Diverses entitats memorialistes han presentat un recurs de reposició davant la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica contra la resolució que va declarar Via Laietana 43, seu de la Prefectura Superior de la policia espanyola a Barcelona, Lloc de Memòria Democràtica però en manté els actuals usos policials.
El recurs, presentat per Josep Cruanyes, coordinador de la Comissió de la Dignitat, compta també amb el suport de l’Amical de Mauthausen, l’Associació Catalana de Persones Ex-Preses Polítiques del Franquisme, l’Ateneu Memòria Popular, la Comissió de Memòria Històrica de l’ICAB, l’European Observatory on Memories (EUROM), la Fundació Cipriano Garcia-CCOO de Catalunya, Irídia, la Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes i Òmnium Cultural.
Les entitats consideren que mantenir l’activitat policial és incompatible amb la conversió efectiva de l’edifici en un espai de memòria dedicat a preservar i explicar la repressió política i les tortures que s’hi van practicar.
El recurs assenyala que no han trobat «cap cas al món» d’un antic centre de repressió política, detenció o empresonament declarat lloc de memòria que continuï desenvolupant les mateixes funcions policials o penitenciàries.
Obrir els calabossos i els espais de tortura
Una de les principals objeccions a la resolució estatal és que no identifica amb precisió els espais que haurien de quedar protegits. Les entitats reclamen preservar els calabossos del soterrani, l'espai d'entrada dels detinguts, les dependències de la Brigada Político-Social i els llocs de les plantes superiors on es practicaven els interrogatoris, els maltractaments i les tortures.
Aquests espais, sostenen, han de ser restaurats, preservats i oberts a la ciutadania, incorporant-hi els testimonis de les persones que hi van ser represaliades. Per això consideren insuficient una declaració formal que no vagi acompanyada de mesures efectives de veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició.
El recurs qüestiona també que el relat oficial deixi al marge les vulneracions de drets produïdes després de 1978. El document sosté que existeixen testimonis de tortures i vulneracions de drets posteriors al restabliment de l'estat de dret i reclama que aquest període formi part igualment de la memòria de l'edifici.
Blanca Serra, reconeguda com a víctima però sense investigació efectiva
El recurs posa entre els exemples el cas de Blanca Serra, detinguda i torturada el febrer de 1977 i detinguda novament el desembre de 1980, el juliol de 1981 i el març de 1982.
Serra va presentar una denúncia davant la Fiscalia de Memòria Democràtica. Segons recorda el recurs, la resolució de la Fiscalia la va reconèixer com a víctima, però va arxivar el cas argumentant que no s'havien pogut identificar els responsables.
Les entitats qüestionen aquesta conclusió i assenyalen que en les causes judicials consultades per la fiscal constaven els noms dels policies que havien intervingut en els interrogatoris en què s'havien denunciat els maltractaments i les tortures. El recurs considera aquest cas una mostra de la contradicció entre reconèixer formalment les víctimes i no garantir-ne efectivament els drets a la justícia i la reparació.
El document recorda també que Serra va denunciar haver patit tortures específiques per la seva condició de dona i relaciona el seu testimoni amb el d'altres dones represaliades a Via Laietana 43.
Els arxius policials, una peça clau per conèixer la repressió
Una altra de les reclamacions centrals és recuperar i fer accessibles els arxius policials vinculats a Via Laietana 43. El recurs esmenta específicament els llibres d'entrada i sortida de detinguts des dels anys trenta i la documentació de les actuacions de la Brigada Político-Social.
Les entitats defensen que aquests fons han d'estar a disposició de les víctimes i de la ciutadania perquè l'accés als arxius és indispensable per garantir el dret a conèixer la veritat sobre les vulneracions de drets comeses.
El recurs compara Via Laietana amb diferents centres de repressió d'arreu del món que han abandonat les seves antigues funcions per convertir-se en espais de memòria, com l'Aljube de Lisboa, l'ESMA de Buenos Aires o les dependències de la Stasi a Berlín.
Restituir Via Laietana 43 a la Generalitat
Les entitats reclamen també que l'Estat restitueixi l'edifici a la Generalitat de Catalunya. Recorden que l'immoble va passar a mans de la Generalitat durant la República quan aquesta va assumir les competències d'ordre públic i que el 1939, amb l'ocupació franquista de Barcelona i la supressió de les institucions d'autogovern, va ser confiscat.
El recurs argumenta que la Llei de Memòria Democràtica reconeix les institucions d'autogovern catalanes i basques com a víctimes del franquisme. Per això considera que el traspàs de Via Laietana 43 a la Generalitat ha de formar part de la reparació de les confiscacions franquistes i permetre que l'immoble sigui destinat íntegrament a centre de memòria.
En les conclusions, les entitats reclamen que s'obrin els espais on es practicaven les tortures, s'hi mostrin els testimonis de les persones represaliades, es posin els arxius a disposició pública i s'acabi amb l'activitat policial. Consideren que «l'ús de l'edifici per a activitats policials és incompatible amb la destinació a centre de memòria».
La Comissió de la Dignitat manté, paral·lelament, les concentracions davant la Prefectura el primer i tercer dimarts de cada mes per reclamar la conversió total de Via Laietana 43 en un espai d'interpretació de la repressió i la tortura. La pròxima convocatòria està prevista per a mitjan setembre.
