Faig l'afirmació amb tristesa i ànim de derrota i una certa nostàlgia de qui és declara admirador i seguidor d'un moviment obrer que avui dia és ja només un record del passat i no pas una realitat tangible i mobilitzada i amb capacitat de sacsejar la societat.
Avui, l'antiga classe obrera ha donat lloc a una massa impersonal, un exèrcit de consumidors i consumidores que s'ha deixat seduir pel capital i s’ha llençat a consumir els miratges del capitalisme. Televisions de plasma, iphones d'última generació, creuers cutres a illes gregues amb bufets a rebentar de menjar cutre, cotxes esportius pagats a crèdit, mobles d'ikea, carros de menjar plens a vessar del Mercadona de torn....son les icones de referència de l'antiga classe obrera.
I les organitzacions sindicats de classe, antigament combatives i màxima expressió d’un contrapoder que reclamava reduccions de jornada o prohibició d’hores extra, avui es dediquen a lluites i negociacions gremials i corporatives amb les patronals, amb l’única finalitat de mantenir llocs de treball i millors condicions laborals en empreses. Ja no es qüestiona el caràcter explotador del treball assalariat ni es denuncien les vergonyoses plusvàlues que obtenen empresaris i inversors.
La lluita es redueix a la pròpia empresa i la perspectiva general de solidaritat obrera és ja només un record folclòric que el Primer de Maig recorre alguns carrers i poca cosa més. Ni es qüestiona el model econòmic vigent ni es reivindica una millora laboral col·lectiva ni es denuncien amb força els abusos patronals ni la degradació ambiental derivada del model de creixement, producció i consum.
És evident que el triomf del tatcherisme, l'esfondrament del bloc de l'est, els fracassos del socialisme i l'emergència del neoliberalisme global ha minat les bases ideològiques del moviment obrer. Malgrat els esforços de l'esquerra llatinoamericana, la veritat és que la influència del pensament polític d'esquerres que qüestiona el capitalisme, és feble, i el poder del neoliberalisme no ha parat de guanyar influència en l'esfera pública i privada.
No em deixa de sobtar com l'esquerra alternativa ha girat full de la memòria del moviment obrer i s’ha deixat endur per modes sectorials que massa sovint cauen en esquerranismes estèrils quan no simples modes estètiques.
Si no hi ha una perspectiva general de la situació i si el moviment obrer no és tronc principal d'un moviment més ramificat dificilment podrem aturar aquesta bogeria consumista que està aniquilant el planeta, precaritzant la vida i robant-nos el sentit mateix de l'existència.
