Sovint en reunions d’aquestes característiques quan veus els comentaris de premsa et preguntes si vivim en dimensions paral·leles, aquesta sensació l’he compartida aquest matí, el dia següent, amb altres participants a l’acte. Intentaré obtenir un quòrum suficient.
Parlem dels espais. Les anteriors reunions es van fer a centres cívics, desvinculant el pacte de les rigideses de les institucions públiques. Aquest cop es torna al Parlament. No es fa la típica foto de la baixada de les escales, sovint feta amb lògica institucional. I s’opta per modificar la distribució dels seients, segurament buscant la foto (Sempre hi ha la foto) del frontal respecte a la porta d’entrada a la sala. Un bon protocol no deixa res a l’atzar. La foto i el missatge buscat és el de la renglera del fons de la sala. Les entitats sobiranistes homologades oficialment just davant (I una servidora també). Els partits polítics a la dreta entrant i a l’esquerra de la presidència, amb molta profusió d’assistència de l’espai comú ampli espectre.
Parlem del temps. Després de la benvinguda oficial intervencions dels representants de CCOO i UGT i tot seguit els comuns, amb breu intervenció de Marta Pascal (Curiosament ERC no intervé com a partit). Quedava prou clar a instàncies de qui s’havia convocat la reunió. Roda d’intervencions (Els quinze minuts de Warhol passen a tres, coses de les retallades) i tancament de les entitats sobiranistes homologades oficialment, abans de les intervencions finals del vicepresident i el president.
Sembla evident que l’important de la convocatòria eren dues coses: No donar per tancat el Pacte, no “està subjecte a fulls de ruta ni tempos” cal doncs deixar-lo obert i operatiu. I reiterar la necessitat que el referèndum sigui vinculant, amb garantia jurídica, reconeixement internacional i que no posi en perill els funcionaris públics. De vegades tinc la impressió que substituïm el tema acordat o no acordat posant clàusules “d’obligat compliment” pel Govern de la Generalitat, passant de puntetes sobre el tema de fons, el caràcter autoritari, reaccionari i demòfob de l’Estat Espanyol. Tàctica del doble raser. I ja apurant el “problema” és el PP, reduint-ho tot al PP serà més fàcil conquerir els cels. I un cop conquerit el cel ningú voldrà marxar, per tant cal temps per conquerir-lo. Tenim un problema amb els tempos, no casen. I amb el cens també, quina alternança creïble hi ha a l’Estat sense el cens de Catalunya? Aquest és el gran drama de l’esquerra amb projecte d’Espanya.
Al final el Pacte es manté com espai de consens, per si calgués activar-lo (Les circumstàncies determinaran) sense una administració clara, com i qui? S’ha fet bona feina, és innegable. I en breu data i pregunta, a partir d’aquí la gestió a les institucions i el carrer en casa de tots