El pacte PSC-PDcat, cadires per llengua

Amb  l’esclat del 15 M i l’emergència de noves formacions polítiques ha sorgit (o ressorgit mes aviat) el debat sobre el que inclou el terme “nova política” i com es diferència de la “vella”. Aportant  elements ètics (limitacions de mandats, de sous), de participació o representació?  de llenguatge o de conceptes com regeneració del sistema, de reinvenció de la democràcia?

De ben segur que ni tot el nou ho es tant ni alguns elements de la “vella política” estan tan malament, però si clarament algun aspecte  s’associa al concepte de vella política son els pactes de passadissos per mantenir cadires o espais de poder.
Aquests dies a Lleida n’hem tingut un bon exemple amb el pacte entre PSC i PDECat per mantenir als socialistes al capdavant de la presidència del Consorci de Normalització Lingüística de Lleida.

Anem a pams.

A la ciutat de Lleida el PSC governa amb un pacte estable (i encobert) amb els Ciudadanos, una formació que ha demanat insistentment la supressió del conveni que te la Paeria amb el Consorci de Normalització Lingüística i que ha fet de la implantació del bilingüisme el seu principal eix d’acció política a la Paeria.

Al seu costat, un PSC que, per tal de mantenir-se a la cadira de Paer en Cap ha acceptat tota i cadascuna de les mesures que ha imposat Ciudadanos envers el català, imposant una revisió encoberta del Reglament d’Usos Lingüístics, fent-ne retrocedir el seu us de manera evident.

I en tot això la renovació de la presidència del Consorci de Normalització Lingüística de Lleida que, fins ara, ostentava una representant del govern municipal del PSC i que es postula novament per repetir. Sembla que, amb els antecedents anteriors de l’ús del català a la Paeria, no seria la persona mes idònia.

Doncs així ho vam entendre des de la CUP de Ponent – Pirineus, presentant mocions als Consells Comarcals en els quals estem presents i a la Diputació demanant que el/la representant del PSC no ocupes aquest càrrec i que es busqués una candidata de consens. Segarra, Solsonès i Pallars Sobirà van donar el si, Urgell, Segrià i Diputació de Lleida, gràcies als vots del PDcat, un no.

Durant tot aquest temps hem estat treballant conjuntament amb ERC, creant unitat d’acció per cercar una persona de consens per encapçalar el CNL on semblava que el PDcat també hi entrava. Aquest dilluns la sorpresa es un acord entre PSC i PDcat per repartir-se la presidència, perquè tot canvi perquè no canvií res.

El periodista lleidatà Alvar Llobet ho deixava clar amb una sèrie de 10 tuits, el resum, la síntesi: “PSC controla l'ajuntament i PDCat, Diputació. Els dos centres de poder. Repartidores”.

Reñe i Ros es reparteixen els espais de poder mes enllà (o a pesar) de les polítiques que defensa cadascun. En aquest cas un pacte de passadissos (al qual s’hi ha oposat, cal dir-ho, el cap de llista a la Paeria, Toni Postius), vergonyant per intercanviar pressupostos per llengua. Per prendre’n nota, la pitjor accepció de vella política en estat pur.

En defensa d’un Consorci de Normalització Lingüística que treballi per l’ús i normalització del català, contra aquest pacte PSC-PDcat nomes queda que fer-ho públic, perquè ens adonem del que estan fent i que hi ha en joc i alçar totes i tots la veu, fer-ho públic perquè els Consells Comarcals que van votar Si mantinguin el seu vot a la propera reunió del 16, fer-ho públic per aturar aquesta vergonya.