L’Estat espanyol és un cas força peculiar de colonialisme interior: respon als trets estàndard (o sigui, als del colonialisme francès sobre Catalunya Nord) envers Galícia, les regions meridionals (pròpiament espanyoles, però empobrides), etc. En canvi, els Països Catalans sudalberencs tenen un nivell de desenvolupament i dinamisme socioecònomics netament superior a l’espanyol. Analitzar els mecanismes d’explotació colonialoide que se’ls apliquen ofereix un gruix extraordinari d’ensenyances; per això ens hi centrarem.
Com és notori, la política anticatalana de l’Estat espanyol és estructural i multifacètica. S’expressa destacadament en la pressió lingüicida i en la discriminació ètnica; però també en l’àmbit socioeconòmic.
Els Països Catalans sudalberencs conformen la vuitena o novena economia més potent de la UE, i el motor socioeconòmic de l’Estat espanyol. Al si d’aquest, amb tan sols el 12 % del territori i el 29 % de la població, aporten el 31 % del PIB, el 41 % de les exportacions (cap al 70 % del comerç català es fa amb l’exterior de l’Estat espanyol) i el gruix principal de l’oferta turística. Emperò, l’Estat espanyol s’esforça a empobrir-los i marginar-los per via d’enriquiment extractiu.
D’una banda, és política d’Estat, estructural i ferma de fa segles, sotmetre els territoris catalans a una espoliació fiscal en alça continuada, que resulta de la diferència entre la sobrerecaptació estatal i el dèficit crònic d’inversions i serveis que l’Estat ofereix a canvi. No es tracta pas de la típica redistribució de la renda entre regions riques i pobres, perquè no s’hi respecta el principi d’ordinalitat: any rere any, el Principat, les Illes i el País Valencià són els únics aportadors nets a les arques estatals (teòricament també Madrid, però l’efecte capital en distorsiona les dades); i any rere any són els únics que en surten amb dèficit, i un de molt elevat. D’aquesta manera, cada any els Països Catalans sudalberencs perden entorn del 8 % del PIB, xifra equivalent a la meitat del pressupost autonòmic de cadascun; per regions, el 2024, al Principat la minva de PIB és del 8,5 %, però arriba al 14,2 % en el cas de les Illes; al País Valencià és del 6,4 %, però amb l’agreujant que la seva renda per càpita és inferior a la mitjana estatal, i així i tot és sotmès a la mateixa depredació que els altres compatriotes: sarcàsticament, l’Estat espanyol té molt clar que els Països Catalans són una realitat palpable. Quant a la inversió estatal, com dèiem, sempre és molt inferior al mínim imprescindible per superfície i població (i, com a màxim, arriba a la meitat de la mitjana estatal); tot i així, sistemàticament, a penes si s’hi executa una fracció del pressupostat (el 42,3 % al País Valencià el 2021, el 45 % al Principat el 2023), mentre que, també per sistema, se sobrecompleix a Madrid (el 205,5 % el 2021, el 211 % el 2023).
Es tracta, en definitiva, d’una asfíxia programada contra la societat catalana en bloc (hispanòfons inclosos), amb el correlat d’infrafinançament crònic i degradació acumulada de serveis, infrastructures i condicions de vida, a costa, principalment, de les classes populars (proletariat urbà i rural, restes de menestralia, classe mitjana), però també d’amplis sectors de la petita i mitjana burgesia. Uns pocs exemples que tradueixen l’ofec en la pràctica: molts joves catalans altament qualificats han d’emigrar perquè no troben feina al país; molts més han d’abandonar els barris i ciutats de sempre perquè els lloguers estan sobredimensionats a la butxaca dels expats, i per això mateix a Eivissa hi ha mestres d’escola pública que han de viure en tenda de campanya; la despesa de les comunitats autònomes catalanes està molt per sota de les necessitats (poden gastar vora el vint per cent menys que les espanyoles), i totes tres són, amb diferència, les que tenen un percentatge menor de funcionaris, o sigui, molts menys dels que caldrien; el gruix de la immigració tercermundista a l’Estat espanyol va a parar als Països Catalans, i l’educació, la sanitat, etc., han d’assumir l’augment demogràfic constant en aquestes condicions de col·lapse previ, i sense ajuts extra; l’esperança de vida dels valencians és dos anys inferior a la dels madrilenys. De fet, les comunitats autònomes catalanes estan tan ofegades financerament que, sovint, fins per pagar les despeses corrents es veuen obligades a endeutar-se amb l’Estat espanyol, el qual els presta... una part dels diners que els ha usurpat; i amb interessos.
De tota l’operació espoliadora (solidaridad interterritorial, en diuen) són beneficiàries, casualment, totes i cadascuna de les regions espanyoles (incidentalment, també Galícia i Astúries), receptores netes amb un superàvit garantit que els finança un nivell de vida i un gruix de serveis que els catalans no poden permetre’s; com sintetitza Ricard Chulià, “paguem per a ser més pobres, i, així mateix, alguns que són més rics que nosaltres es fan més rics [encara] gràcies a la nostra solidaritat”.
Per acabar-ho d’adobar, aquest superàvit no sembla pas que s’inverteixi en desenvolupament productiu, atès que passen les dècades i la situació roman estable: Espanya no aporta, per l’escassa producció, i els catalans han de subvencionar, en detriment propi, un Estat manifestament hostil. Especifiquem que Euskadi i Navarra no entren gens en tota aquesta dinàmica, perquè compten amb règims de concert econòmic que els mantenen a l’abric de depredadors: ells recapten i administren els impostos, i paguen a l’Estat una quota pactada (el kupo); sistema que, per tradició, l’Estat ha hagut de reconèixer als bascos, però que no concedirà als catalans ni in articulo mortis.
Complementàriament, de fa segles la política estatal d’infrastructures (camins i carreteres, ferrocarrils, ports i aeroports) consisteix a bastir xarxes radials entorn de Madrid. Perquè no té funció econòmica, sinó ideològica: alimentar artificialment la viabilitat de Madrid, rompeolas de todas las Españas, aïllat al centre de la Meseta, enmig de l’España vacía, fatalment perifèric als fluxos econòmics internacionals; i, alhora, marginar l’economia més dinàmica i internacionalitzada de l’Estat, perquè consisteix en els Països Catalans, que cal mantenir tan inconnexos i afeblits com sigui possible. Uns exemples:
--la xarxa espanyola d’alta velocitat (AVE) és grotescament extensa, la segona del món després de la xinesa, però sobre una superfície vint cops menor (de fet, en visitar-la el responsable de la xarxa estatunidenca de ferrocarrils, considerà que allò “és admirable, però nosaltres no ens ho podem permetre”). Ara bé: aquesta xarxa és deficitària fins a extrems ruïnosos, perquè uneix amb Madrid tot de petites capitals de província a través de deserts demogràfics (PSOE: “estamos cosiendo España con hilos de acero”), però evita minuciosament la connexió entre el País Valencià i el Principat. És a dir, evita de bastir l’única artèria vital: el corredor mediterrani (el camí de Marsella a Algesires, al llarg de tota la costa catalana), un dels nou corredors intermodals estratègics d’Europa, i la columna vertebral de l’economia catalana. Perquè la prioritat hispanoestatal no és impulsar el desenvolupament econòmic ni el comerç internacional, sinó aïllar les regions catalanes entre si i de la resta d’Europa. Actualment, tot i que la UE considera prioritari el corredor mediterrani, l’Estat espanyol propugna connectar-se nord enllà mitjançant un “corredor central” que passaria per Madrid, Saragossa i, inevitablement, Barcelona, però que deixaria de banda Alacant, València, Castelló i Tarragona; és a dir, faria una connexió amb el desert. Val a dir que, així mateix, el tram “espanyol” del corredor atlàntic pretén deixar al marge, precisament, tota la costa atlàntica (marginant encara més Galícia i Astúries, és clar): travessaria terra endins directament fins a Madrid. Mentrestant, de l’Albera a Guardamar, els trens de rodalia, que sí que són d’ús quotidià i massiu, han esdevingut un caos i una tortura diària per a milions d’usuaris (cent trenta milions el 2023 només a la rodalia de Barcelona), per incúria flagrant i dècades de desinversió; però l’administració central es nega tant a solucionar-ho com a traspassar-ne la titularitat (la qual li correspon en exclusiva, per algun motiu que no entén ningú).
--els ports i aeroports són d’administració estatal directa, començant pels catalans (els ports de Barcelona i de València són dels més importants de la Mediterrània occidental, i els aeroports del Prat i Son Sant Joan tenen rang internacional). L’Estat n’empra els superàvits per a eixugar amb escreix el dèficit de la majoria dels espanyols. En el cas dels aeroports, el 2007 l’Estat espanyol tenia signats cent onze tractats internacionals (ara en deuen ser més) forçant a fer escales internacionals a Barajas (Madrid) i no, per exemple, al Prat (Barcelona).
Tot plegat, és clar, és d’un antieconòmic demencial, contraproduent al màxim, però respon de ple a la lògica especulativo-extractiva de l’oligarquia dominant espanyola (aristocràcia castellanovieja i màfia de nou-rics cooptats), essencialment idèntica a si mateixa al llarg de les generacions, secularment al·lèrgica a l’economia productiva i procliu al guany ràpid, la piràmide especulativa i l’extorsió piràtica (or andalusí, or americà, esclavitud cubana, rèdits dels emigrants, ajut estatunidenc, fons europeus, darrerament bombolla de la immigració, i, sempre, espoliació dels catalans), combinant-ho amb una desadministració catastròfica (setze fallides estatals en cinc segles, recordem-ho). I és, alhora, un model antieconòmic que satisfà amb completa eficiència tots els objectius estratègics d’aqueixa oligarquia: manté Espanya ben distanciada de la resta d’Europa, o, com diuen els espanyolistes, ben lluny de Europa (la UE només interessa com a font de finançament extra); mina l’enemic interior número u (els catalans) i en soscava gradualment la base etnocultural; finança una espiral contínua de projectes faraònics improductius, però font de negoci multimilionari per a les empreses amigues (Íbex 35); i, last but not least, d’acord amb la tradició inveterada, alimenta nivells elevats de corrupció concentrats en les altes esferes, però que, subordinadament, han arribat a corcar els partits del règim.
De fet, l’aportació catalana és essencial per a maquillar les xifres macroecòmiques reals d’Espanya, que altrament revelarien una realitat ben tèrbola (vegeu més avall). Un bon exemple del frau acientífic que suposa analitzar un Estat-nació (és a dir, un Estat de composició muntinacional que oprimeix els al·lòfons) com si fos una unitat sociològica.
En efecte, la voracitat irracional de l’oligarquia espanyola espolia desenfrenadament els catalans mentre encara pot; però això ho podria resoldre la independència, bé que canviant d’arrel moltes coses, i amb molt d’esforç; ja ho deia la gran Eva Serra: “És una constant en la història de Catalunya que la ruptura amb l’Estat democratitza les lleis i fa prevaler la justícia social”. En canvi, les perspectives d’Espanya són molt negres, a llarg termini: certament, el nivell de vida hi ha millorat força (en un segle la renda per càpita espanyola s’ha multiplicat per sis, i ha reduït de tres quarts la distància amb la catalana); però amb un sistema educatiu maltractat i un model sociolaboral autolesiu (feines sense qualificació, salaris baixos, baixa productivitat, atur estructural), no en creix gaire el PIB (només als Països Catalans el PIB anual augmenta per damunt del 3 %, malgrat l’extorsió confiscatòria); n’augmenta el dèficit de la balança exterior; el país continua a la cua de l’economia europea com fa un segle; a Andalusia les autoritats fomenten els subsidis i no l’ocupació; a Extremadura els funcionaris públics són el 23 % de la població ocupada; els latifundis no es toquen (l’1 % dels propietaris controla més de la meitat de la superfície cultivable), i acaparen el 80 % dels ajuts públics... Malgrat tant d’ultranacionalisme sumptuari, l’oligarquia ha imprès una trajectòria suïcida a Espanya que, a força de fugides endavant, malbaratament massiu de tota mena de recursos (de propis i d’espoliats), i sobirana absència de previsió (i de prudència), arrossega criminalment el país a la inviabilitat i el desastre, mentre el priva de mecanismes amb què generar una societat dinàmica i eficient amb prou activitat econòmica, i no diguem una democràcia efectiva i no de cartró pedra (dependència de la trajectòria, se’n diu en història econòmica). De moment, l’oligarquia ja ha aconseguit que el vuitanta per cent del seu territori nacional tingui densitats de població que es compten entre les més baixes d’Europa, incloent-ne les més baixes després del Gran Nord. No sembla que això l’amoïni gaire.
Per acabar, constatem que aquest sistema colonial, dins la seva lògica peculiar, funciona més bé que un rellotge suís: la idea habitual entre l’opinió pública espanyola, formada multisecularment en la catalanofòbia estructural insuflada per l’Estat, és que els catalans són egoistes i insolidaris i viuen d’espoliar Espanya; i, a més, que Cataluña és la región més privilegiada per l’Estat. El parer dels hispanòfons dels Països Catalans (llevat de la minoria de colons), informat per l’experiència quotidiana, és tot altre, és clar; però no sembla que llur testimoni incideixi gaire en la granítica convicció de llurs parents d’Espanya.
