Ara hi ha molts nous-independentistes que malden per formar un govern autonomista. Tanmateix, aquells que vam verbalitzar, poc més o menys, que la revolució d’octubre acabaria amb sang (potser més aviat crèiem que el Parlament seria bombardejat per les forces d’ocupació), encara continuem estant feliços de com estant anant les coses, malgrat que ens cal reconèixer que el mèrit principal és del PP.
Òbviament, preferiríem més desobediència, més fermesa i més dignitat per part de la majoria parlamentària independentista. Però, la clarificació assolida és el guany més important, perquè permetrà ajustar molt millor l’estratègia que ens durà a l’alliberament, especialment a l’hora d’erosionar els sectors més democràtics del poblament hispanoparlant que viu en zones ghetto de Catalunya.
És clar que sap molt de greu el sacrifici personal dels exiliats i dels empresonats, però el seu sofriment fa visible una polarització que avança vers dues opcions úniques. He conegut força companys cultural i patriòticament espanyols que durant 2017 només estaven fent “vot protesta” a favor de la independència, i que ara, finalment, han consolidat la seva adscripció independentista. Avui mateix, em deia un d’ells: “...quina altra opció tinc? Al costat no-independentista només hi veig feixisme; és tan salvatge la repressió que no puc perdonar, ni a Podemos ni als anteriorment carismàtics cantants d’esquerres espanyols, el seu silenci còmplice...”.
Havent quedat, doncs, prou evidenciats els perfils essencials de l’espanyolisme i de l’independentisme, l’extensió de la polarització comença a penetrar als ghettos. Així, hem pogut veure ja com, en animats debats de bar dins les antigues barriades obreres, les postures demòcrates se signifiquen donant suport als presos i als exiliats independentistes, mentre que aquells altres amics dels primers, quan les rebaten, ho fan amb al·lusions al constitucionalisme, sí, però per extensió fent apologia de la monarquia, i cada cop més del franquisme i dels arguments polítics i socials més casposos.
Desenganyem-nos, més de tres dècades d’autonomia no havien desactivat el nacionalisme espanyol de la mentalitat dels nous Catalans que resideixen en zones ghetto. Ho ha fet, per fi, la resposta salvatgement repressiva a la violació dels límits espanyols que han comès els demòcrates catalans. Arribats a aquest punt, es interessant fer un bon diagnòstic d’aquests límits. Dels límits de cadascú, i no pas per a contenir-nos, sinó per a usar-los amb saviesa en el camí de l’alliberament.
Quin és el límit, traspassat el qual, les forces d’ocupació bombardegen el Parlament sense dubtar-ho? On se situa el límit que posa fi al recolzament per part dels demòcrates espanyols i els aboca –ni que sigui amb silencis– dins del bàndol neofranquista? A partir de quin límit violat, els demòcrates culturalment espanyols de les zones ghetto de Catalunya es posaran a favor de l’independentisme? Quin és el nostre límit de tolerància a la ignomínia i al menyspreu catalanòfob?
