Potser sou dels que us imagineu l’arribada del socialisme als Països Catalans després d’un període més o menys llarg d’enfortiment de la Unitat Popular liderada per l’Esquerra Independentista que possibilita la presa del poder i la transformació accelerada de la societat en aquest racó de món al marge del què estigui passant a la resta del continent i del planeta. Si és el cas, si ho preveieu així, aquest article no us agradarà.
I és que jo m’ho imagino molt diferent. Penso en una transició al socialisme que es realitza de forma relativament lenta i progressiva i en un àmbit territorial necessàriament supranacional. Com que aquest àmbit hauria de ser prou gran com per aguantar els desajustos comercials i monetaris que acompanyen qualsevol transformació important del model econòmic i com que, alhora, em sembla necessari que aquestes transformacions siguin prou potentn com per influir decisivament en la resta del món, no se m’acudeix cap altre àmbit on impulsar aquestes reformes profundes i decisives que l’europeu. Més encara si tenim en compte que, al marge de proximitats culturals sempre discutibles, el cert és que, vist amb perspectiva global, Europa segueix sent un espai relativament homogeni pel què fa als indicadors de desenvolupament econòmic i de model de societat.
I quines són aquestes transformacions progressives però transcendentals? Les hem dit moltes vegades: Una reforma fiscal que faci pràcticament impossible l’evasió d’impostos (hi ha maneres) i que garanteixi un sector públic potent i líder; una banca pública vertical, que vagi de les grans decisions monetàries fins al finançament a petita escala; el control també públic de la gran producció d’energia i de l’accés als recursos naturals (inclòs el sòl edificable...); una política arancelària en clau social que afavoreixi els països que repercuteixen els beneficis de l’exportació en el conjunt de la població i gravi als que fan al contrari; una legislació que prioritzi el cooperativisme en detriment del treball estrictament assalariat...
Algú pot pensar que a aquest socialisme li falta profunditat i èpica, però a mi no m’ho sembla. Aquesta mena de transformacions beneficiarien a la Majoria però afectarien directament els interessos dels més poderosos i, per tant, toparien amb una oposició duríssima que obligaria a combinar l’acció estrictament política amb una intensa mobilització i organització popular. I és precisament perquè la resistència serà implacable que només amb un volum de població i de PIB importants tindrem possibilitats d’èxit. Per això em sembla un error que la CUP i l’independetisme d’esquerres renunciïn a la perspectiva europea alhora de pensar la transició al socialisme i ho facin sense una estratègia supranacional alternativa més enllà de la indispensable solidaritat internacionalista. I si hi és, si les autoanomenades “organitzacions estratègiques” han rumiat en una via alternativa o bé consideren possible el socialisme en un sol país, els convido humilment a explicar-ho.
