D’entrada, em cal remarcar i recordar-vos que sóc un ignorant en lingüística, perquè sempre m’he centrat en les problemàtiques socials, però tanmateix, sabent que la política és una important eina de canvi social, i coneixent la terrible influència política dels idiomes, sempre que sóc de vacances per les nacions veïnes no puc evitar de fer comparacions i de rumiar hipòtesis sobre algunes de les raons que ens han singularitzat en comparació amb altres nacions minoritzades. En concret, m’encurioseix la qüestió: per què els Catalans encara parlem català?
Malgrat la meva ignorància en temes lingüístics, sé que els idiomes són transmissors d’informació i de desinformació. Curiosament, veig com també són vies preferents per uns o altres continguts, i no entenc per quina raó, atès que totes les ideologies participen de totes les llengües. En concret, conec persones monolingües castellanes de Barcelona que no tenen pas més coneixement dels problemes que sofreix Catalunya dels que tindrien si visquessin a Huelva. Suposo que deu ser un efecte ghetto: veuen només Tele5 i A3, i malgrat afirmen no haver votat mai C’s ni PP (només PSC), cada dia reben desenes de missatges de watsap de caràcter anticatalà. Aquesta és l’única informació que tenen del país on resideixen des de fa més de seixanta anys.
També he conegut en una situació semblant a l’hora de rebre informació, molts immigrants d’origen i llengua espanyola que resideixen a França, Holanda, Alemanya, Suècia... Com pot ser que, sent persones d’esquerres, els missatges que els arriben sobre la situació a Catalunya siguin només filofalangista? Podem arribar a la conclusió que les principals vies de transmissió d’informació objectiva sobre Catalunya siguin les xarxes en llengua catalana? Per a esbrinar-ho, he fet un petit experiment amb amics que es dediquen a traduir a l’espanyol informacions denunciant les il·legalitats que sofrim els catalans.
El resultat de l’experiment és que aquests escrits catalanistes en espanyol sembla que només circulin per les xarxes catalanòfones (incloses les vinculades al PSC). Ho he comprovat demanant a familiars i amics progressistes de Castella d’avisar-me quan els arribessin els missatges. Després de repetir-se deu o dotze vegades per les xarxes socials catalanes, no havien arribat mai a Madrid. Els meus amics madrilenys rebien molts missatges de watsap sobre política espanyola en general, però en relació a Catalunya només rebien continguts anticatalans (desinformant sobre suposades fractures socials).
L’única excepció hauria de ser Euskadi, on els batasunos que coneixia de fa molts anys parlaven en espanyol però els continguts de les seves xarxes socials no eren mai falangistes. Tanmateix, tampoc no parlaven de Catalunya. Enguany m’han dit que aquesta circumstància pràcticament no ha variat. Així doncs, aprofitant que he estat de vacances per la gasconha nordeuskalduna (les tres províncies d’Iparralde), he volgut observar especialment la seva dinàmica lingüística.
El resultat ha estat l’esperat: els continguts en francès de les xarxes socials d’Iparralde se circumscriuen majoritàriament a la cosmovisió política francesa, igual com els del sud a l’espanyola. La diferència és que el basc encara és força parlat al nord (diuen que un 20%), però en trobar-se mancats d’un projecte polític secessionista més enllà del testimonialisme, aquesta llengua està mancada de poder cohesionador. Per a què ha de servir, doncs, l’esforç de les Ikastoles? Em responen que sols per “no perdre’l” (que jo entenc com una manera de dir “per no perdre’l tan de pressa”).
Els meus amics bascs es justifiquen: “...és clar que a tots els pobles europeus hi ha hagut repressió per part dels Estats imperialistes per fer-nos abandonar els nostres idiomes com a via per assimilar-nos al patriotisme de l’invasor, eliminant així el risc de secessió, però a Euskadi, Irlanda, Bretanya, Occitània, Padània, i d’altres, la darrera fase fou més una decisió econòmica dels parlants d’abandonar la llengua...” Així, sense repressió no hi hagué reacció que vinculés l’idioma a la secessió política, i els desertors lingüístics s’obriren a una propaganda assimilacionalista que ja podien entendre.
Quelcom semblant havia passat a Catalunya fins que la pèrdua de Cuba deixà els Catalans sense una alternativa de prestigi. Mentre la llengua francesa i el prestigi econòmic de l’entorn de París romania indiscutible, a l’Estat espanyol, la llengua espanyola i el patriotisme espanyols estaven deixant de ser una alternativa pels Catalans, i a més, el maltractament que sofríem per part de Madrid requeria una cohesió política que la recuperació del català de ben segur afavoriria. Aquesta dialèctica política, per tant, és molt diferent de les motivacions gairebé conservacionistes dels que intenten recuperar l’occità o el basc.
De fet, els bascs estan perdent la seva llengua des de fa mil·lennis. Al principi, sent desplaçats per les infiltracions indoeuropees cèltiques per tot el sud de l’actual França i també dins la península Ibèrica, i posteriorment abandonant la pròpia llengua a mesura que s’estenia la romanització. Amb la caiguda de l’imperi romà segurament encara quedaven indrets rurals de parla iberobasca i també cèltica a pocs kilòmetres de Barcelona, que acabarien de llatinitzar-se amb l’abandonament de les ciutats i amb l’arribada dels visigots que havien adoptat també el llatí.
La pèrdua del basc durant l’imperi romà devia ser viscuda d’una manera molt semblant a l’abandonament de l’alemany a partir del segle XVIII per part de la immensa colonització alemanya d’Amèrica: un avantatge econòmic indiscutible. Fins i tot, al Regne de Navarra es prioritzava administrativament la llengua romànica que estava sorgint en terres basques (probablement similar a l’aragonès i fortament influenciat per la llengua gascona de les antigues i ja molt romanitzades terres basques del nord dels Pirineus). Tanmateix, amb la caiguda de la unitat política i de mercat de l’imperi romà, i resistint als visigots, les restes de parlants iberobascs (euskalduns) ja no tenien cap al·licient econòmic per abandonar la seva llengua ni cap alternativa lingüística de prestigi. Per això no han desaparegut.
Així doncs, l’abandonament dels idiomes és un fet natural malgrat la repressió. Però la repressió pot revertir-los si la llengua esdevé útil per a la revolució. A Irlanda la independència arribà abans que la reivindicació de l’idioma fos necessària. Altres exemples: l’any passat vaig estar a Basilea (Suïssa), a Baden-Württemberg (Alemanya), i a l'Alsàcia (França); parlen la mateixa llengua però han optat per considerar-la un dialecte. La llengua de prestigi és, als dos primers territoris, l’alemany estàndard, i a l’altra el francès, i el seu aprenentatge genera problemes a Alsàcia perquè “si la seva llengua escrita és l’alemany estàndard, per què cal recuperar la pròpia llengua?”
I Nissa? I a Còrsega, quina hauria estat la llengua que haurien acabat parlant de forma natural per criteris de prestigi, de mercat o d’ascens social? Adoneu-vos que ha estat l’enfrontament amb França que ha estimulat la recuperació del cors, perquè si els francopadans (piemontesos, ligurs, lombards, etc) ja abandonaven la llengua Rhaeto-Cisalpina des del segle XIV per adherir-se al toscà de florència, (que era la llengua de Dante, de Petrarca o de Boccaccio), amb més raó ho hauria fet el cors de base toscana! Per això, tampoc no ens ha d’estranyar que una llengua administrativa tan important com el català s’hagués vist tan influenciada per l’extensió mundial del castellà... fins que es feren cada cop més evidents els odis anticatalans i des de la política es va impulsar la normativització fabriana.
A mesura que segueixo el meu viatge en direcció al centre llenguadocià tendeixo a sentir-me més com a casa. Els occitans i els catalans som tan extremadament semblants que podem fer la mateixa conya en converses de bar, podem seguir disciplinadament la consigna tàctica d’evitar la violència o podem revoltar-nos a sang i fetge a la mínima, o esperar massa i caure en la decadència, i podem perdre la llengua si estem prou còmodes, o podem recuperar-la si ens ultratgen amb crueltat. És visitant els seus monuments commemoratius de les guerres en les quals han mort per la pàtria, que em veig reflectit i m’adono de com ha estat d’important pels catalans que l’atzar ens hagi donat un enemic tant arrogant i venjatiu, incapaç de fer les coses de manera que ”...se consiga el efecto, sin que se note el cuidado...”. Impedint, en resum, la nostra identificació amb la seva pàtria, perquè històricament i a diferència dels occitans, no hem mort defensant-la sinó enfrontant-nos-hi.
Arribant a Perpinyà, les meves reflexions sobre la llengua catalana són cada cop més humils: el mèrit d’haver conservat el català no és nostre, és de Madrid. En tot cas, ja han fet tard perquè no solament han despertat els catalanoparlants que quedàvem, sinó que amb la seva repressió han retornat el prestigi al català. Amb la mort de Franco la nostra era una llengua de prestigi perquè servia per l’ascens social. Tanmateix, amb la integració econòmica d’Espanya a Europa, el castellà tornava a ser un actor internacional important. Els prestigis mai no poden conviure junts, són antagònics: si el castellà puja, el català baixà, i mercès a la repressió espanyola el català ara està esdevenint novament un element de cohesió llibertària.
Aquest fenomen, però, encara no es nota a Occitània, però tot arribarà. De vegades em distrec fent experiments com aquest: si parleu entre vosaltres en català o si us adreceu al cambrer amb una pronunciació mancada de guturalitat i sense fer la “u” fracoalemanya, aquest segurament us respondrà en espanyol. Amb aquest accent només podeu ser italians o espanyols, i aquest cambrer segurament tindrà la mateixa dificultat per a diferenciar un espanyol d’un italià que jo per diferenciar lingüísticament russos, ucranians, bielorusos, búlgars, eslovacs, polonesos, txecs, eslovens, macedonis o serbis.
En canvi, si parleu un occità gutural us demanaran de quin departament sou (del vilatge no, perquè aquí la gent està ben educada i s’adreça d’entrada en francès als desconeguts). Per tant, si parleu un occità correcte, segurament també us respondran en espanyol (o us diran que els sap greu però no comprenen l’espanyol). Això va succeir inicialment amb la megafonia en occità del metro de Tolosa, que algunes persones protestaven perquè no entenien que el metro de la capital del sud de França hagués de parlar en espanyol. Aquesta confusió també és habitual parlant un català ben pronunciat a Perpinyà i això m’ho explicava un gitano del barri de Sant Jaume.
Tot plegat són símptomes de l’abandonament de la llengua, però la força política del procés independentista (que hem d’agrair a Madrid) no sols té efecte als barris d’immigrants castellanoparlants, sinó també a Perpinyà, a Narbona, a Tolosa, a Pau... Cap frontera ha aturat la comunicació entre nosaltres, els processos de pèrdua de la nostra identitat han vingut de la major o menor intel·ligència de cada potència colonial, i l’actual lluita catalana influeix en forma d’aliances, de desprestigis del referents patriòtics i de transmutació del conservacionisme lingüístic en projectes de cohesió nacional basats en la llengua ancestral. I a més, en el cas cataloccità la intercomprensió recíproca és un avantatge afegit.
Per tant, estem parlant d’un fenomen polític que singularitza Catalunya perquè, a diferència de les altres llengües que s’estan perdent, nosaltres la recuperem gràcies a una espiral d’acció-reacció-acció que pot traspassa fronteres. Aquesta repressió contra el català fa de motor de la recuperació del català perquè converteix la llengua en un element clarificador de les diferents opcions polítiques (perquè les xarxes en llengua catalana, basca i occitana vehiculen la comunicació llibertària, tant en català com en castellà, mentre que les xarxes en castellà afavoreixen la desinformació i les consignes falangistes).
Tanmateix, observem que la repressió no va contra tots els territoris del català (sovint els pobles abandonen la seva llengua i, com el basc, també el català perd territori), ni va contra totes les llengües d’Espanya. Hipòtesi: la causa és el nostre gentilici, perquè es correspon amb el nom de la llengua. La llengua de Catalunya no és el catalunyès sinó el català, i català també és l’atàvic poble enemic del nord-est. Anar en contra del català persona és anar en contra del català idioma (però no cal anar en contra el valencià perquè, com els altres idiomes, ja desapareixerà sol). El català té adjudicat en l’imaginari col·lectiu un rol d’enemic atàvic similar a la dels jueus en altres països, i degut a que aquí no queden jueus. Per tant, la conseqüència de la repressió contra el català-persona és la repressió contra el catala-llengua. La resistència dels Catalans, doncs, porta a la recuperació del català.
Les conclusions (de turista i d’ignorant en lingüística) encara les estic rumiant. D’entrada, apuntaré que hi veig factors fatalistes (que si Irlanda, amb revolució i Estat no han solventat, menys encara ho podríem resoldre els més febles): em refereixo a la deserció lingüística front una desmesurada competència entre utilitats econòmiques o de prestigis. Quan això succeeix, no queda altra opció que limitar-nos a la resistència conservacionista (Ikastolas, Calandretas o Diwan), tot esperant que vinguin millors temps. En segon lloc, i derivat del primer, que la llengua ha de ser útil com a factor de cohesió en una guerra, freda o calenta. I en tercer lloc, que el caràcter polític de la gestió idiomàtica genera processos que poden determinar revolucions socials (perquè afavoreix visualitzar aliances pèrfides entre diferents Estats enemics, generant en conseqüència aliances entre pobles resistents, i en última instància polaritza socialment els actors econòmics), la qual cosa també pot fer estendre la recuperació de la llengua oprimida com a factor de cohesió, en territoris on la llengua estava quasi perduda.
