Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La nació catalana, la lluita nacional i la ruptura democràtica per la independència (2)

Aquest article és el segon d’un conjunt d’escrits on s’intenten resumir alguns conceptes de la lluita per la independència des d’una perspectiva política i social. Tal com comentàvem a l’article introductori intitulat “La Nació catalana, la Unitat Popular i l’ANC, a l’hora d’analitzar políticament el conjunt dels Països Catalans, cal establir en primer lloc l’àrea geogràfica i la població subjecte de dret (sobre quina base cal reivindicar el dret d’autodeterminació); d’altra banda, cal esbossar els objectius polítics tàctics a aplicar en cada lloc i moment (d’acord amb la consciència política assolida en cada cas); i també cal relligar el conjunt dels Països Catalans en una sola línia d’acció des d’una perspectiva estratègica.

 

L’àrea geogràfica de la nació catalana

La nació catalana és constituïda pel conjunt dels Països Catalans, definits culturalment com el conjunt de territoris de llengua catalana i políticament com el conjunt de la població a la qual és susceptible d’aplicar el dret d’autodeterminació. El concepte de nació (i conseqüentment el de nació catalana) en la seva projecció política, s’ha de definir, doncs, d’una manera que ha de ser historicocultural, dinàmica i política. La nació no és simplement una realitat historicocultural de caràcter estàtic. Tampoc no és només un projecte polític. La nació catalana es defineix per allò que pot arribar a ser a partir de l’organització lliure col·lectiva d’una realitat. El projecte de nació catalana alliberada és la que parteix de la seva base lingüística (historicocultural) i que s’articula per mitjà de tots els territoris susceptibles d’afegir-se a un projecte construït damunt la preservació dels elements identitaris catalans. Segons aquesta definició el tractament del contenciós nacional s’haurà d’aplicar (tenint en compte la situació de la consciència nacional i política), arreu dels Països Catalans sense excepció, és a dir, a les àrees de llengua territorial catalana i als territoris susceptibles de compartir el mateix projecte. Només l’aplicació del dret d’autodeterminació podrà determinar si una zona de llengua territorial no catalana s’integrarà a la nació catalana independent. No considerem que s’hagi d’excloure, del projecte polític a construir, cap territori amb una base històrica fonamentada de vinculació a la nació catalana (com la Vall d’Aran, per exemple). Aquests territoris (de llengua occitana o de llengua castellana) s’establirien sens dubte en un règim lingüístic i cultural específic, i els podria ser reconeguda una nacionalitat pròpia si així ho reivindiquen. Però han de ser també consultats democràticament perquè puguin determinar el seu futur i els seus lligams amb la República catalana federal independent. Això és el que es desprèn de l’aplicació estricta del dret d’autodeterminació.

 

La lluita nacional. Caràcter polític i dinàmica de classes

Abans d’establir els objectius estratègics i tàctics pot ser interessant aclarir alguns conceptes bàsics generals de la lluita nacional. En primer lloc, convé remarcar-ne, per sobre de tot, el caràcter específicament polític, en el sentit que el seu objectiu se situa en el camp d’un alternativa global a la societat en el seu conjunt. La lluita nacional és una lluita política que té com a objectiu la construcció d’un poder representatiu col·lectiu de base nacional.

El fet nacional no és pot reduir, doncs, a una simple línia d’acció sectorial com tendeixen a fer alguns grups influïts per l’espanyolisme. La lluita nacional és un fet global i polític, que és, per aquest caràcter global, un fenomen força complex, entre d’altres raons a causa de la seva dinàmica interna de classes.

La nació (tota nació) és constituïda per totes les classes socials que la conformen, però la seva dinàmica interna en un moviment d’alliberament prové del fet que les classes dominants de la nació dominada es troben aliades a les classes dominants de la nació dominant. L’alliberament nacional és obra de les classes populars i la seva resolució comporta, per aquesta raó, una recomposició social de la nació alliberada pel fet que resulten desplaçades diferents formes de dominació i els sectors socials que els donaven suport.

