Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La força i l'oportunitat
07/09/2016 Adam Majó

Per Adam Majó Garriga, militant de la CUP

Això ja no té marxa enrere, diem sovint als independentistes. Ens agrada pensar que la història està escrita i que els canvis de tendència són irreversibles. Volem creure que quan algú s’ha fet partidari de la república catalana ja res ni ningú el farà canviar d’opinió. Però això  no és més que  wishfull thinking. La realitat és molt diferent i el temps, quan no és un aliat, esdevé un enemic implacable.

És precisament la gestió del temps una de les claus de la partida que juguen el Regne d’Espanya i l’independentisme català. L’estratègia temporal de l’Estat és molt senzilla, procuren, simplement, deixar passar el temps, no precipitar-se, gesticular molt i actuar poc. Creuen, i podrien tenir raó, que si el procés s’encalla i es perpetua 11 de setembre rere 11 de setembre, les innegables contradiccions i desavinences internes i la tendència al reflux, pròpia de qualsevol moviment social o polític, debilitaran l’independentisme i tornarem a una situació més o menys semblant a la d’abans de l’any 2010. Al capdavall, en el procés inacabat de formació d’una nació espanyola que coincideixi amb els límits del Regne, el temps corre lentament (molt lentament) però sempre a favor seu. Saben i sabem, per exemple, que no hi hauria independentisme -com no n’hi ha en molts altres llocs del món amb problemes econòmics i socials semblants als nostres- sense una potent consciència nacional aliena a la que posa al passaport, i que,  per molt que és cert que hi ha espanyols i espanyolistes amb el català com a llengua materna i d’ús habitual i  independentistes que no s’atreveixen a parlar-lo, existeix una evident relació de causa-efecte entre la força de la llengua, la consciència nacional i la voluntat independentista. És per això que ens convé recordar que l’ús del català ha deixat de ser hegemònic o majoritari, per convertir-se en minoritari o testimonial, en molts llocs dels Països Catalans on sí que ho era fa només 100 anys i que el procés d’assimilació, lingüística i nacional, avança a poc a poc i a batzegades, però avança. L’Estat sap, i nosaltres en el fons també, que aquesta no és només una batalla pel control de l’adminsitració pública sinó, sobretot, per la supervivència com a subjecte polític diferenciat, com a nació, i que la propera generació ho tindrà probablement més difícil que nosaltres per  construir les estructures polítiques  necessàries per consolidar aquesta realitat nacional.

Ens corre pressa, sí, tant en termes històrics com estrictament polítics. Si no precipitem els fets aquest mateix curs que ara comença, a través per exemple d’una convocatòria de Referèndum que porti (tant si es pot fer com si no) a una declaració d’Independència, potser més endavant ja no tindrem la força per fer-ho. Aquest missatge, que estem disposats i que ara és el moment, que tenim la força i la oportunitat, és el que us convido a fer arribar a tots els representants polítics (petits o grossos) que us trobeu en qualsevol dels centenars d’actes patriòtics (si em permeteu la paraulota) previstos per aquesta setmana.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid