L’autor, que coneix molt bé el món de l’administració local perquè hi ha treballat quaranta anys, proposa un model radicalment nou de divisió administrativo-territorial (DAT) del Principat, així com de funcionament polític i gestió locals, en aquest treball de gran interès i d’originalitat remarcable, així com refrescant. L’autor creu que alguns aspectes del sistema podrien començar a implantar-se ja ara, aprofitant elements de la normativa vigent, però explicita que el ple desplegament només és possible a partir de la independència, que és el seu horitzó.
El model s’inspira en aspectes diversos de l’experiència d’Irlanda, de Finlàndia, de Portugal i de la Catalunya independent, és a dir, anterior a la Nova Planta. La intenció és recuperar el fil de la tradició jurídica catalana i trencar amb el pes mort de la tradició autoritària franco-espanyola.
Convé subratllar la importància d’aquest treball, en si i perquè corre perill de passar sense pena ni glòria: s’accepti el model en bloc o no, és evident que conté molts suggeriments valuosos de què caldrà prendre bona nota. Formalment, s’hi detecten certes deficiències de registre lingüístic. L’estructura de l’obra, malgrat la voluntat de sistematització (o a causa d’aquesta), és densa, reiterativa i, en alguns punts, confusa.
MOTIVACIÓ DEL PROJECTE: DENÚNCIA DE LA SITUACIÓ ACTUAL
Potser el millor de l’obra és l’anàlisi implacable de les disfuncions juràssiques del sistema hispano-espanyol vigent1: partits-negoci consagrats a viure de l’erari públic i divorciats dels interessos populars; desempara efectiva del ciutadà, amb la desafecció consegüent; politiqueria d’aparador; selecció negativa del personal i multiplicació d’endolls; ultraburocratització galopant; ineficiència; procés electoral que, en la pràctica, paralitza l’acció municipal durant bona part de la legislatura; llistes fantasma; un funcionariat que gaudeix “d’uns privilegis, regalies, prerrogatives, furs i immunitats, també d’una força i d’un poder fàctic implícit, com no trobem en cap més Estat de la Unió Europea” (ni a l’Estat francès?); a més d’“embull normatiu”, hiperregulat, irracional i contradictori (364.267 normes aprovades en el període 1979-2018, 11.737 de noves el 2018); i encara “l’excessiu nombre d’institucions i duplicitat de funcions que hi ha sobre el territori, un enrevessat i reiteratiu entramat d’ens político-administratius que compliquen enormement el principi d’eficiència i eficàcia administrativa, significant un considerable laberint i gal·limaties per al ciutadà” (o sigui, “més enllà dels nou-cents quaranta-set municipis, hi ha quaranta-un consells comarcals, quatre diputacions, set delegacions territorials del Govern de la Generalitat, quatre sotsdelegacions del Govern de l’Estat, així com totes aquelles delegacions territorials de les diferents conselleries de la Generalitat, i també les que corresponen a l’Estat”).
Tot aquest capítol (el darrer del llibre) és summament lúcid, brillant i valuós, i l’aplaudeixo ferventment. Caldria tenir-lo ben present com a antimodel quan bastim la Republica Catalana.
SÍNTESI DEL PROJECTE: TRAMA DE DEMARCACIONS
La DAT principatina respectaria el mapa municipal existent, però hauria de consistir en dos nivells i prou: l’Estat i les demarcacions territorials. Aquestes serien d’un sol rang, però de dos tipus:
- Municipis: aquells dels municipis actuals que tenen almenys deu mil habitants. Institució corresponent: consell municipal, amb batlle/paer i consellers, i amb seu a la casa de la vila/casa de la ciutat.
- ABA: agrupacions d’aquells municipis que tinguin menys de deu mil habitants. Aquests municipis continuarien existint com a municipis independents, però serien redesignats com a municipalitats. Les ABA haurien de coincidir amb les comarques actuals, excloent-ne els municipis “grans” (els que conserven la denominació de municipi), que serien acomarcals. Estalviem de transcriure la denominació atribuïda a les sengles institucions de govern d’ABA i de municipalitats.
A l’interior de municipis i d’ABA es preveuen ens sublocals amb capacitat representativa i d’autogovern: entitats territorials secundàries (municipalitats, barris, etc.) i entitats territorials primàries (pobles submunicipals, nuclis agregats, comunitats de veïns, etc.).
L’autor no ho explicita, però aquest model comportaria l’abolició de comarques i “vegueries”.
SÍNTESI DEL PROJECTE: MODEL POLÍTIC I DE GESTIÓ
- Criteris essencials: respecte per la identitat històrico-territorial de comarques i municipis, descentralització, subsidiaritat, eficiència, eficàcia, equitat, simplicitat, transparència, participació ciutadana activa i efectiva.
- Nou sistema electoral que promou la democràcia directa.
- Supressió de la política professionalitzada, de cara a impulsar la sobirania popular, minimitzar el paper dels partits polítics i forçar-los a transformar-se en agents político-socials reals.
- Mecanismes que promouen la participació efectiva del ciutadà: per exemple, setmana laboral de quatre dies, de manera que hom pugui dedicar un a la comunitat, i obligació de tothom d’ocupar algun càrrec en algun moment de la seva vida
- Limitació de mandats (màxim de dues legislatures).
- Renovació periòdica per cinquenes parts.
- Retiment de comptes i fiscalització sistematitzats, durant l’exercici del càrrec i després (purga de taula).
- Supressió de la discrecionalitat en nomenaments.
- Separació entre política i gestió: les institucions electes prendrien les decisions polítiques, però tota l’estructura administrativo-executiva seria en mans de tècnics professionals (gestors), a la manera d’Irlanda i de Finlàndia.
- Nou model de funcionariat: filosofia de servei al públic i no d’administració de súbdits; cos unificat; formació exclusivament a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya; ingrés per concurs; estatus laboral sense privilegis, però amb protecció contra possibles arbitrarietats polítiques; avaluació periòdica.
- Incorporació de les entitats de la societat civil (gremis i estaments per a l’autor) a l’administració local
És clar que tot plegat, subratlla l’autor, pressuposa una societat conscient, activament implicada en la cosa pública: una ciutadania sobirana.
CRÍTICA 1, SOBRE LA TERMINOLOGIA
La substitució de les espanyolades ajuntament i alcalde pels genuïns consell municipal i batlle/paer, cau del seu pes, exactament com l’eliminació del malentès (així mateix calc de l’espanyol) d’anomenar “ajuntament” la casa de la vila/casa de la ciutat; jo fa anys i panys que ho propugno, tot això (exemple: projectes constitucionals).
En canvi, no veig gens clar que calgui substituir regidor per conseller; regidor és ben genuí i força distant de concejal. I perdríem el terme.
L’autor introdueix el terme ABA amb voluntat de precisió expressiva, i per tal de remarcar-ne la innovació conceptual. Però el nou terme té ressonància fredament tecnocràtica. Per què no comarca? Primer: una ABA fóra una agrupació de municipis per a la gestió d’interessos comuns; i això ja existeix, i és la comarca (altra cosa és que, en efecte, les comarques administratives actuals funcionin malament o no funcionin). Segon: precisament, com puntualitza el mateix autor, les ABA haurien de coincidir amb les comarques actuals: en el seu model, l’única diferència fóra que hi hauria municipis no inclosos en cap comarca, atès que només s’agruparien en comarques els municipis menys populosos (i certes disfuncions actuals podrien solucionar-se, com ja s’ha fet abans, alterant la delimitació comarcal on calgués, sempre que hom arribés a una planta territorial fixa, no sotmesa a reformes constants). Tercer: rebatejant les ABA com a comarques, evitaríem l’abolició d’aquestes com a ens administrativo-territorials de plena personalitat jurídica… essent així que, en termes catalans, les comarques, com els ajuntaments, són element central i irrenunciable de qualsevol divisió administrativo-territorial concebible, en tant que realitats històriques i àmbits d’espai viscut (la mateixa raó, suposo, que impulsa l’autor a propugnar la coincidència entre ABA i comarca). Això sí: llavors, caldria introduir una distinció conceptual (no pas jurídica) entre comarques històriques i comarques administratives; per exemple, Vic seria part integrant d’Osona des del primer punt de vista, però no des del segon. De retop, això promouria noves capitalitats, amb la d’Osona atribuïda a Manlleu, probablement.
No veig necessari distingir entre municipalitat i municipi, segons que hom formi part d’ABA o no: si de debò els municipis agrupats en ABA continuen existint com a municipis independents, per què canviar-los la denominació? Dit altrament: o ets municipi, o no n’ets; si n’ets, digues-te’n.
La recuperació de gremis i estaments és una opció terminològica força desafortunada: tant en català com internacionalment, aqueixos termes designen conceptes medievalo-feudals molt específics, referits a un estadi històric superat, i no equivalen pas a societat civil, teixit associatiu, etc., que són els termes precisos amb què designar el concepte que l’autor té en ment. Les paraules signifiquen.
CRÍTICA 2, SOBRE LA PLANTA TERRITORIAL
Completament d’acord a eliminar les multiduplicitats actuals, començant per províncies i diputacions, delegacions territorials d’una administració davant una altra, etc., etc. Però interpreto que, en realitat, la proposta de Llucià no és pas en dos nivells, Estat i ABA, sinó en tres: Estat, ABA i municipi. Cert que l’ABA i el municipi no agrupat tindrien el mateix rang. Però els nivells administrativo-territorials serien tres, com deia, si hem d’entendre que, com l’autor afirma explícitament, els municipis agrupats en ABA han de continuar existint com a municipis independents, o sigui, ens administrativo-territorials de plena personalitat jurídica.
És a dir: en bona lògica, o bé els municipis poc poblats continuen existint, i, per tant, els anomenem municipis; o bé, sota la rúbrica de municipalitats (que algú podria interpretar com a truc retòric), en la pràctica se suprimeixen i esdevenen ens submunicipals; els quals, a més a més, serien de mal casar, conceptualment, amb llur paper d’ens constitutius d’una comarca.
En el segon cas, aniríem, en la pràctica, i terminologia a banda, a un model belgo-greco-lituà: macrofusió de municipis, en el nostre cas un per ABA, la qual, doncs, passaria a ser, de fet, un municipi. I, posats a fer-ho, val més anomenar les coses pel seu nom, i propugnar que només hi ha d’haver Estat i municipis (encara que siguin municipis enormes). Això sí que seria un model en dos nivells. I, personalment, és un model que no comparteixo. Tot plegat em recorda, d’alguna manera, les municipalies que propugnava Lluís Casasses per a substituir les comarques. En definitiva: en aquest punt central, trobo que la proposta de l’autor té una ambigüitat estructural (o una incoherència?).
Postdata: cal remarcar que fins i tot models que reivindica l’autor en un aspecte o altre, com Irlanda i Finlàndia, i, implícitament, Bèlgica, Grècia i Lituània, continuen tenint demarcacions supramunicipals, malgrat les macrofusions municipals. És erroni afirmar, com fa l’autor, que funcionen en dos únics nivells: estatal i municipal.
Encara: posem que –municipis no agrupats a banda– hi ha tantes ABA com comarques actualment reconegudes. Ara bé: les comarques poden ser molt petites, i, doncs, no atènyer el mínim demogràfic per a constituir ABA. Més: encara avui es reivindiquen comarques objectivament existents, però no reconegudes oficialment. En aquest cas, què fer? No reconèixer-les mai? Reduir el nombre de les existents? L’eficiència administrava és molt important, però no pot passar per damunt de la identitat col·lectiva en què recolza el fet comarcal (i el municipal).
A benefici d’inventari: per a mi és d’importància vital un tercer nivell: la regió (que no “vegueria”), agrupació de comarques. L’autor ni esmenta les regions, la qual cosa és del tot coherent amb la lògica del projecte; no me’n queixo. Per la meva banda, considero que les regions són el principal component subnacional que estructura el país, així com elements estratègics de la reconstrucció de la nació plena, és a dir, de Salses a Guardamar. Emperò, com que argumentar la importància vital de la regió fóra massa llarg, no m’hi faré fort. Apuntaré, però, que solucionar la governació de les regions és una qüestió difícil que encara no tinc clara del tot: en nom de la simplicitat i l’eficiència, les regions, arribat el cas, podrien tenir caire oficial, però a efectes estadístics, és a dir, sense institucions pròpies. La qual cosa, alhora, seria difícil de conjuminar amb el paper estructurador que cal atribuir-los; i impossible en el cas de les regions insulars (a què fóra il·legítim reduir el marge d’autogovern que ja tenen ara). Qualsevol suggeriment serà benvingut.
CRÍTICA 3, MODEL POLÍTIC I DE GESTIÓ
Sense la menor intenció d’ofendre, tant més quan em consta la voluntat democratitzadora i progressista de l’autor: això d’incorporar oficialment a l’administració municipal les entitats privades, el món associatiu, no puc evitar que m’evoqui el corporativisme feixista, o la “democràcia orgànica”. Per exemple: això podria comportar, o bé l’absorció de la societat civil local per part de l’Estat, o, al contrari, la colonització de l’administració local per part d’interessos privats (ni que siguin d’una societat colombòfila). O, pitjor encara, una combinació caòtica d’ambdós desastres. D’altra banda, en el pitjor dels casos podria ben bé ser que cada entitat es dediqués a aprofitar la seva quota de poder per a impulsar els seus interessos sectorials en detriment de l’interès general, ben bé com fan ara els partits-empresa. En resum: l’administració pública i la societat civil són esferes diferents que no han de barrejar-se. Tot i que l’autor parteix d’una cosmovisió demoburgesa, hom diria que té en ment una societat socialista avançada en camí de la construcció del comunisme, on la mentalitat i les actituds serien molt diferents de les actuals; dialècticament, és un model que, aplicat al nostre món tardocapitalista (amb ultraliberalisme o no), em temo molt que fóra contraproduent.
Per més que això vigeixi en una democràcia avançada com Finlàndia, no veig gens clar que l’administració local hagi d’estar en mans de gestors professionals, i no dels electes pel poble. Com a avenç democràtic, em grinyola. Simpatitzo molt amb la idea d’evitar la dictadura partitocràtica, però aqueixa alternativa equival a implantar una tecnocràcia pretesament “apolítica”; una opció francament perillosa, perquè les qüestions tècniques sempre són polítiques. En el sentit més digne del terme política, és clar.
NOTES
1. Característiques generalitzables, de fet, a tot el sistema polític de l’Estat espanyol, si hi afegíem uns quants altres vicis i disfuncions; tant més dins l’actual procés d’involució sociopolítica desfermada. D’altra banda, una certa part d’aqueixes característiques les comparteixen les democràcies burgeses del centre del sistema, en el marc de la degradació creixent provocada per l’apogeu de l’ultraliberalisme; si bé el cas espanyol se singularitza per uns trets peculiarment reaccionaris (antimodernitat subjacent, autoritarisme estructural, oligarquia hereditària, aïllacionisme provincià autosatisfet, ultranacionalisme explícit, experiència de feixisme estable enfront experiència de lluita contra el feixisme, etc., etc.).
