Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Un estat a Palestina
18/08/2019 Adam Majó

Les derrotes àrabs de 1967 i 1973 van acabar, no només amb el control efectiu per part de d’Israel de tot el territori de l’antic mandat britànic de Palestina (i una mica més), sinó també amb l’acceptació general, tàcita o explícita, de l’existència irreversible de l’estat d’Israel. Des d’aleshores, hi ha hagut un consens unànime, entre tots els agents sincerament interessats en trobar una sortida pacífica i més o menys justa a aquest llarg i tràgic conflicte, a favor de la solució que proposava Nacions unides  l’any 1948, la dels dos estats. Els obstacles per fer-la realitat han estat, bàsicament, tres: la desconfiança, després de tres guerres seguides, instal·lada en la societat israeliana, el problema dels refugiats (els àrabs expulsats de casa seva i que no renuncien a tornar-hi) i, per últim, el doble discurs de l’estat d’Israel, que mentre afirma acceptar la idea d`un estat àrab-palestí, treballa descaradament per assolir el plantejament reflectit en la seva bandera (dues franges blaves laterals que simbolitzen el Mediterrani i la conca del Jordà i al mig l’estrella de David, la pàtria dels jueus, amb Jerusalem com a capital). Tant és així que, en aquests moments, Cisjordània, el territori teòricament sota control de l’Autoritat Nacional Palestina, és, de facto, una extensió d’Israel, amb centenars d’assentaments jueus (il·legals segons NU però perfectament consolidats),  amb les carreters i les comunicacions principals integrades a la xarxa israeliana, on la moneda oficial és el Dinar jordà però la real, el Shekel i on als atapeïts mercats les fruites i les verdures que s’hi venen arriben en caixes de cartró rotulades en hebreu i provinents de la productiva agricultura israeliana. De fet, sota la ficció d’un autogovern palestí (en realitat són dos, un amb capital a Gasa i l’altre a Ramallah), el què es viu ara mateix als territoris ocupats és una situació d’apartheid, a Cisjordània, on els àrabs són habitants de facto d’Israel però sense dret a la ciutadania ni a la lliure circulació, i de presó a cel obert a la Franja, on  2 milions de persones viuen tancades en un territori de la mida del Moianès.

El temps i els fets consumats són, en política, implacables i avui la solució menys dolenta ja no és la dels dos estats, per la senzilla raó que un d’aquests estats ja no és físicament viable. La solució menys complida –que no vol dir ni ideal ni fàcil- passa per la refundació de l’únic estat realment existent en territori palestí, el d’Israel, i convertir-lo  en una nova república veritablement laica i democràtica que pugui ser alhora  la terra de tots els jueus del món que així ho vulguin i la dels àrabs palestins, i on constitucionalment cap de les dues grans comunitats que l’habiten pugui menystenir els drets de l’altra a partir del joc de minories i majories. Algunes qüestions, com la llengua, serien relativament  senzilles de resoldre, perquè hebreu i àrab són ara ja oficials a Israel; altres serien molt més complicades, com la reconversió de les  Forces de Defensa d’Israel o el retorn dels refugiats (que segurament s’hauria de convertir en algun tipus de compensació econòmica). Els mecanismes per protegir l’equilibri entre comunitats es podrien copiar d’altres llocs del món (Bèlgica, el Líban o Irlanda del Nord, per exemple) i pel què fa a la reconciliació i la cicatrització de les doloroses ferides obertes, l’exemple sud-africà els podria ser de gran ajuda. En realitat, una solució integradora com aquesta no és només una idea més o menys bona, sinó la única alternativa real a una situació d’injustícia, opressió i desesperança per la població àrab-palestina, que comporta inacabables rebrots de violència i que impedeixen a l’estat d’Israel –i als seus ciutadans- esdevenir membres respectats de la comunitat internacional.

Valora
Rànquings
  1. Ha mort l'independentista Albert Serra "Sefu"
  2. Walt Disney, l’Amazones, la ramaderofòbia i la desertificació
  3. La guerra no ha acabat
  4. La Intersindical-CSC denuncia que els centres educatius no podran atendre l'alumnat en les condicions necessàries en l'inici de curs
  5. El litoral català s'omple d'estelades per saludar la diada
  6. Poble Lliure estudia presentar-se de nou a les eleccions espanyoles en cas que es tornin a convocar
  7. Embarcacions de tota mena i esportistes omplen el litoral de Catalunya en l'onada per Independència
  8. Ocupants i botiflers units contra el català
  9. Els Premis Princesa de Girona marxen de Girona i reuniran a la família reial a Barcelona el 4 i 5 de novembre
  10. Endavant, Arran, la COS, SEPC, Alerta Solidària i la CUP commemoren la diada sota el lema "Organitzem el poder popular, cap a la independència no hi ha dreceres"
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid