Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La memòria, parcial, de l’antifranquisme i el marc nacional
09/08/2016 Pau Juvillà

Per Pau Juvillà Ballester, regidor de la Crida per Lleida

El 1967 es commemorava el primer 1 de maig a una ciutat de Lleida, que es trobava encara sota el règim de Franco, “amb una certa expressió pública”. Un grup d’unes quaranta persones – segons la premsa- es concentraren a la plaça de Sant Joan i cantaren “l’Emigrant”, abans que la policia del règim franquista actués contundentment amb la detenció de dos joves i dos capellans.

Entre aquesta quarantena de valents i valentes hi havia Joan Culleré i Antonio Cantano. El primer, afiliat de ben jove a Joventut Republicana de Lleida, participant dels fets del sis d’octubre de 1934 (on fou ferit i detingut), soldat a les ordres de Líster, exiliat i internat als camps de refugiats de França, s’uní l’any 1943 al Front Nacional de Catalunya del que fou ànima i motor a Ponent.

Antonio Cantano, nascut a un petit poble d’Andalusia el 1927 del qual va marxar el 1956, arribà a Lleida als mitjans dels seixanta, fou un dels fundadors del sindicalisme d’oposició, participant dels conflictes sociolaborals mes emblemàtics, represaliat i encarcellat diversos cops, va ésser regidor de l’Ajuntament de Lleida pel PSUC des del 1979 fins al 1983.

Anys més tard, amb semblants protagonistes, el 28 d’octubre de 1973 es detenien 113 membres de l’Assemblea de Catalunya a Barcelona, 8 d’ells de Ponent, a l’església de Santa Maria Mitjancera, acusats de formar part de la Comissió Permanent , entre els quals Antonio Cantano i Pere Culleré (fill de Joan Culleré).

Els espais unitaris de l’antifranquisme a Ponent eren compartits entre diverses corrents polítiques, entre les quals la gent del FNC i del PSUC. Molt sovint el treball colze a colze contra un règim que anorreava llibertats nacionals i drets socials era comú.

En bona part perquè el PSUC (en aquells moments la força hegemònica, mes estructurada i potent dels comunistes a Catalunya) recollia bona part d’un catalanisme popular. Tal i  com diu d’historiador i diputat de la CUP Albert Botran en un article a Crític “Durant la guerra va començar a consolidar-se una nova tendència dins l’esquerra catalana molt més partidària d’integrar la lluita política pels drets nacionals amb la lluita obrera. (...) I cal recordar que va ser l’únic partit d’una nació sense estat que com a tal es va integrar a la Internacional Comunista.”

Fou mes tard quan,  membres destacats d’una esquerra que tenia el marc nacional a l’Estat Espanyol amb les aportacions i la interpretació de textos i discursos com els que articulà Solé-Tura, enunciaren la dicotomia entre alliberament nacional lligat a la burgesia catalana, i el social a un obrerisme combatiu, construint un relat que corresponia també a un discurs ideològic (i evidentment de marc nacional ) concret.

Bona part d’aquella esquerra que bevia de les fonts del discurs que associava catalanisme amb burgesia sortejaven les contradiccions que això suposava en la gestió de l’autonomisme i en la defensa d’un catalanisme “light” que pivotava parcialment en la cultura i en la llengua.

Primer el dret a decidir i desprès la independència, que han ocupat la part central i bona part de l’hegemonia discursiva del debat polític, ha tornat a posar en tensió els qui des del marc nacional de l’Estat Espanyol tenen la legítima aspiració a conquerir el poder institucional a Madrid, un estat que, avui, sembla més que mai impermeable al canvi social i al respecte a la seva pluralitat.

Malauradament la defensa del marc nacional espanyol és excloent per alguna part d’aquesta esquerra que, per la seva tradició política, te difícil la negativa frontal a la lliure decisió col·lectiva que suposa el dret a l’autodeterminació respecte d’aquest Estat.

Sorgeix doncs, la necessitat de construcció d’un argumentari que permeti oposar-se al dret a decidir (no ja la independència) retornant novament a a la voluntat de dissociar alliberament nacional i social recuperant, tramposament la memòria històrica dels qui van lluitar per una transformació social.

Avui, contraposar la memòria dels resistents dels 1714 per les llibertats nacionals  que simbolitza el Born a la memòria de les treballadores i treballadors en defensa d’un canvi social és, a banda de fals, perillós ja que serveix, volgudament o no, per legitimar únicament un marc nacional en detriment d’un altre.

La història dels Cantanos, Cullerés, però també dels Seguí  o Peiró, és permeable. La voluntat de canvi social fou compartida més enllà de marcs nacionals, utilitzar avui la seva memòria i, per defecte, la de les organitzacions que en formaren part per negar la lliure determinació d’una part els catalans i catalanes suposa una falsedat interessada i una construcció esbiaixada de la memòria històrica per justificar la defensa d’un marc nacional concret.

Potser seria més positiu tornar a aplegar la voluntat d’un canvi social i apostar per un marc nacional que sorgeixi de la lliure decisió popular mitjançant referèndum, per un procés constituent de baix cap dalt, per bastir una República amb justícia social, una proposta, que de manera consensuada  i, d’acord amb els equilibris polítics a l’Estat Espanyol, no s’albira en anys.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid