria diferent, m’ensenyava com el franquisme ens havia destrossat el litoral. No contava que la sobreurbanització continuaria dècades després, que el següent boom immobiliari tornaria a omplir de grues una costa ja saturada i que ben entrat el segle XXI  s’impulsaria un altre macroprojecte en la mateixa línia. Un projecte que no té nom però que s’havia dit Barcelona world o Eurovegas i que encaixa perfectament en aquest model de turisme que competeix amb altres destinacions amb baixos salaris i fent un ús abusiu del territori i el paisatge. Per això crec que tenim arguments de sobra per oposar-nos al projecte sense nom i que no cal recórrer a plantejaments moralistes sobre la vella i nostrada afició al joc i les juguesques.