El president d'Opinió catalana, Miquel Sellarès, afirmava a les jornades "Es tracta de mirar endavant en la construcció nacional dels Països Catalans, sense entretenir-se a llepar-nos les ferides". I el titular de la crònica a Vilaweb, recollia aquest guant “La jornada d'Opinió catalana convida a reprendre el debat sobre el Països Catalans”.
Sellarès, segons Vilaweb trobava imprescindible que els partits dits nacionals posin a la seva agenda política el concepte de Països Catalans, sense fer cap referència a l'independentisme. El president de l'Opinió considera que actualment hi ha una certa desorientació sobre quina és l'estratègia de país sencer i que calia reconstituir els vincles entre els agents polítics de tots els territoris.
Una de les taules rodones de la Jornada, girava a l'entorn “noves polítiques nacionals”, el seu coordinador, l sociòleg Salvador Cardús, vice-president de l'entitat, proposava recomençar el debat sobre els Països Catalans “perquè 'hi ha hagut canvis molt importants a tots els territoris i cal tornar a plantejar i actualitzar un debat que no ha trobat el camí de l'èxit a nivell polític”. En aquesta taula van participar l'ex-conseller d'Educació i Cultura de les Illes, Damià Pons; Gustau Muñoz, secretari de la plataforma cívica Valencians pel canvi i Vicenç Villatoro.
Damià Pons i Villatoro es van mostrat partidaris de "no fer una política (comuna) pels Països Catalans", sinó de fer "polítiques en plural i respectant els ritmes de cada territori, amb l'objectiu de passar de l'impossible a l'improbable".
En una altra taula rodona es va tractar, "el futur de l'espai de la cultura i comunicació català", va ser moderada pel catedràtic de Comunicació, Josep Gifreu amb la particció Tomeu Martí, secretari de l'Obra Cultural Balear, Joan Marí, cap de gabinet de TVC, i Vicent Partal, director de Vilaweb.
Gifreu va dir que "si bé l'espai de radio i televisió ha topat amb la barrera imposada per l'estat espanyol, el ciberespai ofereix la possibilitat de reconstruir l'espai nacional de comunicació i teixir les complicitats necessàries en favor de la llengua i els referents propis".
La darrera taula rodona, sobre les infraestructures per als Països Catalans, compta amb el catedràtic de Transport de l’Escola d’Enginyeria de Camins de la UPC, Mateu Turró, el coordinador de l'Institut Ignasi de Villalonga, Pau Caparrós, i l'ex-conseller de Medi Ambient i Mobilitat de les Illes, Gabriel Vicens.
El coordinador de l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Villalonga, Pau Caparrós, va remarcar que "Estem obligats com a poble i com a país a repensar i debatre sobre una estratègia nacional en les infraestructures”.
Presència
Pel setmanari, la recent aliança empresarial i institucional per corredor mediterrani és motiu per posar sobre la taula el concepte Països Catalans. Per a l'autor del reportatge, Enric Orts, aquest acord reforça els lligams entre uns territoris cridats a entendre's.
Orts fa una repassada històrica sobre el corònim Països Catalans. Remarca la figura de Joan Fuster com a gran ideòleg modern del Països Catalans en el llibre Nosaltres, el Valencians (1962), va escriure “A falta de terminologia millor, de la nostra comunitat en diem Països Catalans. El plural és escrupolós, i serveix per a integrar-nos amb la plena tranqui·litat del matís regional”. Tot i que indica que Fuster no va inventar res ja que abans molts intel·lectuals van teoritzar sobre aquesta qüestió.
L'autor del reportatge també remarca els inicis del pancatalanisme arreu dels territoris, recollint les paraules de l'Arnau González del llibre La nació imaginada on va a dir que al conjunt del territori dels Països Catalans no hi havia cap que fos estat ni a on el català tingués un reconeixement oficial, aleshores era impossible que algun dels territoris liderés la reunificació.
Orts parla de la nació política per assenyalar que les úniques formacions que defensen i tenen una estructura de Països Catalans són els independentistes, tot i que només identifica a les organitzacions de l'arc parlamentari autonòmic del Principat.
El reportatge també assenyala que a banda de la disgregació en tres estats, la constitució espanyola és l'altre gran obstacle legal pels Països Catalans. En l'article 145.1 els prohibeixen taxativament: “En cap cas no s'admetrà la federació de comunitats autònomes”. La disposició no és nova, indica Orts, ja que també es va aprovar per les corts constituents de la II República.
El contrapunt: Abandonament o renuncia dels dels Països Catalans
Toni Cucarella criticava l'abandonament dels Països Catalans en un article al seu bloc “Diuen: les úniques batalles que es perden són les que s'abandonen. Hi ha persones que considerem que sense sang no es poden fer botifarres, o el que és el mateix sense la metàfora: amagant-los no es poden construir els Països Catalans. Fet i fet, la política de singularització lingüística ja ha comportat la fragmentació del mercat cultural en català”.
En el mateix article també assenyala que "Quan una organització política pren decisions que afecten el seu marc nacional d'actuació, amb l'estratègia consegüent, genera unes determinades conseqüències. Uns s'hi acosten i uns altres se'n van. Parlem de política, no pas de fe cega ni passió a tota ultrança pels colors d'una samarreta més o menys almogàver. En aquests moments, «la meua nació és el País Valencia» i «la meua nació són els Països Catalans» representen dues opcions polítiques diferents, per no dir contraposades".
Molt lluny queden els debat sobre els Països Catalans celebrats a Barcelona el 1974, a Perpinyà el 1976 i a Palma el 1978, ja que certa intel·lectualitat i polítics catalans van donar el tema com a tancat amb el marc jurídic i constitucional de l’Estat espanyol l'any 1978.
Es van donar casos com el de la revista L’Avenç, que en principi es deia revista d’història dels Països Catalans va perdre aviat la referència i el contingut nacional, per passar a ser simplement una revista d’història desvinculada de la tasca de reconstrucció científica de la història de Catalunya com a poble.
Però els fets demostren que la problemàtica dels Països Catalans no està definitivament liquidada: al contrari, les campanyes d’espanyolització forçada al País Valencià i l’acció repressiva de l’Estat sobre les manifestacions de qualsevol tipus (fins i tot cultural, lingüístic o esportiu) que prenen com a punt de referència els Països Catalans, fan evident que la qüestió nacional catalana és un conflicte soterrat però viu. D'altra banda, cal remarcar tota la problemàtica que s'ha generat amb els tancaments de repetidors a Catalunya Nord, País Valencià i les Illes per evitar el senyal de TV3. O com deia Josep Gifreu, la nació es visualitza a la xarxa.
Ara bé, també cal dir que es tracta el tema dels Països Catalans com un fet exclusivament des del punt de vista del problema lingüístic o cultural evitant implicacions polítiques perilloses.
Aquest no és el cas de l’independentisme que ha mantingut viva la reivindicació de tota la nació i ha mantingut una clara postura d’enfrontament amb l’Estat.
Sellarès, segons Vilaweb trobava imprescindible que els partits dits nacionals posin a la seva agenda política el concepte de Països Catalans, sense fer cap referència a l'independentisme. El president de l'Opinió considera que actualment hi ha una certa desorientació sobre quina és l'estratègia de país sencer i que calia reconstituir els vincles entre els agents polítics de tots els territoris.
Una de les taules rodones de la Jornada, girava a l'entorn “noves polítiques nacionals”, el seu coordinador, l sociòleg Salvador Cardús, vice-president de l'entitat, proposava recomençar el debat sobre els Països Catalans “perquè 'hi ha hagut canvis molt importants a tots els territoris i cal tornar a plantejar i actualitzar un debat que no ha trobat el camí de l'èxit a nivell polític”. En aquesta taula van participar l'ex-conseller d'Educació i Cultura de les Illes, Damià Pons; Gustau Muñoz, secretari de la plataforma cívica Valencians pel canvi i Vicenç Villatoro.
Damià Pons i Villatoro es van mostrat partidaris de "no fer una política (comuna) pels Països Catalans", sinó de fer "polítiques en plural i respectant els ritmes de cada territori, amb l'objectiu de passar de l'impossible a l'improbable".
En una altra taula rodona es va tractar, "el futur de l'espai de la cultura i comunicació català", va ser moderada pel catedràtic de Comunicació, Josep Gifreu amb la particció Tomeu Martí, secretari de l'Obra Cultural Balear, Joan Marí, cap de gabinet de TVC, i Vicent Partal, director de Vilaweb.
Gifreu va dir que "si bé l'espai de radio i televisió ha topat amb la barrera imposada per l'estat espanyol, el ciberespai ofereix la possibilitat de reconstruir l'espai nacional de comunicació i teixir les complicitats necessàries en favor de la llengua i els referents propis".
La darrera taula rodona, sobre les infraestructures per als Països Catalans, compta amb el catedràtic de Transport de l’Escola d’Enginyeria de Camins de la UPC, Mateu Turró, el coordinador de l'Institut Ignasi de Villalonga, Pau Caparrós, i l'ex-conseller de Medi Ambient i Mobilitat de les Illes, Gabriel Vicens.
El coordinador de l'Institut d'Economia i Empresa Ignasi Villalonga, Pau Caparrós, va remarcar que "Estem obligats com a poble i com a país a repensar i debatre sobre una estratègia nacional en les infraestructures”.
Presència
Pel setmanari, la recent aliança empresarial i institucional per corredor mediterrani és motiu per posar sobre la taula el concepte Països Catalans. Per a l'autor del reportatge, Enric Orts, aquest acord reforça els lligams entre uns territoris cridats a entendre's.
Orts fa una repassada històrica sobre el corònim Països Catalans. Remarca la figura de Joan Fuster com a gran ideòleg modern del Països Catalans en el llibre Nosaltres, el Valencians (1962), va escriure “A falta de terminologia millor, de la nostra comunitat en diem Països Catalans. El plural és escrupolós, i serveix per a integrar-nos amb la plena tranqui·litat del matís regional”. Tot i que indica que Fuster no va inventar res ja que abans molts intel·lectuals van teoritzar sobre aquesta qüestió.
L'autor del reportatge també remarca els inicis del pancatalanisme arreu dels territoris, recollint les paraules de l'Arnau González del llibre La nació imaginada on va a dir que al conjunt del territori dels Països Catalans no hi havia cap que fos estat ni a on el català tingués un reconeixement oficial, aleshores era impossible que algun dels territoris liderés la reunificació.
Orts parla de la nació política per assenyalar que les úniques formacions que defensen i tenen una estructura de Països Catalans són els independentistes, tot i que només identifica a les organitzacions de l'arc parlamentari autonòmic del Principat.
El reportatge també assenyala que a banda de la disgregació en tres estats, la constitució espanyola és l'altre gran obstacle legal pels Països Catalans. En l'article 145.1 els prohibeixen taxativament: “En cap cas no s'admetrà la federació de comunitats autònomes”. La disposició no és nova, indica Orts, ja que també es va aprovar per les corts constituents de la II República.
El contrapunt: Abandonament o renuncia dels dels Països Catalans
Toni Cucarella criticava l'abandonament dels Països Catalans en un article al seu bloc “Diuen: les úniques batalles que es perden són les que s'abandonen. Hi ha persones que considerem que sense sang no es poden fer botifarres, o el que és el mateix sense la metàfora: amagant-los no es poden construir els Països Catalans. Fet i fet, la política de singularització lingüística ja ha comportat la fragmentació del mercat cultural en català”.
En el mateix article també assenyala que "Quan una organització política pren decisions que afecten el seu marc nacional d'actuació, amb l'estratègia consegüent, genera unes determinades conseqüències. Uns s'hi acosten i uns altres se'n van. Parlem de política, no pas de fe cega ni passió a tota ultrança pels colors d'una samarreta més o menys almogàver. En aquests moments, «la meua nació és el País Valencia» i «la meua nació són els Països Catalans» representen dues opcions polítiques diferents, per no dir contraposades".
Molt lluny queden els debat sobre els Països Catalans celebrats a Barcelona el 1974, a Perpinyà el 1976 i a Palma el 1978, ja que certa intel·lectualitat i polítics catalans van donar el tema com a tancat amb el marc jurídic i constitucional de l’Estat espanyol l'any 1978.
Es van donar casos com el de la revista L’Avenç, que en principi es deia revista d’història dels Països Catalans va perdre aviat la referència i el contingut nacional, per passar a ser simplement una revista d’història desvinculada de la tasca de reconstrucció científica de la història de Catalunya com a poble.
Però els fets demostren que la problemàtica dels Països Catalans no està definitivament liquidada: al contrari, les campanyes d’espanyolització forçada al País Valencià i l’acció repressiva de l’Estat sobre les manifestacions de qualsevol tipus (fins i tot cultural, lingüístic o esportiu) que prenen com a punt de referència els Països Catalans, fan evident que la qüestió nacional catalana és un conflicte soterrat però viu. D'altra banda, cal remarcar tota la problemàtica que s'ha generat amb els tancaments de repetidors a Catalunya Nord, País Valencià i les Illes per evitar el senyal de TV3. O com deia Josep Gifreu, la nació es visualitza a la xarxa.
Ara bé, també cal dir que es tracta el tema dels Països Catalans com un fet exclusivament des del punt de vista del problema lingüístic o cultural evitant implicacions polítiques perilloses.
Aquest no és el cas de l’independentisme que ha mantingut viva la reivindicació de tota la nació i ha mantingut una clara postura d’enfrontament amb l’Estat.
