Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
"no som la perifèria de ningú, sinó el centre de nosaltres mateixos... tret que assumeixis la subalternitat provinciana"
01/09/2024 Entrevistes

Entrevistem Ferran Lupescu  (l’Hospitalet de Llobregat, 1961) és poeta. Fa teoria i recerca en ciències socials i humanitats, amb metodologia de base marxista i, generalment, amb perspectiva històrica, sobre camps molt diversos, i d’àmbit tant universal com nacional dels Països Catalans, essent-hi la qüestió lingüísticonacional un dels centres d’interès.

També elabora lèxics multilingües de disciplines sociohumanístiques. Col·labora de tant en tant amb articles d’anàlisi i opinió en diaris i revistes, així de paper com digitals. Conferenciant ocasional, viquipedista a batzegades, professionalment té la satisfacció d’ésser bibliotecari.

Tot just fa un parell de mesos que va sortir el llibre Diccionari del fet i de la qüestió nacionals de Ferran Lupescu (Edicions del 1979).  El volum, de 748 pàgines, aplega la terminologia del fet i de la qüestió nacionals amb plena actualització temàtica; en fixa la forma concreta amb criteris de funcionalitat, genuïnitat lingüística i transparència semàntica; defineix cadascuna de les entrades amb precisió; i, en els casos pertinents, analitza l’origen i evolució del terme i del concepte. És un treball d’anys, que han estat precedits per dos llibres anteriors: El país català i els altres (2018)  i , Les paraules de la nació (2019), també a Edicions del 1979.

Els que vam viure els darrers anys del franquisme i la transició estàvem orfes en conceptes en la nostre lluita contra la dictadura, l’opressió nacional i social. Sort vam tenir de l’opuscle “El fenomen nacional” de Carles Castellanos i el diccionari molt esquemàtic sobre nacionalisme d’Imma Tubella i Eduard Vinyameta. Com et va sorgir la idea de recollir aquest compendi de conceptes?
Tens raó; durant molt de temps hem hagut d’avançar a les palpentes, i amb una sabata i una espardenya. Bé; jo havia desenvolupat tota una cosmovisió sobre el fet nacional i la qüestió nacional que parteix de l’experiència catalana, però té en compte l’anàlisi de multitud d’altres casos, i en fa una síntesi conceptual molt meditada, de voluntat científica i aplicable universalment. La meva proposta, doncs, no pretén ser original, sinó que és la decantació d’un munt d’experiències acumulades col·lectivament. Per això mateix, jo em pensava ben bé que aquesta cosmovisió la compartia tot el moviment nacional català. Però vaig comprovar, astorat, que no: que moltíssima gent, tot i dir-se catalanista, o fins i tot independentista, no en té ni idea, i que hi cal formació política, ideològica, filosòfica, que sigui seriosa i sistemàtica. L’alternativa és deixar la gent a mans de la propaganda de l’enemic, falsària i alienadora. Per tal de fer-ho, la forma de diccionari és molt útil, i crec que pedagògica i clarificadora. I, precisament, ja feia molts anys que no hi havia disponible un diccionari d’aquest tipus, i el creia imprescindible. El vaig fer jo. I vaig aprofitar l’avinentesa per a bolcar-hi un munt d’informació imprescindible per a entendre el món on vivim, però que no acostuma d’arribar a les masses.
La meva proposta, doncs, no pretén ser original, sinó que és la decantació d’un munt d’experiències acumulades col·lectivament.
Una de les idees que em van quedar molt clares en aquell moment, era el terme “colonialisme interior” per marcar una diferenciació de les lluites colonials. Entens el que vull dir?

Sí, és clar: tota opressió nacional és una forma de colonialisme. És clar que a l’interior d’Europa no es tracta pas de colonialisme clàssic (de la mena d’Àfrica), però és igualment desestructurador i explotador. Per això colonialisme, però colonialisme interior. Robèrt Lafont tenia el cap molt ben moblat.ç

Més enllà del to acadèmic que intentes transmetre, es pot dir que el teu treball és de combat?
Home, sí: va contra el sentit comú establert i contra el consens acadèmic internacionalment hegemònic en el camp dels estudis nacionalitaris (Hobsbawm-Anderson-Gellner, en síntesi), elaborat i desenvolupat per gent que sovint és honesta, però obtusa, per una sèrie de pressupòsits fal·laços inqüestionats. Un consens profundament erroni, perquè, ras i curt, no es correspon amb la realitat. La voluntat del diccionari és clarificar les idees; no merament “fer propaganda nacionalista” de portes endins del país, sinó “dir la realitat” internacionalment. O sigui, contribuir a una anàlisi científica de la realitat en un camp concret del coneixement: el fet i la qüestió nacionals. I això, potencialment urbi et orbe. En aquest sentit, és una obra de pretensió acadèmica, per descomptat.
Veig que intentes tenir molta cura pel llenguatge, per arrodonir els conceptes?

Sí: les paraules signifiquen (no era l’Aracil que ho deia?). Cal expressar-se amb propietat, precisió i coherència. Almenys esforçar-s’hi tant com en sapiguem. Per exemple: parlar de “separatisme”, en comptes d’independentisme, és, directament, fer propaganda imperialista, perquè transmet la perspectiva de l’opressor.

Podries posar més exemples d’aquest ús alienat dels conceptes de l’enemic?
Tot terme expressa un concepte concret. Ara bé: tota la terminologia dels opressors és fal·laç i carregada d’agressivitat ideològica, pels criteris esbiaixats que transmet. Per això és alienador que la faci servir l’oprimit. Uns pocs exemples, doncs. Una cosa és “Espanya” o “França”, que designen nacions de què no formem part (altrament no seríem una nació). I una altra cosa són els estats espanyol i francès, de què sí que formem part, és a dir, són els estats que ens oprimeixen. Confondre ambdós conceptes equival a negar la nostra existència, com ara quan hi ha catalans que diuen “nosaltres, els espanyols” o “aquí a Espanya”, quan ni som espanyols ni “aquí” és Espanya. O quan els principatins anomenen els nord-catalans “francesos”, i els nord-catalans anomenen els principatins “espanyols”. El País Valencià no és pas cap “Llevant”, ni Euskadi és “el Nord”. Són coses que només se li acudeixen a un espanyolista, que veu el País Valencià com “el este de España” i Euskadi com “el norte de España”. A la resta del món, Països Catalans inclosos, el Llevant és la costa del Pròxim Orient, Xipre, etc. I des de l’òptica catalana, i objectivament, Euskadi és a l’oest, mentre que el Nord, per excel·lència, és Catalunya Nord. La qual, per cert, no és pas cap “sud de França”, per la senzilla raó que és part integrant del nostre país, i no pas de França, o sigui, de la nació francesa, per més que l’oprimeixi l’Estat francès. “Problema territorial” és un eufemisme espanyolista relativament recent, que pretén invisibilitzar el terme precís de qüestió nacional, esdevingut massa incòmode per a l’espanyolisme, per massa clar. A més, està molt mal format: objectivament, sona a urbanisme o a planificació del territori. Els moviments d’alliberament nacional contra l’Estat espanyol no són pas “nacionalismos periféricos”, autèntica bufetada supremacista: no som la perifèria de ningú, sinó el centre de nosaltres mateixos... tret que assumeixis la subalternitat provinciana, és a dir, que vegis el teu país no pas com el centre des del qual observar el món, sinó una mera “periferia de España”, només comprensible des de la centralitat de l’espanyolia. Etc., etc.
"no som la perifèria de ningú, sinó el centre de nosaltres mateixos... tret que assumeixis la subalternitat provinciana"
Burgesia, llengua, nació i ètnia, conceptes que una part de l’Esquerra Independentista no acaba d’assumir en el procés de ruptura, per un ideologisme purista i evitar també ser titllats de promoure una nacionalisme identitari
Un “purisme” postmodern inventat abans-d’ahir, si un cas. No és cap broma viure en plena era postmoderna; vivim envoltats d’aberracions ideològiques inquietants. En fi: qui gasta aquesta ideologia que dius demostra no tenir ni idea de la qüestió nacional, ni de la cosmovisió marxista, ni de la tradició acumulada per segles de lluita, ni de la realitat del país. És una forma crua d’alienació nacional. D’una banda, accepta acríticament el pseudoconsens acadèmic de què parlàvem més amunt, i que, com dèiem, és científicament erroni, a més de tòxic per a la causa de l’alliberament nacional. D’altra banda, adopta la perspectiva de l’espanyolisme i assumeix que aquest és neutre, que no és “nacionalista”, quan es tracta d’un ultranacionalisme supremacista i etnocida que té com a objectiu, no tan sols impedir la independència, sinó destruir la catalanitat. És a dir: és adoptar la perspectiva i els objectius de l’enemic. Aquí em sembla detectar un complex d’inferioritat envers l’esquerra espanyolista, percebuda com a d’esquerra-de-debò, sense la sospita de “burgès” que presumptament arrossega “tot això del catalanisme”, segons els colaus, el PSOE, Ciudadanos, la Falange i tots els altres. En canvi, l’Íbex 35 i la Guàrdia Civil deuen ser la sal de la terra proletària. En fi: és grotesc. És tan gros com assumir que l’objectiu del moviment comunista ha de ser la desregulació de mercats i l’acomiadament lliure. Ja s’ho faran.
"En fi: qui gasta aquesta ideologia que dius demostra no tenir ni idea de la qüestió nacional, ni de la cosmovisió marxista, ni de la tradició acumulada per segles de lluita, ni de la realitat del país."
Tot i parlant de llenguatge aplicat al territori, no creus ja que va sent hora de pensar com s’ha d’organitzar la nostra nació més enllà de les províncies i de les diputacions?

   I tant! Precisament és un dels meus centres d’interès de fa dècades. Vaig fer-hi una proposta concreta a El país català i els altres, recollida, a més, en l’obra col·lectiva Elements per a una sintaxi nacional. Com tants d’altres, m’afegeixo a una tradició ben llarga: tot el moviment catalanista, incloent-hi l’autonomisme, ha rebutjat de sempre la trama colonialista de demarcacions (províncies, diputacions i companyia), i ha reivindicat un sistema autocentrat basat en comarques i regions. Dit això, no podem limitar-nos a canviar les demarcacions, tot i que és vital. També cal canviar tot el model organitzatiu i de gestió; i radicalment. En aquest sentit, és il·luminador el treball d’Isidre Llucià que vaig ressenyar no fa gaire per a La Veu de Poble Lliure.

 

Quines són per a tu les aportacions teòriques més importants de l’independentisme combatiu?

--els Països Catalans (i no aquesta o aquella regió) com a àmbit nacional irrenunciable

--la independència (i no una forma o altra d’autonomia) com a objectiu polític i única solució realista al plet nacional català

--la indestriabilitat entre opressió nacional i opressió de classe, i, per tant, entre alliberament nacional i alliberament de classe; i, en conseqüència,

--el socialisme (i no el capitalisme) com a model sociopolític

--l’adopció de noves vies de lluita i de noves formes organitzatives, adaptades a cada moment històric

--la creació d’una simbologia pròpia i privativa de l’independentisme: estelada, eslògans, un estilisme característic, etc., etc.

   Tot plegat parteix de la tasca enorme feta per la generació fundacional de l’esquerra independentista, la generació del 68, per entendre’ns, amb gent tan lúcida com Eva Serra, Josep Ferrer, Carles Castellanos, etc., etc. Ja ho deia Bernat de Chartres: avancem a espatlles de gegants.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2024 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid