Però permeteu-me unes reflexions diferents. Aquesta unió és «davant de». Al davant d'una altra unió, la dels que van guanyar la guerra i ara, a poc a poc, van perdent la seva perllongada posició de vencedors. Resultava intolerable als vencedors una manifestació d'un milió d'homes per reclamar allò robat amb la victòria.
Hi ha odi en l'inconscient col·lectiu de la nostra societat. Odi de vencedor sense raó i que va perdent privilegis i odi de vençut tenint la raó, que veu com encara continuen les vexacions. A la Comissió pro amnistia hi ha qui no suporta les paraules «reconciliació» i «pacte de pau». Necessitem una amnistia que netegi el nostre inconscient. Wilhelm Reich explicava l'èxit dels nazis a Alemanya, després d'un predomini socialista i comunista en els anys vint, perquè les esquerres alemanyes van ser massa racionalistes i van abandonar l'instint col·lectiu alemany petit burgès, del que es va apropiar hàbilment Hitler. També el president Tarradellas ens va parlar als senadors del conscient democràtic de la generació Suárez de polítics de Madrid i de l'inconscient dictatorial d'aquesta mateixa generació de polítics. «Ull –deia– amb aquest inconscient! cal saber-ho tractar».
No són responsables de la guerra, però la porten dins. La portem tots a dins. Els polítics, ¿volem realment l'amnistia? I, no obstant això, pensem que el 90 per cent de la població, els despolititzats, volen l'amnistia i la volen profundament, des del seu subconscient. Racionalment, no saben el que demanen. No entenen l'amnistia però la volen, la criden, la aplaudeixen d'allò més, per sobre d'altres peticions. El poble «sap» inconscientment que l'única sortida és l'amnistia. I vencedors i vençuts hem d'obeir al poble.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de digitalització i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
