També jo voldria dir això als homes de la força, els militars, d'aquí. No se'n pot parlar. És un punt tabú. Hi ha tres coses de les quals no es pot parlar i aquesta és una d'elles. Convindria, però no es pot. Et pot arribar un procés per «injúries a un cos de l'Exèrcit». Els diaris, encara avui, esborren la frase o veten l'article.
Està prohibit en sentit general, tot i la conveniència d'enjudiciar el pes de l'Exèrcit en la política, està prohibit, es veu, encara que d'això en parli un senador amb l'obligació de vigilar democràticament les actituds de l'Exèrcit, com les de qualsevol altre sector de la societat.
Però hi ha un cas especial. A l'Estat espanyol, les forces de l'ordre depenen de l'Exèrcit, són Exèrcit. No passa així en els països democràtics, on la Policia o Guàrdia Civil només depenen del Ministeri de l'Interior. Quan superarem aquest anacronisme de la nostra incipient democràcia?
És cert que les forces de l'ordre tenen una missió arriscada no exempta de perills molt seriosos. Però són elles les que estan al servei del ciutadà i no al contrari. Tenen la força enfront d'un ciutadà, la major part de les vegades desarmat i, si en alguns casos, armat, és sense el suport de tota l'estructura legal i oficial de seguretat.
Els abusos de força són molt possibles. Jo els he patit i contínuament m'arriba gent amb queixes greus. De moment no explicaré res concret. Però, si us plau, cal separar les forces d'ordre dels ministeris militars. I, si us plau, «no abuseu de la vostra força».
El principi a seguir és: «Lluitaré contra el fort mentre sigui feble i contra mi mateix quan sigui fort». I així la força serà bona per a tots.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de digitalització i compilació d'articles de Lluís M. Xirinacs portada a terme pel Centre d'Estudis Joan Bardina
