És curiós el gest del president de la Generalitat de Catalunya, adreçat a la multitud des del balcó de la Plaga de la República, al moment d'aprovar el Parlament espanyol el primer articulat de l'Estatut, amb aquella expansió́ de joia i d'optimisme d'infant, quan llança als quatre vents la sagramental frase «Ja som lliures!»
Milers de ciutadans ingenus són congregats a la placa, incapaços de capir l'engany del vell encimbellat al punt mes alt de la representació́ de Catalunya. Satisfets i confiats, tornen a les seves llars, creguts que, si bé Catalunya no recupera tots els seus drets, «queda bé» i «concreta» el seu problema. Aquella frase màgica, pronunciada per ell en el moment precís, no podia representar altra cosa.
I bé; il·lusions vanes, engany com plet. Astorats quedem en conèixer el contingut d'aquest migrat Estatut, que els nostres diputats, sembrant la confusió́, volen fer creure al poble que s'ha obtingut com una victòria, quan la realitat ens diu que en el Congrés espanyol han passat, els seus «defensors», durant la discussió́, com meres figures decoratives, i han presenciat, sense immutar-se, com els retallaven i escurçaven les concessions «autònomes» compreses en l'Estatut votat en un plebiscit pels catalans, i han arranjat, sense mirament, i han reduït a la mínima expressió́ i al gust dels espanyols i concedit encara graciosament com si fos una almoina.
L'article 15 de l'Estatut, que està redactat escaridament, en forma que hom no pot apreciar, sense conèixer l'article 121 de la Constitució espanyola, és sens dubte, el mes cruel: és l'espasa de Damocles que Catalunya tindrà pendent sobre el seu cap.
Cada conflicte i divergència d'implantació́, adaptació, etc., que no seran pas pocs a resoldre, segons l'article 15 de l'Estatut, d'acord amb el 121 de la Constitució́ espanyola, seran resolts i jutjats pel Tribunal de Garanties constitucionals, compost dels següents espanyols: Un president designat pel Parlament, el president de l'Alt Cos Consultiu, el president del Tribunal de Comptes, dos diputats elegits per les Corts, dos advocats i quatre professors de la facultat de Dret, tots de les altres regions, i un representant de la regió́ autònoma.
Així, doncs, numèricament, onze contra un. Brava situació la de Catalunya per a resoldre els assumptes de transcendència, els conflictes, els litigis i els afers que es presentin amb l'Estat opressor. Sempre ha d'ésser vençuda, arrupida i ha d'acatar la voluntat dels espanyols. El cas és tan immoral i tan absurd, que no calen comentaris.
Molt bé diu Maspons i Anglasell, en «Claris», allò que, en termes erudits, és un article en virtut del qual l'Estat espanyol es fa jutge i part al hora de les diferències que puguin sorgir entre ell i la Generalitat de Catalunya.
El poble té dret a saber què ha passat, sense confusions, per a donar el valor que calgui a les concessions atorgades...
