En relació a la recent davallada electoral, deixaré pels militants de la CUP i dels Comuns la identificació i anàlisi dels errors comesos. Prefereixo, en canvi, ubicar aquesta dificultat per sortir del minoritarisme en un context més ampli i vincular-ho a la crisi severa que està vivint l’esquerra de tradició revolucionària arreu del món; escombrada dels països àrabs per l’onada islamista, derrotada a l’Amèrica Llatina, institucionlitzada i desvirtuada al continent asiàtic i incapaç de connectar amb la classe treballadora a Europa i occident en general. Al Parlament Europeu, per exemple, el grup de l’Esquera Unida ha passat de 54 a 38 escons, d’un total de 751. El repunt d’ara fa 5 anys (Podemos, Syriza, la CUP...) tenia més a veure amb l’emprenyamenta causada per l’estafa financera que amb la consolidació d’un projecte; era més un vot de protesta que de proposta.
En aquest sentit, és interessant el cas de Berga, que conec de prop. L’any 2015 guanya les eleccions recollint, sobretot, vot de protesta general (la crisi tocava fons) i local (contra la paràlisi convergent). Quatre anys més tard, la CUP reedita i incrementa la victòria gràcies a una gestió basada en l’endreça de la casa, l’austeritat pressupostària, la proximitat amb la ciutadania, el compromís independentista i un cert canvi de mirada sobre la història i els referents de la ciutat. El què no s’ha fet, en absolut, és capgirar Berga, tot al contrari, i precisament per això, perquè la CUP ha mostrat la seva cara més conciliadora i pragmàtica, la gent els ha revalidat a les urnes.
Tornant a Europa, les úniques esquerres que pugen i es reforcen són –i aquest és el tema- les que es vinculen a un projecte més o menys visualitzable, possible i concretable: el republicà/independentista, en el cas de Bildu, ERC i el Sinn Fein, i l’ecologista, per la resta de membres del grup verd.
La manca de proposta creïble i engrescadora de l’esquerra que rebutja la tradició socialdemòcrata ve de lluny, comença fa 50 anys (1968), s’agreuja ara en fa 30 (1989) i té a veure amb el descrèdit, primer, i l’ensorrada, després, del model Soviètic. A sobre, part del vot protesta que sempre havia conservat l’esquerra radical, s’escola ara cap al populisme de dretes. Als anys 90, en temps de antiglobalització, Seattle i RATM, des de l’esquerra del Un altre món és possible es defensava que no calia concretar de quin altre món estàvem parlant, que en el rebuig al capitalisme ja hi havia la llavor d’una nova societat i que aquesta es definiria progressivament, sobre la marxa. Doncs, mira, no. Sense alternativa més o menys creïble, sense model, només amb valors, bondat i utopia, no es construeix projecte polític.
Què ha de fer, doncs, l’esquerra que es vol revolucionària? Tres alternatives, té: conformar-se amb la residualitat més o menys influent, especialitzar-se (apostar de veritat per l’ecologisme, per exemple) o adoptar el model anglo-saxó (Sanders i Corbyn); això és treballar des d’un partit-plataforma mainstream i des d’allà, comptant amb l’estructura, la influència i la referencialitat d’aquestes organitzacions, proposar una agenda possibilista però transformadora alhora.
