Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La guerra del Marroc i la vaga general

Article d'Andreu Nin publicat originalment al periòdic La Pàtria el 10/7/1914

30/03/2018 El fil roig
Andreu Nin, intel·lectual i dirigent comunista català Andreu Nin, intel·lectual i dirigent comunista català
El congrés de la Unió General de Treballadors va acordar[1], en la seva sessió de clausura, que tindrà els caràcter d'un esdeveniment històric, la declaració de la vaga general de vint-i-quatre hores, a tot Espanya, com a protesta contra la guerra del Marroc. L'aplaudiment formidable amb què els congressistes, que representaven la immensa majoria del proletariat espanyol, varen acollir el dictamen de la ponència encarregada d'estudiar la forma en què l'organització obrera podia oposar-se a la continuació de la bogeria imperialista que domina en les altes esferes el poder va ésser una eloqüent demostració que la classe treballadora, no està disposada a tolerar per més temps, amb suïcida impassibilitat, que els homes de la monarquia persisteixin en la seva obra noïble i ruïnosa.

El Comitè organitzador de la vaga general quedà compost per individus de la Unió General de Treballadors, en sa majoria, i per representants del Comitè espanyol del partit socialista. Està ja realitzant treballs activíssims per a aconseguir que la iniciativa de la Unió es vegi coronada per un grandiós èxit i perquè la vaga no sigui tan sols l'expressió del sentir del proletariat, sinó una imponent demostració del general anhel de totes les classes socials del país, que han d'associar-se a la formidable protesta contra la guerra, si no volen consagrar, amb el seu silenci, l'obra desassenyada dels governants, que condueixen indefectiblement Espanya a la definitiva bancarrota.

No s'ha fixat la data en què ha d'esclatar la vaga general[2]; però, el congrés va declarar d'una manera terminant que la gravetat de la situació no permetia ajornaments.

Començarà, dintre molt poc, una fonda campanya d'organització i d'agitació per tot Espanya. La impressió rebuda per nosaltres és que la vaga serà entusiàsticament secundada a tot arreu.

No ens mostrem tan optimistes amb referència a Catalunya. Com dèiem en la crònica anterior, són comptats els organismes obrers de la nostra terra que pertanyen a la Unió General de Treballadors. Malgrat la declaració feta per aquesta que, en la seva iniciativa no s'ha de veure cap interès ni cap mòbil partidista, és probable que alguns, potser molts, sindicats, sobretot de Barcelona, es deixaran influenciar encara pel prejudici anarquista que la Unió va a la vaga general per servir interessos polítics determinats.

Per altra part, a la nostra ciutat[3], paral·lelament a l'exacerbació flamenquista, s'observa una deplorable depressió sentimental. El públic acull amb la major indiferència les noves de la guerra i, en canvi, forma grups bigarrats davant les pissarres dels periòdics que donen compte de la cogida d'un torero.

L'oposició a la tornada d'en Maura[4], que, feta seriosament i enèrgica, podia significar, per la remembrança del 1909, la més viril de les protestes contra l'aventura del Marroc, s'ha convertit en un joc pueril i grotesc.

És probable, no obstant això, que l'opinió reaccioni. Optimistes impenitents, no podem deixar de creure en un reviscolament de les energies i de la dignitat populars, que redimeixin les masses del seu actual embrutiment. No podem concebre tan corcada la seva ànima que no li sigui possible la regeneració[5].

Barcelona és, al cap i a la fi, la ciutat heroica de 1909. La setmana tràgica la redimeix de tots els seus pecats.

Que el record d'aquella epopeia gloriosa serveixi d'estímul al poble i que, quan arribi l'hora de manifestar-se contra la guerra, no amb ridícules meriendas fraternales[6] i grotestques fiestas de la paz y del trabajo[7], sinó associant-se a la vaga general de tot Espanya, ocupi el lloc d'honor, que per la seva tradició, que per la seva gloriosa història d'insurgències, li pertoca.

 

NOTES:


1. L'XI Congrés de la UGT, del qual Nin havia parlat la setmana anterior a aquesta mateixa revista.

2. La situació europea impedí finalment la convocatòria de la jornada de vaga.

3. Barcelona.

4. Antoni Maura havia caigut com a resultat de la repressió forassenyada de la Setmana Tràgica (21.10.1909). De fet, no tornaria al govern fins als moments greus del març del 1918.

5. Aquesta percepció de Nin s'ajustava a la situació general del proletariat barceloní desmobilitzat per una sèrie de derrotes i per la continuada repressió del moviment sindical.

6. Actes organitzats pel Partido Republicano Radical, d'Alejandro Lerroux. Aquest partit, amb un missatge anticlerical i anticatalà, que pretenia amagar el seu càracter essencialment burgès, tenia encara, el 1914, una notable influència entre el proletariat barceloní.

7. Organitzades per la Confederació Nacional del Treball (CNT). La CNT, conscient de la feblesa de la classe treballadora, després dels cops rebuts en els anys anteriors, no veia amb massa bons ulls la convocatòria d'una jornada de vaga general.


*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid