Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Ser senador

Article de Lluís Maria Xirinacs publicat al diari Mundo Diario, a la secció "Diario de un senador", el 21/1/1978. Article traduït i digitalitzat pel Centre d'Estudis Joan Bardina

25/01/2021 El fil roig
Lluís M. Xirinacs: "Ser senador" Lluís M. Xirinacs: "Ser senador"
Em costa parlar malament dels partits perquè els crec necessaris i perquè en la seva actuació tenen múltiples encerts; però odio la idolatria i el dogmatisme partidistes, com qualsevol altra forma d'idolatria o partidisme.

M'he cansat de comentar amb paraules senzilles per a què serveix i per a què no serveix un partit. També he comentat, perquè no és cert, aquell principi que tot passa pels partits. Una persona no deixa de ser persona pel fet d'inscriure’s en un partit. Una nació no és un partit. Tampoc ho són un municipi, una empresa o una comarca. L'art, la ciència, la religió, el dret, l'economia depenen de la política, però també la condicionen: Tenen una àrea d'independència parcial. Tampoc són el mateix Estat i partit. Quantes vegades hem vist al govern d'un partit determinat actuar amb el programa del partit de l'oposició en els països democràtics bipartidistes! El senyor Suárez, en la seva qualitat de cap de govern, més d'un cop s'haurà vist obligat a prendre determinacions contràries a les línies establertes en el si del seu partit.

¿Per què, doncs, hi ha senadors dependents de partits que estan contínuament dimitint de les seves responsabilitats de senadors? A mi no m'escandalitza que els senadors de dretes guanyin totes les votacions i els d'esquerres les perdin totes. Per alguna cosa la dreta, encara que en el nostre cas la llei electoral fora injusta, va guanyar les eleccions al Senat. És la llei de la majoria. El que m'indigna és que, en la dreta i en la esquerra, els senadors lligats a partits, que tenen els seus líders al Congrés, mai no s'atreveixin a esmenar res que els seus líders al Congrés hagin determinat ni a proposar res de nou per via senatorial. Són els lacais dels seus col·legues congressistes i res més. I com que això afecta sobretot a UCD (115 senadors) i al PSOE (47 senadors) que sumen bastant més de la meitat del total, tenim un Senat totalment inútil. Precisament l'absència de líders polítics al Senat dóna a aquesta institució una distància i per tant una certa independència dels partits, que pot ser usada avantatjosament per tirar endavant aquelles mesures que semblen necessàries, però que poden deteriorar la imatge dels partits o del govern davant els seus electors. Aquest és el cas del incomprensible indult per als presos socials i de les mesures suplementàries de la llei d'amnistia política que encara estan pendents.

Quan començarem a ser senadors?

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid