Ara que la investidura de Pedro Sànchez, com a candidat del PSOE, és ja un fet, és important mirar d’entendre quin és el veritable sentit polític d’aquesta votació tan ajustada que l’ha entronitzat, una precarietat que ja mostra que es tracta d’una realitat que s’ha construït damunt d’una contradicció fonamental, com expliquem tot seguit.
L’estat espanyol és un aparell polític que no es pot considerar format només pels sectors feixistes-espanyolistes que criden i bramen demanant sang i fetge. També és “estat” el PSOE, un dels pilars fonamentals del règim monàrquic espanyol continuador del franquisme, per obra i gràcia d’una constitució supremacista i un aparell de repressió immune i ben untat. El feixisme-espanyolisme n’és un contrapunt en el teatre de la bipolaritat política que ha servit durant tants anys a les oligarquies espanyoles per a mantenir la seva dominació. Estigueu ben segurs, però, que aquests energúmens de l’espanyolisme ja els tornaran a treure sempre que ho creguin convenient.
Sembla que hi ha força gent desinformada que estan contents perquè no ha arribat al govern espanyol el “triangle de la por” (Vox, Ciudadanos, PP). Però potser no saben (o no s’ha explicat prou) que l’operació encapçalada pel PSOE, secundada pels Podemos i beneïda per Esquerra, és una operació clara d’estat que té com a objectiu principal interrompre l’avanç de l’independentisme català per tal de deixar les coses “com abans”, dins la subordinació més humiliant basada en la desmobilització, és a dir, en el fet d’haver d’acceptar la repressió i l’arbitrarietat com una “normalitat” inevitable.
En aquest sentit Esquerra i el poder estatal més intel·ligent han facilitat la formació d’un govern que saben que no farà grans canvis econòmics favorables a les classes populars; però que, per contra, sí que pot oferir al poder espanyol la possibilitat de mantenir Catalunya sotmesa i fent de màquina expenedora regular d’aportacions econòmiques per a mantenir la barraqueta. Els escarafalls del “poder profund” de fa uns quants mesos davant un possible govern espanyol amb Podemos, s’han transformat en una acceptació tàcita de l’operació.
Com escrivia el company Albert Botran ahir mateix, 7 de gener, a El Punt Avui i a l’article “Independència o reforma d’Espanya”, són ben clares les bases d’aquest dilema i és ineludible la necessitat d’una ruptura. Per al nostre moviment, la disjuntiva no és PSOE o Vox. Sinó que és: Continuar sota la bota de l’estat espanyol o el camí de la llibertat, cap a la Independència. Hi anirem insistint, posant en evidència el poder cru i dur de l’estat que s’anirà mostrant darrere aquesta mena de maquillatge enganyador.
