Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
No podran
07/06/2016 Adam Majó

Per Adam Majó Garriga, militant de la CUP

L’any 2012, després de cinc anys de Sarkozy i amb la majoria de cancelleries europees en mans de la dreta, Francois Holande guanyava les eleccions presidencials franceses amb un programa econòmic que pretenia posar fi a l’onada d’austeritat pressupostària dominant aleshores (i ara). Aquest triomf va  desencadenar l’eufòria de bona part de l’esquerra catalana, la que bascula a l’entorn de ICV que hi veia un primer pas per canviar la desastrosa tendència iniciada l’any 2008. Tres quarts del mateix va passar dos anys més tard amb la campanya electoral i la victòria de Syriza a Grécia. L’esquerra europea, espanyola i catalana, va córrer a fer-se fotos amb un Alexis Tsipras, convertit en la nova esperança contra les imposicions de la troika i del mercat del deute en un continent extenuat després d’anys de crisi mal resolta. Avui, quatre anys més tard, l’Hollande segueix sent president de la República i aplica unes mesures no massa diferents de la que ha impulsat Mariano Rajoy, retallant despesa pública i intentant tirar endavant una reforma laboral contundentment contestada al carrer. En el cas grec la humiliació és encara més cruel. El govern de Syriza no tant sols ha perdut el seu pols amb la els creditors i segueix tancant serveis i abaixant salaris per pagar deute sinó que, a sobre, s’ha convertit en el gos guardià del flanc sud-oriental del continent impedint el pas a homes, dones i criatures que fugen de la guerra, la persecució i la misèria.

Amb aquest precedent, sorprèn l’alegria amb la qual l’esquerra espanyola i la seva representació als Països Catalans (el conglomerat ICV-EUiA-Podem-Compromís-Comuns) promet un gir radical en les polítiques socials, i per tant fiscals i econòmiques, si guanyen les eleccions d’aquest mes. Estaria bé que expliquessin com pensen reeixir allà on grecs i francesos  han fracassat, com pensen aconseguir més recursos públics per aturar les retallades, per reduir l’atur o per augmentar els salaris més baixos en un marc econòmic internacionalitzat i interdependent com el que tenim.  No podran, ni sols ni encara menys de bracet del PSOE. Ni tant sols tiraran endavant reformes estructurals importants, com la superació de la monarquia i el règim del 78, perquè això no ho porten al programa. Aquests canvis, no cal dir-ho, només els planteja l’independentisme articulat al voltant d’això que venim anomenant Procés i que tothom s’atreveix a ridiculitzar.

Fins que l’esquerra no assumeixi que al segle XXI (i al XX, i al XIX...) el seu principal objectiu (reordenar l’economia per reordenar la societat) només es pot assolir des de la supranacionalitat, des de la unió de pobles i països lliures, estarà condemnada a saltar de decepció en decepció. Per això sembla un error renunciar a estructures d’abast gairebé continental i de base democràtica que, amb majories diferents a les actuals, podrien tenir l’abast i la força suficients per plantar cara als acumuladors de capital contra els quals els vells estats nació es veuen impotents. Per això gent com en Varufakis, en Billy Bragg, en Ken Loach o l’Owen Jones fan campanya contra el Brexit i a favor que el Regne Unit es mantingui dins la Unió Europea.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid