Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Els joves treballadors

Article de Jordi Moners i Sinyol, activista i teòric que fou militant del FNC, PSAN, MDT i Catalunya Lliure, publicat a la revista Canigó núm. 398, del 24/5/1975

19/11/2020 El fil roig

Els spots publicitaris, el cinema, la TV, i tota la propaganda de la societat moderna ens ofereix una imatge feliç, eufòrica, dinàmica i escumejant de la joventut actual: "¡Qué grande es ser joven!" és un dels eslògans que més clarament poden sintetitzar i explicar aquesta visió. Els joves practiquen tota classe d'esports, equitació, esquí, tenis..., van amunt i avall per carreteres, autopistes i muntanyes amb cotxes esplèndids i motos espectaculars i sorolloses, gaudeixen de la vida, estudien amb il·lusió i, sense obrir cap finestra a la crítica, esperen un  futur que els integrarà feliçment a la societat més feliç que ens poguem imaginar.

¿Existeixen realment aquests joves? És clar que sí. Són, els fills de papà, que poden anar a la universitat sense necessitat de treballar ni ajudar a fer cap ou ferrat a la mare. Són el grupet minoritari de privilegiats que han nascut amb al pa sota l'aixella.

Però, ¿i aquells joves que veiem amb cara d'avorrits a les discoteques, pels carrers i places, o bé discutint apassionadament de futbol en una taverna? ¿O aquells que, més preocupats, es deleixen per discutir i analitzar els problemes econòmics i socials en què són immersos? ¿Com són aquests? ¿Com viuen? Aquests són la immensa majoria. Són els joves obrers.

La fàbrica, el taller o l' oficina és el lloc on han de passar vuit hores diàries, això si l'empresari no els n'exigeix alguna d'extra.

-No és just, diuen, que si tenim les mateixes obligacions que qualsevol obrer adult -sovint fem el mateix treball, tot i la nostra manca de preparació tècnica i física- no puguem tenir els mateixos drets, econòmics i jurídics.

En efecte, el jove és per a l'empresari una mà d'obra barata. Produeix el mateix i cobra menys que un obrer adult. D'altra banda, com que és menor d'edat, encara no li deixen assumir cap responsabilitat sindical: ni elegir ni ser elegit.

-¿Per què aquestes discriminacions, a l'hora dels avantatges, si quan cal escarrassar-se ho fem tots amb la mateixa suor? Amb l'excusa de la proximitat del servei "militar sovint tenim dificultats a trobar una bona col·locació. Molts joves treballem amb contractes eventuals, que s'allargassen anys i més anys. I, és clar, en aquesta situació d'inseguretat laboral molt pocs ens atrevim a form1ilar queixes o reivindicacions. Seria contraproduent i perillós per a la nostra situació dins l'empresa.

-I a les noies, si volem fer el servei social, l'empresa ens dóna una hora lliure per a les classes, però el temps del desplaçament l'hem de recuperar. A la pràctica, però, com que aquestes classes són gairebé sempre al vespre, l'empresa s'estalvia aquelles hores que ens hauria hagut de regalar i les hores de, classe i les despeses del desplaçament van a càrrec nostre!

Hi ha aspectes humiliants, com els mals tractes. I el paternalisme: molts patrons envesquen els joves obrers amb bones paraules, promeses i deferències personals, tot per poder-los escamotejar unes pessetes cada setmana i lligar-los a l'empresa amb aquella fidelitat de "bon criat" a què ens ha avesat tant la literatura romàntica i de color de rosa. Per tal de correspondre a aquestes amabilitats de l'amo els joves es veuen obligats a fer feines que no consten al contracte i que sovint esdevenen mortificadores i provoquen l'escarni dels companys de treball, que se'ls miren per damunt les espatlles. -Si volem ensinistrar-nos en un ofici, hem de passar per les escoles professionals. Freqüentar-ne una és molt difícil, no sols pels desplaçaments, sinó per la matricula: n'hi ha poques i és quasi impossible trobar-hi un lloc. I quan hi podem entrar, l'ensenyament no sempre és tan adequat i modern com caldria.

A les grans empreses, tanmateix, el jove treballador troba una escola d'aprenents. Hi pot aprendre, doncs, un ofici sense haver de perdre temps en viatges, i en contacte estret amb la realitat laboral. Hi ha, però, una contrapartida: la tècnica que s'hi pot adquirir està tan lligada a les activitats de la pròpia empresa, que fa difícil al jove de canviar d ' empresa un cop acabat l'aprenentatge. És una limitació a la llibertat de treball...

És interessant de sentir aquests nois. És interessant, perquè ens mostren l'altra cara de la medalla, la cara real i viva -tan diferent de la que ens ensenya la publicitat- de la nostra joventut actual. Aquests són els joves que només amb un gran esforç personal podran alliberar-se de les trampes que els para la "civilització" capitalista. Només amb un esforç sobrehumà podran escapar-se del destí que aquesta societat els prepara: omplir quinieles cada setmana, badoquejar tot el temps lliure davant la televisió, armar tabola i provocar baralles als balls i lo- cals públics, o esgargamellar-se i discutir frenèticament fins arribar a esbatussar-se per un resultat positiu o negatiu del seu equip de futbol. No tots arribaran a alliberar-se'n.

Però molts sí que ho aconsegueixen. Entre molts altres fets, ens ho demostra el "Manifest dels aprenents i joves treballa· dors" aprovat fa pocs dies en assemblea a Cornellà, que després ha estat acceptat i signat per molts joves treballadors del Baix Llobregat. Aquest "Manifest", publicat a la premsa diària barcelonina (vegeu "Brusí" del 2-V-75), reivindica una rastellera de drets, econòmics, laborals, culturals, polítics i socials, i palesa un grau de consciència cívica i col-lectiva i de resistència a les temptatives de manipulació i alienació de la societat moderna.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid