Hi hem tornat. Ens hem comprat la samarreta, aquest cop blanca amb un punt groc al mig que ja fa companyia a les altres vermelles, grogues i també blanques, i per la tarda, després de la mani que des de l’Esquerra Independentista duem a terme des de fa 20 anys a Lleida, vam anar (i passar moltíssima calor) a la concentració de l’Assemblea Nacional de Catalunya a la llera del riu, una gentada.
Aquestes diades massives i el moviment popular de fons, transversal i participatiu que les impulsa, fa que, ara com mai com ara es vegi tan a tocar la possibilitat d’assolir la llibertat nacional d’una part dels Països Catalans. Mai els qui han teixit el fil roig de l’independentisme, el Pere, el Joan, el Carles, la Montserrat, el Rafel i tants d’altres que no es van permetre defallir, poden somniar en assolir el que construïen des dels racons de la història.
Mai gent com la meva àvia, que va votar per darrer cop el 25 d’abril del 2010, en aquelles consultes nascudes d’Arenys de Munt i organitzades des de baix, havien, ni tan just somiat, que una gran majoria social es posaria dempeus no en defensa d’un catalanisme de llengua i cultura, sinó per l’alliberament nacional d’una part dels Països Catalans.
I ara, després d’una nova d’aquestes dates històriques excepcionals a les quals sembla que ens anem acostumant, és evident que cal anar un pas mes enllà, que cal un punt de ruptura que haurà d’anar, necessàriament, acompanyat de la desobediència clara i pública a les lleis que emanen de la Constitució espanyola per obeir a la voluntat popular.
I aquesta desobediència cal fer-la amb l’instrument mes potent que tenim, la RUI. Una consulta que pel seu caràcter vinculant serà inclusiva i que garanteix un pes democràtic i polític inqüestionable. Una RUI que ha de conduir, en el cas d’un SÍ, a una declaració d’independència en breu i que només serà possible si mantenim el pols, la força i la unitat.
