Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Sixena com a paradigma del Procés
14/06/2016 Pau Juvillà

Per Pau Juvillà Ballester, regidor de la Crida per Lleida

Entre el 1983 i 1994, les monges del monestir de Santa Maria de Sixena venien 97 objectes a les institucions catalanes, on encara es conserven. Anys després, l’abril del 2015, el jutjat de primera instància d’Osca donava la raó al govern de l’Aragó declarant nuls els contractes de compravenda, pels quals es van pagar 40 milions de pessetes.

Posteriorment la jutgessa ordenava el trasllat cautelar d’aquestes obres a l’Aragó abans del 25 de setembre mentre que la Generalitat, per la seva banda i per tal d’aturar-ho, va plantejava un recurs que el tribunal de conflictes de jurisdicció del Tribunal Suprem que aquest va rebutjar.

Fins aquí el que sembla l’enèsim relat de la lluita per les obres de les parròquies de la franja encetada arran que el 17 de setembre de 2005 quan, a instància de l’episcopat espanyol, els pobles de la Franja de Ponent van ser separats de la resta de viles de Ponent.

Doncs no.

El moll de l’ós s’inicia al 1993, quan el Parlament de Catalunya aprovava la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català, que atorga la competència exclusiva de la Generalitat de Catalunya en aquesta matèria.

L’execució de la sentència, que és probable que es dugui a terme durant les properes setmanes, suposaria el retorn a l’Aragó de les 97 peces propietat de la Generalitat, entre elles 44 obres dipositades al Museu de Lleida i incomplir la legalitat vigent, que emana d’un parlament sobirà, en base a un tribunal de primera instància d’Osca.

Per evitar-ho, el 26 de febrer L’Ajuntament de Lleida va aprovar una moció que vam presentar la Crida per Lleida-CUP en suport al Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, amb els vots del PSC, CIU, ERC i Comú de Lleida  on s’acordava la Paeria «dóna el seu suport total al Museu de Lleida en l’aplicació i el compliment de la llei del Patrimoni Cultural Català».

I mes enllà de les institucions la societat civil. Quinze entitats de la societat civil lleidatana feien públic el manifest en defensa de la unitat de les col·leccions del Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu de Lleida i demanaven que  el govern i també el Parlament anunciïn que, arribat el moment, “s’optarà per complir les lleis catalanes abans que ordres judicials contràries”.

Un resum exprés del procés. D’una llei d’un Parlament sobirà, fruit de la voluntat popular, d’un xoc de legitimitats entre un Estat demofòbic i un Parlament català amb unes majories sorgides d’unes urnes, i també, i sortosament d’una societat civil dinàmica i potent que encapçala i empeny

I també d’una part dels que defensen avançar en una independència però que diuen que “No és qüestió de triar –diuen fonts de la conselleria–. La Generalitat complirà les sentències judicials hi estigui o no d’acord”, com diu la diputada de la CUP-CC, Mireia Boya  descrivint la visió autonomista de la legislatura del conseller Santi Vila.

Perquè es evident que la decisió del tribunal d’Osca, una decisió jurídica atiada per uns estaments polítics i defensa per l’advocat Jorge Español (que va demanar al Ministeri Fiscal que es querelles contra Anna Gabriel per les seves declaracions a l’entorn de les obres d’art), es també una decisió política que es punta de llança del desmantellament de la legislació que pugi desenvolupar el Parlament de Catalunya.

Una punta de llança que es suma a les més de 620 actuacions judicials de l’Estat Espanyol dutes a terme contra els municipis per actuacions que van, des de penjar estelades a les façanes dels balcons com per aprovar mocions en suport a la declaració del 9N.

I com en l’art de Sixena, caldrà defensar la sobirania del que decidim entre totes i tots, des de la unitat amb la societat civil que ha d’empènyer, des de la unitat amb els partits que defensin un procés cap a la independència popular i participatiu, i finalment, cal tenir-ho clar, caldrà fer de la desobediència motor de canvi. Caldrà desobeir unes lleis que neguen la possibilitat d’exercir la voluntat popular.

 

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid