Us escric aquest article quan encara manquen 9 mesos justos de la data que recorda La Gran Redada de 1749, de manera que no es pugui dir –com sempre que un tema fa mandra d’abordar- que no hi ha hagut temps. Els Catalans hauríem d’estar especialment interessats a commemorar-la, i no sols com a exemplificació de les tendències genocides dins del règim castellà que succeí a la desfeta de 1714, sinó també per raons d’orde humanitari (per a recordar que han sofert discriminació tant a casa nostra com arreu), i de deute cultural amb el Poble gità que ha estès la llengua catalana arreu de França.
L’oblit en l’ensenyament escolar d’una acció de tal envergadura, només s’entén per la conxorxa de la suposada democràcia espanyola actual d’amagar-la. No van ser pas fets anecdòtics, intervencions puntuals per a restablir l’ordre públic, ni mesures repressives d’algun governador militar regional, sinó un veritable Pla d’Estat, centralitzat i minuciosament planificat, a partir d’un cens detallat d’individus i d’indrets. Totes les localitats on constava que hi residien Gitans foren ocupades el capvespre del 30 de juliol de 1749, i els camins tallats per a evitar-ne la fugida. S’havia previst i aconseguit prèviament que les esglésies no poguessin donar-los asil, i la resta de vilatants foren amenaçats si amagaven algú. L’endemà, la totalitats de les persones gitanes de les Espanyes havien estat preses (o mortes si fugien).
L’endemà, 31 de juliol de 1749 es va procedir a separar tots els nens dels seus pares, a empresonar totes les dones i a conduir i tancar tots els homes als arsenals de la marina en condicions inhumanes. Quinze anys més tard, els indults als pocs supervivents es feien esperar perquè, atès que els seus bens havien estat expropiats, i el guanys de la venda ja estaven gastats, per a no haver d’indemnitzar als alliberats, era habitual indultar els més pobres en comptes dels més honrats.
La història i els detalls d’aquesta cultura em van interessar des de petit arran d’haver fer un amiguet gità fora de Catalunya. Poc després de la mort de Franco, però, comença a influir la política en la nostra relació, perquè malgrat que ambdós érem aliens a la cultura de l’entorn, jo em sabia orgullós –com a Català- de la meva dissidència, mentre que ell se sentia molt espanyol. Jo li deia: “com pots ser, si Espanya us ha empresonat i ha aconseguit que perdeu el vostre idioma, que et sentis identificat amb els botxins?
És clar, pel meu amic, la pèrdua del seu idioma era un mite perquè ningú de la seva família ja no es relacionava amb Gitans Calderash europeus (i tampoc amb Gitans catalans), de manera que consideraven com un idioma aquest dialecte de l’espanyol –el Caló- format per la sintaxi espanyola (o catalana a casa nostra) però amanit amb paraules d’origen Sànscrit, que els supervivents de 15 anys d’empresonament aconseguiren conservar malgrat ja s’havia estroncat la transmissió generacional de la seva llengua.
Després d’aquell amic d’infància, durant els darrers quaranta anys, he conegut moltes altres persones gitanes que, arran de descobrir la seva Història i cultura –universalitzada mercès a la informàtica i les xarxes socials– s’han identificat amb la lluita del Poble Català. Dos-cents setanta anys després de l’intent espanyol d’exterminar-lo, Catalunya té la capacitat i ha de tenir la voluntat de commemorar aquesta data en solidaritat amb el Poble Gità, donant-li la màxima transcendència mediàtica possible.
