Tota lluita té un adversari principal; i el de l’independentisme català es diu, principalment, Estat espanyol. És sorprenent que aquesta veritat elemental sigui absent dels raonaments que s’han fet a l’hora d’analitzar la situació sorgida del mes d’octubre passat (com “Les tres hipòtesis de l’octubre” de Jordi Muñoz – Ara, 17.7.18).
Aquesta manca de visió no ens hauria de sorprendre perquè és prou corrent considerar l’estat com una dada fixa, com un teló de fons inamovible.
Miratges psicològics
Damunt aquest teló de fons s’alcen veritables miratges que poden desdibuixar els elements fonamentals de la contesa. Confondre un referèndum amb la votació a opcions parlamentàries n’és un de prou corrent que els experts en qüestions polítiques haurien d’evitar. Tots els referèndums que hem fet fins ara els hem guanyat, tant els que han estat “autoconvocats” com els que s’han organitzat oficialment. Una majoria parlamentària és només això: una majoria que permet prendre decisions dins un Parlament. Donar-li un altre valor és sobreinterpretar aquesta dada.
Enfocar el repte independentista com una “qüestió d’estat” té l’avantatge de saber analitzar una mobilització de caire falangista-franquista (com la que hem vist recentment), com el que és: una mobilització induïda pel poder de l’estat i no pas com una mena reacció conscient d’una part de la població catalana. El principi motor de l’estat no s’hauria mai de menystenir per a no caure en l’error de magnificar fenòmens socials induïts.
Un adversari amb febleses i que, a més, no ens cal destruir
Malgrat el que puguin pensar alguns observadors de la política, l’estat espanyol no és inamovible ni tampoc ens pertoca a nosaltres de destruir. En primer lloc, l’estat espanyol es presenta ara en forma d’un règim monàrquic amb una credibilitat sota mínims; i, en segon lloc, la nostra acció necessària no és destruir l’estat espanyol, que segurament no podríem, i tampoc no és la nostra responsabilitat sinó dels qui es reconeixen en aquell àmbit.
La nostra funció és arribar a un objectiu, difícil però assolible: fer perdre eficàcia a la seva dominació sobre la nostra terra. Això és pot aconseguir per diversos mitjans, que tenen com a finalitat disminuir als mínims possibles els beneficis que els dominadors treuen de la nostra dominació.
No n’hi ha prou amb la desobediència
Alguns discursos poc elaborats fixen en la desobediència l’eix de l’acció independentista però, a la meva manera de veure, no és una línia d’acció eficaç ni suficient. D’una banda, perquè es tracta d’un mecanisme que l’estat controla a la perfecció a partir del seu entramat legislatiu i judicial. La desobediència per la desobediència, sense planificació, pot ser fins i tot un mecanisme còmode per a l’estat.
Cal desobeir d’una manera sistemàtica i calculada, però sobretot cal crear dificultats a la dominació, dificultats polítiques (per mitjà d’anul·lar personatges representatius considerant-los, per exemple, persona non grata, o deixar en evidència – boicot social - els partits que aplaudeixen la repressió). I creant també dificultats econòmiques als monopolis de l’estat al nostre país, sostraient-los el suport clientelar i aturant el país amb la màxima eficàcia, tantes vegades com calgui.
El nou primer d’octubre que ha de tornar (com diuen la majoria de previsions) ha de sorprendre l’estat espanyol en una situació en què comprengui que la seva dominació ja no li surt a compte. Aquesta ha estat la regla d’or de tot procés d’independència que ha guanyat.
