Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La decadència
10/09/2020 Adam Majó

Diversos articles i editorials publicats els darrers dies deixen clar quin serà el discurs central de l’espanyolisme els propers mesos: Barcelona i Catalunya han estan en decadència institucional i econòmica, Madrid ens ha passat definitivament al davant i la capital catalana està en vies d’assemblar-se més a Marsella que a Munic o Milà. I això de qui és culpa? De l’independentisme, evidentíssimament, que dilapida grans diners en ambaixades i propaganda, que distreu a la ciutadania dels veritables problemes, que espanta la inversió estrangera i que crea un clima d’intolerància i introspecció que contrasten amb la cosmopolita i oberta capital del regne... 

A tot això l’independentisme (i el d’esquerres més) hauria de respondre-hi amb molta intel·ligència, intentant arribar a les persones i sectors susceptibles d’empassar-se aquest discurs interessat. En primer lloc, caldria posar en qüestió la suposada decadència barcelonina-catalana, admetent les dificultats i mancances però posant també en en valor tot allò que sí que funciona raonablement bé: l’alimentació (vi inclòs), les universitats, el sector farmacèutic o, malgrat tot, el turisme (intern i extern) i l’automòbil. Que-no-estamos-tan-mal-hombre.

En segon lloc haurem de repassar el memorial de greuges: l’abandonament de rodalies, la concentració extraordinària i continuada de recursos públics a la capital del regne, l’estat (monarquia inclosa) maniobrant per atreure inversió i seus d’empresa a Madrid, el boicot al corredor mediterrani ferroviari,  les infraestructures -pressupostades o no- mai executades, l’estructura radial de comunicacions, l’ofensiva política contra el sistema de caixes d’estalvis, etc... I caldrà recordar que tots aquests factors, així com la conseqüent insatisfacció de la societat catalana, són anteriors al procés, i que determinades tendències (com el trasllat de seus o el creixement del PIB madrileny) venen de lluny, són estructurals.

Alhora, caldrà admetre que sí, que és possible que el conflicte polític i l’incertesa generin dubtes en determinades operacions o decisions econòmiques (el capital és covard per definició). Però és precisament per això que cal una solució dialogada al conflicte i que insistim en la idea que és la repressió i la negativa a pactar un referèndum per part de l’estat i l’espanyolisme el què perjudica al conjunt de la ciutadania catalana.

Per últim caldrà explicar perquè en altres moments històrics, amb Catalunya igualment subordinada al poder polític espanyol, el país ha sabut  modernitzar-se, industrialitzar-se i reindustrialitzar-se. Caldrà anar més enllà del la-culpa-és-d’Espanya (o del seu germà bessó: la culpa-és-del-capitalisme) i fer-nos algunes preguntes: Ara que la Unió ens financia el canvi de model, tenim projectes amb cara i ulls? O hem de tornar a refiar-nos del totxo, la xancleta i els cotxes, per rellançar l’economia? Serem capaços d’anticipar-nos a la transició ecològica, o haurem d’esperar a que Europa ens hi obligui? Podem, des de la Generalitat i els ajuntaments, garantir uns mínims per tothom i fer raonablement compatibles produir i repartir?  Volem ser capdavanters en economia cooperativa i de Km0? Estem disposats a transformar en profunditat el model de transport i mobilitat interns?  Que hem de fer per millorar el model educatiu del país?...

En definitiva, estaria bé que les properes eleccions servissin per anar més enllà de l’enroc i per dibuixar horitzons creïbles i engrescadors que ens permetin gestionar aquest mentrestant amb definició, ambició i empenta.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid