La història ens ha demostrat que els moviments emancipatoris es construeixen caminant i afrontant les adversitats que el dia a dia ens posa al camí. Les diferents fases per les quals ha travessat l'esquerra independentista des de la seva creació fa quasi mig segle són un excel·lent camp de proves per analitzar quina ha estat l'evolució i sobretot per copsar en quin punt o fase ens trobem ara mateix.
Els historiadors del futur ja analitzaran en termes històrics el paper jugat per l'esquerra independentista, però ens correspon a la militància saber interpretar correctament el nostre paper en aquesta fase històrica que ens ha tocat viure. Cada militant ha de fer un exercici d'introspecció i des d'una perspectiva crítica i autocrítica cal analitzar si realment anem en la direcció correcte. Personalment estic convençut que els anys d'experiència acumulada ens han servit per afrontar amb garanties l'actual fase de ruptura que estem vivint. Passa però que jo diria que més d'un cop errem el tret i anem una mica desorientats.
En la darrera fase del que jo anomeno "consens constitucional i estatutari", l'esquerra independentista va tenir la lucidesa estratègica de bastir un moviment municipalista que d'una banda empoderés la ciutadania des de baix i de l'altre contribuïs a cimentar un pol de ruptura per assolir la independència. Ha plogut des de llavors i el moviment ha viscut una evolució quantitativa i qualitativa paral·lela al procés d'independència i la fase de lluita contra el capitalisme que s'ha desfermat al principat.
I en aquesta evolució precisament alguns dels sectors més aferrats a la vessant municipalista del moviment son els que han fet un salt al parlamentarisme i han acabat desdibuixant parcialment la idiosincràcia del moviment municipalista. Paradoxes de la vida!
Personalment sóc partidari del municipalisme i del republicanisme, de l'acció combinada entre els diferents nivells de representació, tot i que soc dels que aquest camí té riscos í i que només és possible amb una bona base assentada al carrer i al teixit cooperatiu que no ens faci perdre el món de vista. Ni l'utopisme purista ni el pragmatisme possibilista son camins útils per desencadenar cap ruptura. Diria que la clau de volta rau en saber trobar un equilibri, que tot sigui dit de passada sempre serà complex i precari. Passa a les millors revolucions del món!
Crec que a hores d'ara la CUP hauria de tenir molt clar que hi va a fer al Parlament de Catalunya, la nostra feina és desencadenar la ruptura i sentar les base per a la construcció de la República alhora que empoderar el conjunt del poble a construir plegats aquest nou país que somniem lliure, socialista, solidari, ecologista, feminista i republicanista. I en aquest camí no exempte de contradiccions cal de totes totes recuperar la base municipalista i donar suport a la gent que està passant-les magres de debo amb la gestió del dia a dia dels municipis.
La gestió de la realitat i la quotidianitat en els municipis és complicada de per si. Ens trobem en un context dominat pels valors del capitalisme i el consumisme, propagats pels mitjans de comunicació i arrelats en el si de la societat, mal que ens pesi. l discurs i praxi que emana de l'esquerra independentista no sempre és compatible amb la realitat. Una realitat que esclata amb tota la seva intensitat en forma de complexitat sovint feixuga i molt complicada de gestionar. I això s'ho troben cada dia
És una irresponsabilitat que mentre alguns antics escèptics de la via parlamentaria han acabat sobrevalorant el paper del Parlament, els equips de govern dels municipis on hem guanyat les eleccions, estiguin abandonats, sense el correcte assessorament i amb una sensació de precarietat i abandonament que no ajuda precisament a construir un referent municipalista de base i des de baix.
El municipalisme és l'essència de la CUP, la construcció de la República és un dels objectius finals de l' esquerra independentista, i en aquest camí complex i tortuós hem de ser capaces de reconèixer les nostres limitacions i alhora abordar contradiccions i conflictes que la gestió del dia a dia ens posa davant nostre. Sense perdre de vista aquesta realitat cal sobretot que tinguem clar que som un actor polític i social que ha vingut per fer ruptures diàries, desobediències quotidianes i exercicis de sobirania i unilateralitat permanentment. La República i el Municipalisme bé que s'ho mereixen que estiguem a l'alçada.
