Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
L’esquerra davant el repte europeu
18/01/2021 Adam Majó

George Monbiot, escriptor i activista britànic, descriu la batalla pel Brexit com una guerra civil entre dues formes de capitalisme que anomena, respectivament, domesticat i dels senyors de la guerra. Els primers creurien que una certa reducció del marge de benefici està justificada si a canvi s’aconsegueix pau social i estabilitat. Són els partidaris de la democràcia, la separació de poders,  una certa regulació de l’economia, una classe mitja àmplia i una fiscalitat prou potent i redistributiu com per evitar crisis socials que s’acabin traduint en crisis polítiques. Els altres, en canvi, considerarien qualsevol regulació de l’economia o càrrega fiscal que no vagi dirigida a finançar la protecció de l’ordre públic i la propietat privada com un robatori intolerable. Pels primers la Unió Europea seria útil, pels segons, una nosa a eliminar o disminuir.

L’esquema explica de manera entenedora quina és la disjuntiva real de l’esquerra a l’hora d’afrontar l’Europa política realment existent. Per molt que els darrers trenta anys l’hegemonia neoliberal s’hagi fet notar també a Brussel·les i a Frankfurt i que això hagi provocat reducció de la protecció social i el sector públic en benefici de les privatitzacions, les baixades d’impostos i el pagament del deute, el cert és que Europa segueix sent el lloc del món capitalista (és a dir del planeta sencer, a la pràctica) on la pressió fiscal, la intervenció de l’estat sobre l’economia i la qualitat de l’anomenat estat del benestar són encara ara més elevats.

Cal recordar que el projecte europeu va tenir en els trenta primers anys de vida, quan feia bandera dels drets humans, la democràcia i la justícia social, els seu moment de més gran prestigi i legitimitat; i que és precisament en l’oblit o afebliment d’aquests valors quan ha crescut l’euro-escepticisme o directament l’anti-europeisme. Els partidaris sincers de la construcció europea saben que aquest projecte només evitarà el col·lapse si esdevé cada cop més social, democràtic i solidari (internament i externa), és a dir, si supera progressivament l’etapa de l’austeritat pressupostària, el tancament de les fronteres exteriors i la governança de club d’estats.

En realitat, que la UE podia perfectament fer polítiques diferents a les que va fer ara fa 10 anys era una evidència negada pels ortodoxes (neoliberals i marxistes) però confirmada ara amb la reacció a la crisi del COVID19: suspensió del límit de despesa, compra de deute a interès zero o negatiu, ajudes a fons perdut, deute mancomunat, impostos  europeus, ampliació del pressupost comunitari... La Unió Europea necessita certament moltes reformes i algunes d’aquestes, com revisar els tractats subscrits els darrers trenta anys, costaran, però fins i tot amb l’actual marc legal el marge per fer polítiques diferents és ampli i depèn de la voluntat política i de la capacitat de la societat de pressionar, com sempre.

I és que, siguem clars, l’alternativa a la construcció europea que hi ha sobre la taula no és el sobiranisme socialista sinó el replegament nacional i nacionalista (en l’accepció més excloent i egoista del terme) i l’afebliment dels poders públics en favor del capital transnacional. Paradoxalment, rere el discurs sobiranista i antiglobalitzador de la dreta més dura i populista el què hi ha és un cínic intent d’esmicolar i afeblir la capacitat real de l’estat (en genèric) d’intervenir i regular l’economia. Les dotzens d’estats al món que imprimeixen moneda i tenen bandera a la ONU però que en realitat fan servir el dolar (o el Iuan) i tenen ben poca capacitat per decidir sobre el propi destí en serien la prova evident. Si fins i tot economies fortes com Turquia o l’Argentina (per no parlar de Veneçuela) veuen com la seva moneda és una joguina en mans dels mercats i la pressió política internacionals. Almenys, l’Euro proporciona estabilitat, canvi i previsibilitat, que no és poca cosa.

És hora, en definitiva, que l’esquerra deixi de mirar-se el projecte europeu de reüll i s’hi impliqui a fons, no per fer de veu de la consciència sinó per liderar-lo, en aliança amb els capitalistes domesticats i, algun dia, sense ells.

Altra cosa és el debat no menys apassionant sobre la possibilitat o no de construir un demos (que no un etnos) europeu, un subjecte polític supra-nacional i progressivament post-nacional. De fet, molts anti-europeistes d’esquerres s’oposen al projecte europeu perquè el creuen incapaç de generar la necessària solidaritat i mobilitat territorial i el consideren, per tant, un terreny de joc desfavorable pel necessari desplegament de la lluita de classes. L’arrel del debat sobre Europa, per tant, té més a veure amb la importància política que cadascú dona a la qüestió nacional que amb l’estricte debat econòmic que separa l’esquerra de la dreta. Nacionalistes contra post-nacionalistes.

 

 

Adam Majó

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid