No cal tenir un màster en cupologia per saber que si a partir de la setmana que ve els diputats i diputades de CUP-Guanyem són necessaris per a investir un president o presidenta independentista tindrem culebrot llarg i complicat. Tampoc és difícil identificar quin sector cupaire serà més partidari d’explorar pactes d’investidura -i fins i tot legislatura- i quin no en voldrà saber res. Hauria estat fantàstic haver parlat, acordat i fet públiques les condicions per a possibles acords d’investidura o de govern abans de les eleccions, però ja se sap que massa en política, sovint, allò que convé dir abans de els eleccions no és el què convé fer després.
Les alternatives més probables? Em temo que dues que poden acabar sent la mateixa. La primera –difícil però en absolut impossible- que el candidat del PSC aconsegueixi el suport de 68 diputats, sumant des dels Comuns fins a vox i sense descartar el PDECAT que està fent una campanya digne de la pitjor UDC. La segona es diu repetició de les eleccions i ens pot portar al mateix lloc que acabem de descriure. Un risc que hauríem de mirar d’evitar.
Com que perdre el temps és la darrera cosa que volem i necessitem, com a societat, vull pensar que després d’un procés deliberatiu més o menys enrevessat i nerviós, finalment la CUP optarà per repetir la fórmula de fa tres anys i facilitar l’investidura d’un president o presidenta amb el llaç groc a l’americana, però sense entrar al govern i ni facilitar l’aprovació d’uns nous -i imprescindibles- pressupostos.
Entendré aquesta posició si el govern l’encapçala Laura Borràs (i Joan Canadell!), però em semblarà un error greu si és Pere Aragonès qui esdevé el 132è. Amb un PSC ataronjat, la dreta espanyolista marxant al pas de vox i l’espai post-convergent en eterna reformulació, seria una ocasió immillorable per construir un bloc d’esquerres i autordeterminsta capaç de disputar l’hegemonia a la resta de sectors polítics del país. Un bloc que incorpori els comuns (o a bona part d’ells) i governi a partir de quatre eixos amb què una gran majoria dels catalans i catalanes estem d’acord: Autodeterminació, sector públic fort (amb la fiscalitat corresponent), transició ecològica de l’economia (fets, no paraules) i drets (papers) per a tothom. I fer-ho recordant el què ja sabem, que des de l’administració i la política institucional no es canvien les coses d’un dia per l’altre, que tot és desesperadament lent i difícil i que, per tant, cal combinar l’acció amb la pedagogia; però que –com hem après als ajuntaments- amb perseverança, determinació, suport popular i cintura s’aconsegueixen coses i es fan passes endavant. Fora excuses, doncs, i a governar!