Les descripcions nacionals que no tenen en compte aquesta dinàmica no serveixen per a comprendre la lluita nacional. Per exemple, la teoria (de caire ètnic), basada en els “cercles concèntrics” (àrees socials determinades per elements únicament etnicolingüístics establertes de manera concèntrica, que serien el cercle dels catalanòfons; el dels catalans conscients; i el dels independentistes), no té en compte que la lluita s’estableix per raons de consciència política amb un component de classe marcat, de manera que sectors de les classes populars no catalanòfons s’afegeixen a la lluita independentista a causa de la dinàmica social que comporta aquesta lluita. De manera semblant, l’anàlisi no dialèctica que considera que l’autonomisme és una forma moderada d’independentisme (i no un projecte oposat a l’independentista), no és útil per al coneixement de la dinàmica política.

La lluita nacional es fonamenta, doncs, en una contradicció que és d’ordre sociopolític.

Els processos de presa de consciència política són sempre processos dialèctics que es basen en la confrontació de classes socials. La història de l’independentisme d’esquerra és un testimoni claríssim d’aquesta dinàmica. El desplegament de l’independentisme fins a èpoques recents ha estat el resultat de la seva línia de lluita per l’alliberament popular, social i nacional alhora, centrada en l’objectiu de posar fi a la dominació dels Estats opressors.

La ruptura independentista. Objectius tàctics i perspectiva estratègica

Des del punt de vista polític, la independència dels Països Catalans no és res més -ni res menys- que una ruptura democràtica, és canviar democràticament una font de sobirania aliena per una de pròpia, d’acord amb l’àmbit nacional. Es tracta, doncs, d’una proposta plenament democràtica, fonamentada en la voluntat popular. Es tracta d’una ruptura política que es proposa de situar la política i els mecanismes de representació i de gestió sobre unes noves bases constituïdes per la nació catalana.

D’altra banda, es tracta d’un objectiu de tipus tàctic en el sentit que representa un moment concret en què diferents sectors socials i ideològics conflueixen en un

objectiu comú. Des del punt de vista de l’anàlisi de classes no és exacta l’afirmació que descriu la ruptura independentista com un objectiu interclassista. La proximitat cada vegada més gran de la ruptura independentista pot afavorir que sectors de la petita i de la mitjana burgesia s’afegeixin al moviment per la independència, però la base social de la lluita independentista continua estant integrada per les classes populars catalanes.

La diferència que observem en les noves formes d’independentisme (sobretot a partir de les Consultes sobre la Independència) no és tant social com ideològica, pel fet que com més s’eixampla la seva base social s’incorporen al moviment sectors influïts més profundament per la ideologia que és dominant a la societat catalana actual.

Tots els sectors socials favorables a la ruptura independentista conflueixen en una mateixa lluita que es basa en dues línies d’acció fonamentals: la defensa del dret d’autodeterminació i l’aprofundiment de la democràcia.

Des del punt de vista de l’esquerra independentista cal considerar l’oportunitat que ha de respresentar la ruptura independentista per a desenvolupar un procés que obri el camí a la societat socialista catalana. La República catalana democràtica, federal i participativa ha de ser la porta per a avançar cap a l’extensió de la democràcia política, social i econòmica.

El desenvolupament de la ruptura independentista no tindrà lloc de cop i volta al conjunt del territori de la nació catalana. Probablement la ruptura es produirà en un primer moment a la regió autònoma de Catalunya actual (les quatre províncies espanyoles), fenomen que es pot estendre, però, ràpidament a territoris veïns. A les Illes (Balears i Pitiüses) i al País Valencià, el procés de ruptura independentista es desplegarà, molt probablement, a partir de processos sorgits d’una dinàmica interna pròpia. Els avanços que s’obtinguin en cadascun dels territoris històrics actuals tindran una influència molt remarcable en l’evolució del conjunt, pel fenomen polític de contagi que es desenvolupa en els processos massius d’autodeterminació.

Cal aconseguir, en totes les instàncies on es formuli el projecte de nou Estat independent, que aquest sigui definit com a República federativa, amb la perspectiva de facilitar la incorporació a un mateix projecte polític, en peu d’igualtat, tots els territoris de la nació catalana.

La garantia d’una orientació estratègica de tot el procés depèn del grau d’organització de la Unitat Popular i de la influència de la línia de la Unitat Popular i de l’esquerra independentista en el procés de ruptura. Desenvoluparem aquesta qüestió d’una manera específica a l’article següent.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid