Existeixen paraules que funcionen com a placebo, com aquells medicaments amb el mateix aspecte que el bo, però que es composen només de productes inerts reduint la seva acció, més a la psicologia de la persona que el pren, que a les seves propietats farmacològiques.
Fins ara n’existia una que ha funcionat força be, el federalisme. Una paraula que alguns es van fer seva per evitar posicionar-se sobre el debat nacional al conjunt dels Països Catalans, especialment al Principat. Un concepte ampli que els va servir, durant molt temps, per que no els situessin el bàndol unionista on el PP n’exercia l’hegemonia (compartida darrerament amb Ciudadanos) i mantenir-se dins d’una mena de catalanisme popular de límits incerts.
"Apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya" va enunciar Zapatero en la campanya de les autonòmiques del 2003, “Hem passat el ribot a l’Estatut” completaria Alfonso Guerra el 2006 a Barakaldo. Al placebo li començaven a desaparèixer els efectes miraculosos, que ni els cartells immensos repartits per tot Catalunya amb la paraula Federalisme i la cara del llavors candidat, Pere Navarro podien recuperar. Un epítet trist, no cabien els subterfugis (com van veure després altres formacions polítiques que també en feien bandera), calia mullar-se.
Passades les turbulències i la resituació del mapa polític català (encara en moviment) amb una Espanya que apunta a una segona transició calen noves paraules per evitar ruptures, que prometin un futur desitjable en un temps indefinit. L’ampli consens de les esquerres sobre el dret a decidir feia inviable recuperar el vell concepte de federalisme, i sorgia amb força la paraula consulta (o referèndum depèn de qui la fes servir) i que, sorprenentment, conté els mateixos elements que l’anterior federalisme.
Un termini incert per dur-lo a terme, la voluntat de consens amb el govern de l’Estat Espanyol i el Parlament de Madrid amb una majoria absolutíssima de forces que s’hi oposen (no s’albira un canvi a curt termini) i una pregunta múltiple que fa molt difícil una resposta clara i un resultat vinculant.
Això sí, permet, precisament per l’escassa possibilitat que es dugui a temps en un termini curt, eludir un cop més un posicionament clar sobre el debat nacional i “xutar la pilota endavant”. Gramsci deia que “viure vol dir prendre partit” i l’esquerra, amb el debat i el diàleg que calgui, té l’obligació de fer-ho.
