En el firmament polític de Catalunya comencen a rodar alguns claps de núvols. Seran uns núvols d'estiu, vagarosos, sense gens de malicia, o bé arribaran a desfermar una tempesta mes o menys maligna?
Potser fou per un excés d'innocència que alguns catalans arribaren a confiar en l'esperit liberal i justicier de les Corts Constituents espanyoles. Potser fou amb credibilitat d'infants que ells s'il·lusionaren amb la bona voluntat de germanor dels altres pobles d'Ibèria. Des dels primers moments de la República espanyola els governants de Catalunya han laborat plenament d'acord amb el Govern de Madrid. Un afectuós corrent d'harmonia ha palpitat d'ací d'allà en totes les manifestacions d'uns i altres. La vinguda d'Alcalá Zamora i l'anada de Macià semblava que havien segellat una abraçada que fóra perdurable.
Per dissort o afortunadament, segons pel caire que s'esguardi, com més s'apropa la discussió́ de l'Estatut, surten diferències. La calma, que semblava la calma d'un estany, apacible, comença a remoure's, a agitar-se, com si un vent malèfic li inflés les entranyes. Uns servidors del rei perjur, que per sarcasme es diuen republicans, intenten esbullar la crinera del lleó́ espanyol, i amb el fuet del domador pretenen atiar-lo contra nosaltres, igual com feren els borbons i els seus lacais.
El digníssim fill d'En Maura ha desplegat la bandera, tacada de llot i sang, de "la integridad de la patria." Amb un seguit de falsedats, amb tota l'arrogància grollera del polític d'ofici que ha heretat, ell anuncia una croada contra Catalunya. Com altre Pere l'Ermità, correrá de poble en poble a cercar soldats que s'allistin al nou exèrcit, bandades de "condottieri" moderns.
Si prevalgués aquesta mena de "pinxeria", ens trobarem com en aquella temps que la més senzilla efusió́ de catalanitat era punida bàrbarament per uns estols de guàrdies més o menys civils i policies mercenaris. I per tornar a l'abjecta situació́ d'abans, no valia la pena de lluitar ni menys que els nostres homes posessin en perill la seva vida per l'adveniment de la República... espanyola.
L'Estatut no és, no pot ésser la màxima aspiració́ dels catalans. I si encara volguessin escamotejar-lo; si se'ns volgués regatejar fins al punt de llevar-nos-en precisament la mica de sobirania que hi va enclosa; si se'ns volgués oferir només quatre facultats administratives, com uns rosegons de pa, hauria arribat l'hora de rompre definitivament tota relació d'avinença, i aixecar amb més braó́ que mai, ben alta i ben dreta, la bandera de les nostres reivindicacions nacionals.
La llibertat i el futur de Catalunya no poden estar a la mercè del primer perdonavides que es presenti, per més fill de Maura o de qui es vulgui que sigui.
