L’Assemblea de Catalunya havia estat una organització unitària de mobilització, amb nombroses assemblees de base arrelades al territori. La participació democràtica directa de la vida de l’Assemblea de Catalunya va ser substituïda de cop i volta, per obra i gràcia d’aquells partits, per una representació indirecta i encarrilada dins els canals parlamentaris restringits del règim monàrquic transfranquista.
Entre els subjectes actius d’aquella destrucció hi havia noms ben coneguts avui també, d’aquells que no paren de parlar de la importància de les institucions i que menystenen l’organització popular. És que no saben que dins la legalitat monàrquica espanyola actual no serà possible la independència? I que la nostra força serà sobretot l’arrelament de l’independentisme en les
assemblees territorials?
Els partits del parlament d’avui, com aleshores, no estan interessats en el desenvolupament d’una Assemblea Nacional Catalana que pugui expressar lliurement la voluntat popular en l’avanç cap a la Independència, i aquest nou projecte sorgit de les Consultes sobre la Independència es veu sotmès ara a manipulacions i pressions dels partits polítics que han utilitzat, en aquesta convocatòria del 20 de novembre, per exemple, tant les consultes mateixes com símbols i instruments de l’ANC per a fins propagandístics partidistes. S’atreveixen a trencar la neutralitat i la transversalitat a què s’havien compromès tots els membres d’aquest projecte unitari en el seu desplegament i posen en perill un instrument valuós d’organització popular.
Si es vol construir una Assemblea Nacional Catalana arrelada al territori i representativa de la voluntat independentista caldrà que la voluntat democràtica dels seus membres s’imposi, i que els intents de manipulació siguin aturats. No es pot matar encara una altra vegada l’esperança d’un poble.
