Constatada la negativa dels governs i partits espanyols (amb excepcions cada cop menys excepcions i cada cop més irrellevants) a convocar, o si més no acceptar, un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, sembla clar que aquesta sortida democràtica al conflicte polític que tenim plantejat sobre la taula no l’assolirem a , només, d’hàbils negociacions parlamentàries ni d’augmentar un punt o dos els resultats electorals de l’independentisme en les properes eleccions. Tot i que, per descomptat, les dues coses són també útils i necessàries. El republicanisme català s’enfronta a un adversari obstinat (i en aquest tema obsessiu) que no cedirà si no canvia de forma molt substancial la correlació de forces interna i externa. Aquest és, per tant, un embolic que va per llarg, per molt més llarg del què voldríem, i ens esperen, per tant, uns quants anys més de tensió política i restriccions democràtiques.
Per encarar aquesta nova etapa l’independentisme ha de reorganitzar-se i ho ha de fer preveient tots els escenaris, inclòs evidentment el de l’increment de la repressió i el de la desobediència. Alhora, però, ha d’afrontar amb bons arguments i propostes renovades la batalla que mai s’atura, la de les idees, que en aquest cas gira inevitablement entorn a aquella reclamació que ja presidia la manifestació contra la sentència de l’estatut ara fa 9 anys (Som una nació. Nosaltres decidim) i que no és altra cosa que el dret d’autodeterminació. Un dret que cal insistir a posar sobre la taula i a forçar-ne la discussió a partir de, com a mínim, dos arguments de pes: el dret internacional i el sentit comú democràtic.
Dret internacional perquè el Regne d’Espanya va signar l’any 1977 el Pacte dels Drets Civils i Polítics que, en el seu article primer, afirma textualment que TOTS els pobles tenen dret a l’autodeterminació. Aquest concepte jurídic i polític, per tant, forma part ara ja del corpus legislatiu espanyol i és per això que ni la Constitució ni cap altre llei prohibeixen ni poden prohibir explícitament l’exercici d’aquest drets. I sentit comú democràtic perquè fins i tot alguns opinadors i polítics espanyolistes (el mateix Miquel Iceta) han admès en més d’una ocasió l’evidència: que si hi hagués, posem per cas, un 70 % de catalans que votessin partits independentistes de manera inequívoca i sostinguda en el temps, seria impossible seguir bloquejant un referèndum sobre aqueta qüestió. La discussió, per tant, no és sobre si aquest dret existeix, perquè és evident que sí, ni sobre si Catalunya hipotèticament podria exercir-lo, idem, del què es tracta- i per això cal asseure’s a parlar!!- és de posar-se d’acord en el qui, el quan i el com (el cens, les majories mínimes, el moment adequat, la possibilitat o no de repetir-lo, la gestió del resultat..), que no és poca cosa.
Això és el què en el seu moment va fer el govern canadenc amb el Quebec, quan va redactar l’anomenada Llei de la Claredat (Clarity Act), això és el què molt encertadament va plantejar el president del Parlament, Roger Torrent, a Madrid a principis d’aquest mateix estiu i aquest hauria de ser, al meu entendre, un mantra a repetir sempre i arreu per l’independentisme.
