L'aparició d'Impuls Nacional ha generat un cert ressò mediàtic i ha obert un debat sobre el futur de l'independentisme. Els seus impulsors reivindiquen la necessitat de reconstruir allò que anomenen el «nacionalisme d'esquerres», recuperar poder nacional i superar les limitacions dels partits independentistes actuals. Fins aquí, res que no s'hagi plantejat anteriorment. El problema apareix quan aquestes reflexions es presenten com una novetat, sense tenir prou en compte la trajectòria política i organitzativa de l'independentisme.
D'entrada, sorprèn l'escassa atenció que dediquen a la Transició i al règim polític sorgit de la Constitució de 1978. No és una qüestió secundària. La reforma del franquisme va consolidar una estructura d'Estat que continua condicionant l'exercici de la sobirania catalana. Parlar de reconstruir el poder nacional sense analitzar aquest marc polític deixa sense resoldre una pregunta essencial: es tracta de gestionar millor les institucions existents o de construir les condicions per superar-les?
Tampoc no es pot ignorar que l'independentisme revolucionari ja havia desenvolupat una estratègia de confrontació amb l'estat espanyol. El PSAN-Provisional, sorgit el 1974, i posteriorment Independentistes dels Països Catalans (IPC), constituït el 1979, no es limitaven a reivindicar una identitat nacional. El mateix nom d'IPC era una declaració de principis: Independència i Països Catalans.
L'eix IPC–TL–Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC), amb funcions i formes de lluita diferenciades, va formar part d'una estratègia de confrontació que també va contribuir a desenvolupar un entramat d'organitzacions populars. L'Assemblea d'Estudiants Independentistes d'Universitat (AEIU), els Grups de Defensa de la Llengua, la Taula Antinuclear i Ecologista de Catalunya, el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) i, posteriorment, l'Assemblea Municipal de l'Esquerra Independentista (AMEI), expressaven la voluntat d'intervenir en diferents àmbits de la societat. Una experiència amb encerts, contradiccions i errors que mereix una anàlisi crítica, però que no es pot esborrar de la història de l'independentisme.
Per això resulta discutible afirmar, sense més precisions, que el poble català no té poder i que ara cal començar a construir-lo. L'1 i el 3 d'octubre de 2017 el poble català va demostrar que era capaç d'exercir poder. Ho va fer mitjançant l'organització popular, la desobediència i la confrontació democràtica amb l'estat espanyol. El problema no va ser l'absència de poder popular, sinó la incapacitat de transformar aquella força en una ruptura política sostinguda. Aquesta és la qüestió que caldria analitzar abans de proposar receptes noves.
Encara sorprèn més que, en xerrada celebrada a Sants, representants d'Impuls Nacional defensessin que des de l'autonomia es poden aconseguir coses per al poble català. Naturalment que es poden obtenir millores socials i polítiques. Però aquesta constatació no resol el problema de la dependència. Després de gairebé cinquanta anys d'autonomia, la pregunta continua essent si les institucions serveixen per acumular forces cap a la ruptura o si la seva gestió acaba substituint l'objectiu independentista.
I aquí apareix una altra contradicció. Es reivindica una renovació política recuperant el concepte de «nacionalisme d'esquerres», una denominació que ja tenia expressió organitzativa a finals dels anys setanta, quan altres sectors de l'independentisme avançaven cap a la construcció d'un moviment d'alliberament nacional i social. No és una simple qüestió de paraules. Una cosa és reivindicar la nació des de l'esquerra i una altra és organitzar les classes populars per assolir-ne l'alliberament polític.
Impuls Nacional té tot el dret de qüestionar les estratègies dels partits actuals i d'aportar noves reflexions. Però la política no consisteix a situar-se en el paper de director d'orquestra, explicant què haurien de fer els altres, sense concretar prou quina organització, quina base social i quina estratègia de confrontació es proposen construir.
No es tracta de repetir mecànicament les experiències del passat ni d'idealitzar-les. Es tracta d'aprendre'n. Perquè l'independentisme no comença avui, ni la necessitat de construir poder és cap descobriment recent.
El repte no és tornar a teoritzar sobre la necessitat de poder, sinó explicar com es transforma la força organitzada del poble català en una ruptura democràtica amb l'estat espanyol.
